dijous, 24 de juliol de 2014

Futbol: algunes raons per desapassionar-se

  Imatge: fuerzaperica.com


D’un anys cap aquí, és pràcticament impossible sostenir que existeixen valors en el món del futbol d’elit, sense que l’interlouctor no esclati a riure o doni mostres d’un evident malestar. Els massatgistes dels diferents clubs –aquells que encara s’autoanomenen periodistes- cada cop ho tenen més complicat per defensar el seu sou. Els ciutadans voldríem transparència però la immensa majoria només ofereix opacitat i banalitat pseudoinformativa. Deixeu-me insistir en l’obvietat o en el populisme, com ho volgueu anomenar: en un país on es rescaten entitats bancàries amb desenes de milers de milions d’euros de diner públic –Catalunya Banc, el darrer i esgarrifós exemple-, però els infants passen gana, s’hi esgota l’espai per a l’adoració acrítica de les capricioses estrelles de la pilota; uns xicots incapaços d’articular un discurs mínimament coherent i que, de vegades, fins i tot surten al camp a passejar-s’hi. Ho diré clar i català: m’inspiren una indignació inenarrable.

Recentment, els dos grans clubs del país han “adquirit” Suárez i James a preu d’or. El degoteig d’escàndols que esquitxen les pàgines dels diaris és incessant: tràfic de menors, metamorfitzats en pura mercaderia; relació comercial amb dictadures sanguinàries com la de Qatar; vaivé de maletins per “arranjar” partits; construcció d’infraestructures faraòniques, a costa de l’erari públic; concessió de crèdits multimilionaris, encaminats a sufragar fitxatges obscens; avantatges fiscals injustificables, concedits a jugadors que neden entre bitllets; judicis a “cracks” per estafes a Hisenda; sospites de “presumpte” dopatge; contractes fraudulents, per part de directius implicats en no sé quantes causes; esportistes que mostren conductes violentes al camp; reviscolament de grupuscles neonazis entre els aficionats; afany de lucre desmesurat, en el tèrbol món de les apostes; promoció d’estereotips masclistes i d’homofòbia rància, etcètera.

Malgrat les barbaritats esmentades, no puc pas dir que no me n’alegri, per una victòria de l’Espanyol –ni que deixi de somriure quan perd el Barça, perquè ens hem d’enganyar-. Sempre formaré part de la meravellosa família de pericos i potser és per això que em dol tant la desil·lusió a la qual ens ha abocat l’anomenada bombolla del futbol. A la meva manera de veure, el desànim també es fa palès a les grades. Encara que la situació social sigui paupèrrima, les entrades als nostres estadis són de les més cares d’Europa. Si algun diumenge em ve de gust anar a Cornellà, de seguida m’ho trec del cap perquè, si faig quatre sumes, me n’adono que és un petit luxe que ja no em puc permetre. Mai no saps què pot passar demà. Aquells onze homes, vestits de blanc i blau, salten a la gespa, a la pantalla de la televisió i cada cop em resulten més aliens. Equip i afició som com un matrimoni que no ha deixat d’estimar-se però que ha perdut la flama de la passió. Potser algun dia demanarem el divorci, qui sap. Si a Brasil s’han encès les ciutats, també podria passar a casa nostra.