La cara fosca del "running"

Imatge: Acefitness.org


Aquest diumenge, el programa 30 minuts de TV3 -una cadena de televisió que, de tant en tant, deixa de parlar de la consulta per ocupar-se d'altres qüestions-, va emetre el documental Bojos per córrer -dedicat a la febre del running. S'hi van fer reflexions realment interessants sobre l'extraordinari boom de les curses populars, les maratons i els triatlons. El nombre d'adeptes a aquests esdeveniments esportius s'ha multiplicat exponencialment en el decurs dels darrers anys i, en conseqüència, els ingressos de les empreses que venen equipament especialitzat també s'han enfilat pels núvols. Business i vida saludable: un còctel infal·lible. Ara bé, més enllà de les xifres, convé preguntar-se si estem davant d'una moda inofensiva o tal vegada som víctimes d'una dèria autodestructiva. De ben segur que coneixeu algú que hi està "enganxat". No és pas fàcil discernir fins a quin punt persegueix un legítim benestar personal o bé s'està endinsant en un túnel de fàcil entrada però d'incerta sortida.

 Recordo que en una de les novel·les de Rafael Chirbes -crec que era En la orilla-, el protagonista parlava dels corredors que veia pels marges de les carreteres com si fossin ionquis cadavèrics. Vaig riure una bona estona i després vaig pensar que era extremadament negatiu en la seva anàlisi de l'entorn. Evidentment, sabem que existeix l'addicció a l'exercici físic però potser no calia generalitzar a la primera de canvi. Amb tot, després de sentir els testimonis dels experts, no tinc tan clar que l'escriptor anés desencaminat. Com bé sabem, els optimistes són pessimistes mal informats. Al documental, a banda dels entregadíssims participants, es va poder sentir la veu d'un psicòleg, un cardiòleg i una investigadora que feia una tesi doctoral sobre el tema. Tots tres van posar de manifest que, en moltes ocasions, els runners porten el seu cos al límit i els resulta complicat no traspassar la difusa frontera que separa l'hàbit saludable del comportament addictiu -si hi predominen els components obsessius o de dependència podria ser un tema de debat-. De fet, en diversos mitjans, han aparegut participants que expliquen com van deixar de consumir alcohol o d'altres drogues per  a llançar-se directament als braços d'una nova addicció: córrer i córrer sense parar.

En l'anàlisi d'aquesta possible patologia, a banda d'ubicar-la adequadament en el context de la postmodernitat hedonista,  no hauríem d'obviar la situació alarmant d'atur en la qual ha emergit ferotgement. Al meu entendre, si hom es troba enfonsat en el pou de la desocupació, és més fàcil que trobi en el running una via d'escapatòria a la frustrant quotidianitat. És ben cert que les endorfines poden actuar com un reforçador de la conducta però crec que també cal tenir en compte que aquest esport representa una projecte de vida individualista -encara que es practiqui en grup i reforci els vincles amb els companys-, el qual podria arribar a engolir la totalitat de l'existència. En tenim constància: un dels senyals d'alarma més habituals és l'abandó dels compromisos amb la parella, la família o bé la deixadesa en l'esfera laboral i social. Arran d'aquest furor, lamentablement, també han sorgit com bolets els omnipresents gurus, els quals, sense cap mena de formació en psicologia, recomanen a les persones estimades que recolzin tothora els esportistes enfervorits. ¿Els ajuden a autorealitzar-se, tal com sostenen, o seria més encertat afirmar que els empenyen a la gola del llop? Personalment, m'inclinaria per considerar seriosament la cara fosca de la lluna. 



Comentaris

Traducció del blog