Tribunal de Comptes: només hi faltava el canari

Un ple del Tribunal de Comptes, un organisme en el qual s'ha descobert un elevat nombre de llaços familiars entre els membres que el composen. Foto: El País.

L'escàndol al Tribunal de Comptes que ha destapat el diari fundat per Juan Luis Cebrián és de manual i constitueix, al meu entendre, un magnífic exemple de la degradació de la funció pública a l'Estat espanyol.  Ni fet expressament, podrien haver-se sumat tants factors que revelessin la ferum a nepotisme que s'hi respira i les greus conseqüències que se'n deriven, entre les quals podríem destacar la ineficiència laboral o la desconfiança ciutadana. Si repassem la parentela que pul·lula pel TC hi trobem germans, cunyats, fills, nebots, cosins, gendres, joves, marits, dones, exdones, secretàries, amics de la infància... Hom diria que només faltava que hi col·loquessin el canari. Val a dir que em sembla un candidat esplèndid; es tracta d'un animal ben simpàtic i dòcil. Anima l'ambient i no porta massa problemes. Per més que es pretengui negar l'evidència, queda clar que la cultura de l'endoll s'hi fa palesa amb tota la rotunditat. 

Malgrat la gravetat de la informació publicada, el president de l'ens, Ramón Álvarez de Miranda, ha tingut la barra de negar desacomplexadament cap irregularitat. Ara que s'ha destapat la caixa dels trons, ha anunciat que canviarà el sistema d'oposicions i se sotmetrà a auditories. Si no hi ha cap zona obscura, per què pren mesures amb tanta urgència? I en cas que n'hi hagués, per quin motiu es desperta ara i no abans que El País tragués a la llum les seves misèries? Per altra banda, hem d'admetre que se solucioni així el problema? No caldria investigar l'afer a fons i depurar responsabilitats, en cas que sigui necessari? Si tenim en compte els vincles mantinguts amb el PP, el PSOE o la UGT, fins a quin punt podem esperar que el TC compleixi amb els seus objectius?
 

A banda de la indignació que suposa veure com prolifera l'endogàmia, val la pena deturar-se en el drama que pateixen els grans oblidats d'aquesta xacra, present en organitzacions que només podem qualificar de patològiques. Parlo de les persones que es cremen les pestanyes estudiant, hores i hores, amb els colzes posats damunt de temaris interminables. S'esforcen incansablement per obtenir una plaça per a la qual estan sobradament preparats. Dubto que cap de vosaltres no hagi sentit mai a parlar d'algú que es va presentar a un concurs i va tenir tota la impressió que ja estava tot el peix venut. Va tornar a casa capbaix i amb la moral per terra. Hi ha candidats que es presenten en diverses ocasions, fins que arriba un punt que la sensació de fracàs és tan devastadora que opten per tirar la tovallola. 

En altres ocasions, els "bandejats" pateixen profundes depressions -i no és dramatisme barat-, de les quals els costa Déu i ajuda recuperar-se. Però hi ha més damnificats: aquells que, finalment, aconsegueixen la feina però també són víctimes de l'amiguisme. És com la cançó de l'enfadós: els mediocres se senten amenaçats, tenen enveja... S'inicia, per exemple, un assetjament psicològic despietat cap a ells. O potser els carreguen amb totes les tasques que els altres, per la seva manca de formació, es veuen incapaços de portar a terme. Com deia més amunt, d'aquesta manera, els ciutadans anem perdent la confiança, alhora que també rebem l'impacte de la deixadesa i la mala bava de tota la genteta endollada. Aquest no és un tema que es resolgui fàcilment -segurament té arrels culturals profundes-, però, com a mínim, hauríem de demanar que no es mofessin de nosaltres a la cara. Després de rebre tants de pals, arriba un punt que s'esgota la paciència. Si encara no hem rebentat, estem a punt de fer-ho...