dimarts, 29 de juliol de 2014

Jordi Pujol, el gran extorsionador

Imatge: Gtres


Em resulta impossible escriure d'una forma serena sobre el terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear que s'han abraonat sobre la política catalana, durant els darrers dies. És vertaderament difícil expressar amb paraules què ha significat per a Catalunya el colossal lladronici protagonitzat per la família Pujol. És el nostre Fukushima particular. La decepció és incommensurable. La personalitat del "Molt Honorable" i la manera implacable com ha controlat la nostra societat, durant més de dues dècades. La seva forma de fer-nos creure que vetllava pel país, quan en realitat anava a Madrid a fer-hi la patètica política del "peix al cove". La quantitat d'oportunitats perdudes, només per defensar vilment els interessos crematístics de la famiglia. La lamentable connivència dels vassalls mediàtics, amorrats a la menjadora, sense cap mena de decència intel·lectual. L'espessa teranyina de complicitats teixides en infinitat d'institucions. L'espoli sistemàtic i sense conseqüències, perpetrat sota el paraigua de la senyera.

Hi ha una anècdota que resumeix força bé la coartada dels nacionalistes: Jaume Camps, el corrupte i veterà diputat de CiU, tenia un compte a Suïssa, el nom clau del qual era "La Santa Espina" -som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol...-. Entenc que hi hagi ciutadans que no comprenguin les reivindicacions sobiranistes i que fins i tot aquestes puguin semblar-los ridículament sentimentals. Ara riuen amb ganes i poca cosa els podem dir. Per a les persones que, de bona fe -i potser a voltes ingènuament-, defensem els drets del nostre poble, la revelació de les descomunals dimensions del saqueig dels convergents -i dels seus "enemics íntims" d'Unió, que també tenen currículum- produeix, repeteixo, una sensació d'indescriptible desengany. És cert que hi ha nombrosos antecedents i que sabíem que l'Oriol i companyia tenien negocis bruts però -si més no, parlo per mi-, no podíem imaginar que l'expresident era una mena de saquejador compulsiu, a l'estil dels dictadors africans. Els seus fills capriciosos són com els de Gaddafi o els d'Obiang, amb la seva col·lecció de cotxes  de luxe i un estil de vida de milionari xaró.

Els milers de milions que han manllevat de les arques públiques i la situació de depauperació en la qual malvivim els catalans no es poden deslligar de cap manera d'aquesta monstruosa activitat delinqüencial. Tants anys a la talaia de Plaça Sant Jaume donen per molt i això que hem sabut només és la punta de l'iceberg, malauradament. Mai no coneixerem la quantitat de "cadàvers" que han deixat pel camí, mentre s'apropiaven del bé públic. Em direu que tots els partits són iguals però, com afirmaria el mateix Pujol, "això no serveix per a res", perquè la manipulació dels nostres sentiments més profunds és tan execrable que, al meu entendre, res no s'hi pot comparar. Pujol va saber llegir com en vam sortir de delmats, del franquisme i va treure'n profit de forma maquiavèl·lica, per a perpetuar-se a la poltrona. Per què li hem permès que acumulés tant de poder, durant tants anys?

Artur Mas ha dit que sent compassió pel seu "pare polític". Ara ens hem de creure que tot plegat li ha caigut del cel. Si tingués una mica d'empatia per la gent que sofreix, miraria de rescabalar-nos de tot el mal que ens han fet -que és en bona part irreparable- i faria mans i mànigues per recuperar el botí robat. Però molt em temo que això mai no passarà i que la justícia es limitarà a trobar algun cap de turc, com succeí en el seu moment amb l'empresari Javier de la Rosa. Per altra banda, caldrà veure quina serà la "contrapartida política" que es pactarà en el clavegueram de l'Estat -recordem la Transició o el primer mandat d'Aznar-. Hi haurà consulta el mes de novembre? Es frenaran els anhels independentistes? Encara que no ho sembli, existia vida abans que Victoria Álvarez cantés i altres persones valentes van topar contra una fortalesa inexpugnable, quan van provar de fer justícia -Banca Catalana és el cas més flagrant però no pas l'únic-. La pregunta cabdal és: per què justament ara i no abans, s'ha desfermat la tempesta? Atesa la trajectòria d'El Mundo, seria molt candorós pensar que no els mou cap altre objectiu que no sigui la transparència informativa però això no resta ni un gram d'importància als fets descrits. 

Jordi Pujol ha estat un gran mafiós. Com el patriarca don Vito Corleone, va entendre que l'extorsió era el secret. A la segona part de la trilogia "El Padrí", el jove Vito pateix el control asfixiant de don Fanucci, al seu barri novaiorquès; el capo exigeix un impost als comerciants, tot prometent-los protecció però simplement els cobra, a canvi de no fer-los mal. Després Vito pren el relleu i la història ja és prou coneguda. L'impost del pare de Convergència ha estat, com  a mínim, del 4% per cada obra pública. Segurament, l'avi Florenci també va donar-li uns bons consells. Els seus esbirros s'encarregaven de deixar-ho ben clar als ajuntaments dels pobles: o s'afluixa la mosca o hi haurà conseqüències. Tothom callava: les represàlies existeixen. Els germans "Pujol-Corleone" han seguit l'estela de l'home que va ensenyar-los a buidar els calaixos. El gran extorsionador, Jordi Pujol, que amb una mà feia veure que ens protegia i amb l'altra ens clavava la solemne punyalada. Trista herència ens ha deixat, President.



2 comentaris:

alemanyscatalans ha dit...

Magnífic, text, felicitats!

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Gràcies alemanyscatalans, fins la propera i felicitats també pels teus blogs!