La presència de Pablo Echenique

 Imatge: lasexta.com.

  Us proposo un petit exercici de memòria “a pèl”, sense consultar cap hemeroteca. Proveu de recordar el nom d’un líder polític històric de primera línia, que convisqués amb alguna discapacitat física. Potser sóc una completa ignorant o pateixo un declivi de les funcions cognitives però, per part meva, només seria capaç d’esmentar casos com el del president nord-americà Dwight Eisenhower (1953-1961), que va reaparèixer en cadira de rodes, després d'haver patit un atac de cor. És a dir, em vénen al cap exemples de persones que, arrel d’alguna circumstància concreta, han hagut de caminar gràcies a l’ajuda d’unes crosses o bé han utilitzat un altre tipus de suport per adaptar-se als canvis esdevinguts en llur rutina diària. A la meva manera de veure, aquesta clamorosa discriminació demostra com en el món de la política encara s’aposta per líders amb una aparença de “fortalesa”, la qual cosa no deixa de ser un mirall dels prejudicis existents a la societat. Sense anar gaire lluny, durant aquests dies, l'Oriol Junqueras ha estat notícia als mitjans de Catalunya només pel fet que se li va trencar la veu en una entrevista a la ràdio. 

Si penso en referents de la gran pantalla, podria citar bàsicament els herois de les típiques pel·lícules de veterans de guerra, com ara The Men (1950) de Fred Zinneman -amb una magnífica interpretació de Marlon Brando, per cert- en les quals la traumàtica reincorporació a la vida civil n’és el tema principal. Quant a les sèries de televisió, anomenaria l’arxiconeguda Ironside (1967-1975), que retratava les peripècies d'un carismàtic detectiu de policia retirat, a qui donava vida Raymond Burr. És cert que després hem conegut personatges de tot tipus -potser el més famós és l'antipàtic doctor House (2004-2012)-, alguns dibuixats amb més encert que d’altres, però crec que es tracta d’una presència encara minoritària i, en massa casos, presentada des d’un prisma que no considera el subjecte en la seva totalitat sinó que el focus del relat s’acostuma a centrar en el fet de superar els límits que imposen els problemes de mobilitat. Haig de confessar que m’agrada que les persones amb discapacitat interpretin papers de malvats sense escrúpols perquè entenc que aquests també contribueixen a desmuntar els tòpics ensucrats, lacrimògens o condescendents.  La irrupció a l’escena política espanyola de l’eurodiputat de Podemos Pablo Echenique és una alenada d’aire fresc. Em podeu dir que no és adequat fer esment de les seves necessitats específiques perquè això també representa una forma d’estigmatització però penso que, atesos els antecedents i el fosc futur que s’albira per davant, encara cal valorar positivament els models que són presentats d’una forma vertaderament digna als mitjans de comunicació, en la mesura que aquests influeixen clarament en l’opinió pública.

Echenique és un científic brillant, escollit de forma democràtica per a representar la seva formació a Europa. Dit amb altres paraules: no és el “producte” dissenyat per un equip de campanya, que persegueixi una finalitat cosmètica per al partit pel qual treballa. La seva presència no representa una quota d'inclusió prefabricada en un despatx sinó que és la conseqüència lògica dels esforços que s'han esmerçat durant els darrers anys per assolir un mínim estat del benestar. A banda de mostrar la seva sòlida preparació, aquest físic d’origen argentí no té cap inconvenient en parlar del constant suport que necessita cada dia, tot sovint per denunciar les inhumanes retallades a les ajudes a la dependència. 
Un altre model de dignitat el trobem en els ciutadans que s'organitzen en assemblees per protestar, per exemple. Quan surten a les manifestacions, no persegueixen la compassió de l'altre sinó que reclamen de forma contundent allò que els pertany amb plena justícia. Si tenim en compte que el suport familiar es troba al límit i s’esgoten les prestacions de l’atur –entre altres mancances- podem dir que la situació de vulnerabilitat a la qual se’ls ha abocat és una de les agressions més salvatges de les quals hem estat testimonis. I mira que tenim el cos adolorit. L’objectiu dels  vassalls del neoliberalisme no és cap altre que retornar-nos al degradant model de beneficència de S.XIX, que condemnava els éssers humans amb discapacitat a la foscor i la marginalitat. En aquesta ocasió, no ens esperarem a veure com organitzen una marató televisiva per ajudar els "pobres minusvàlids", en una versió modernitzada de la casposa caritat de sempre. Des dels moviments socials o des dels partits polítics, hem de dir prou!