Qui protegeix els infants en temps de guerra?

Un grup de nens plora a Gaza per la pèrdua de 18 familiars, morts en un atac de l’exèrcit israelià. Foto: Mohammed Satem.

Quan es parla als mitjans sobre el sofriment dels infants en una guerra, de vegades, girem ràpidament la plana del diari o canviem el canal de la televisió, a corre-cuita, perquè les imatges se’ns fan insuportables. La brutal violació dels drets dels menors és una realitat incòmoda i la utilització que se’n fa està destinada, principalment, a satisfer la demanda d’espectacle informatiu, en què ha degenerat el periodisme –amb totes les excepcions que hi pugui haver-. El clamorós desempar dels més vulnerables queda diluït en un mar de vergonyosa propaganda, tan característica de les grans corporacions mediàtiques; un reflex, en definitiva, dels mateixos interessos que es disputen sobre el terreny.

La manipulació del conflicte entre Israel i Palestina potser és una de les més conegudes però no és pas l’única. En altres casos, ni tan sols es parla dels bàndols enfrontats perquè l’alternativa de la mistificació és el silenci. La invisibilització de barbàries com la de Colòmbia, per exemple, ens manté en un estat de perfecta alienació, respecte les profundes clavegueres del mercat lliure. Ens desplacem per la superfície d’un mirall trencadís: qui ens garanteix que no podria esclatar un infern bèl·lic, a casa nostra? Hom assegura que, de fet, ja hi estem immersos perquè aquí també es cometen crims econòmics contra la humanitat. Amb tot, el deprimit panorama espanyol està ben lluny d’escenaris apocalíptics com el sirià, un dels més perillosos del planeta per als nens i nenes.

En aquests països devastats, algú ofereix una protecció real als infants? Si penso en organismes com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), la resposta no és gens clara. Segons l’escriptor Eric Frattini, a banda de ser un niu de corrupció i un ens completament antidemocràtic, l’ONU ha comès errors que han derivat en massacres com la de Srbrenica, Ruanda o el Sudan. ¿No és una hipocresia clamorosa que restin de braços creuats davant dels atacs i després organitzin “camps de refugiats”? També és abjecta la publicitat agressiva que empren, en la qual narren sense pudor les estremidores històries vitals de les criatures refugiades –orfenesa, mutilacions, malalties, abusos, etcètera-, per a després "exigir" diners als ciutadans. A la meva manera de veure, coneguda la trajectòria de l’ONU, no hi ha res més sensat que dubtar dels seus vertaders propòsits. ¿Per què no retornen els diners manllevats i ajuden les víctimes? ¿A què destinen els fons dels quals disposen? ¿O és que potser estem davant d’un doble negoci, el de la guerra i el dels tebis intents de pal·liar-ne els efectes? ¿Són aquests suposats protectors, uns altres voltors o botxins que entren en escena?

El profund desequilibri psicològic que pateixen els infants que viuen envoltats per un perill crònic inclou sentiments de desesperança, conductes regressives, afeccions somàtiques, temor a l’abandó, comportaments autodestructius o reaccions violentes, entre altres trastorns. A la colpidora pel·lícula The Zookeeper (2001) es mostren algunes d’aquestes seqüeles en un nen que presencia com assassinen el seu pare a la guerra dels Balcans. En el seu cas, la protecció li arribarà de part del guarda d’un zoo, el qual, malgrat tota l’amargor patida, apostarà per la vida, en un entorn arrasat per les bombes i la crueltat humana. També és meravellosa i terrible alhora la història que explica Louis Malle a Au revoir les enfants (1987) basada en els seus records d’infantesa a la França ocupada pels nazis. Un nen jueu rep l’acollida d’un grup de religiosos en un col·legi intern, sense tenir la certesa que mai no el descobriran… És tan aterridora la maldat de què som capaces les persones com heroic és el coratge que demostrem, a l’hora d’aixoplugar una ànima innocent. Vassili Grossman sostenia que fins i tot en els paisatges més ennegrits, la bondat sempre fa acte de presència. Potser es tracta d’una ingenuïtat o bé és l’única esperança que ens resta.


Comentaris

Traducció del blog