dimecres, 11 de juny de 2014

El jutge Calatayud i el "ciberbullying"

  Foto: lasexta.com

 

En una entrevista al programa La Sexta Noche, el “mític” jutge granadí Emilio Calatayud (a la imatge) va oferir la seva particular visió de la Justícia espanyola, en el marc de la dramàtica situació per la qual travessa aquest país. Entre altres qüestions, el magistrat va explicar que en els darres anys s'ha observat una disminució de la delinqüència de menors. A primer cop d'ull, aquesta dada podria resultar soprenent –quanta més urgència econòmica, més robatoris-, però té una explicació ben raonable. Durant el període més dur de la bombolla immobiliària, molts adolescents anaven a treballar a l'obra sense haver finalitzat els estudis bàsics i el fet de tenir un sou a la butxaca, en absència d'una mínima formació, els convertia en “bombes de rellotgeria”.

En l'actualitat, ateses les noves circumstàncies, els adolescents han tornat a l'institut. La presència educativa a la llar és més estable i els adults mantenen un major control sobre els nois i noies. Segons el seu criteri, per altra banda, estem aprenent a cultivar, altra vegada, valors perduts com l'esforç i la generositat. Però no tot són flors i violes perquè els delictes que sí que han augmentat són les agressions dels fills cap als pares i l'assetjament a l'escola, a través de les noves tecnologies -conegut amb el nom de “ciberbullying”-. Val a dir que, darrerament, proliferen tota mena de guies  per a frenar aquest inquietant increment de la violència associada a les pantalles, que penetra en la intimitat dels estudiants d'una manera fins ara desconeguda. Als mitjans n'hem conegut casos esfereïdors -recordem l'agressió a la nena de Sabadell, penjada al Youtube, per exemple- però en el nostre entorn més immediat també és fàcil observar-los amb tota la seva cruesa. 

 És ben cert que no es pot generalitzar però de vegades hom desitjaria més implicació per part de tota la comunitat educativa, a l'hora d'afrontar aquesta xacra. En un estudi realitzat amb 7.000 adolescents espanyols i italians, es va observar que el 55% defensava l'ús de la violència verbal a les xarxes socials. El 27% reconeixia que havia insultat en aquest mitjà i el 19% que hi havia proferit amenaces. El 8% considerava que la violència era “necessària útil i agradable”; el 17% consumia material pornogràfic i el 22% admetia haver mantingut contactes virtuals amb estranys. Potser una de les dades més sorprenents va ser constatar que el 60'4% no dialogava amb els pares sobre aquests temes i que el 48% no havia rebut cap informació sobre els perills vinculats a la navegació. Les conductes violentes “online”, segons els investigadors, estaven directament relacionades amb el nivell d'autoestima del menor, els valors que havia rebut, els vincles socials consolidats que manetenia, la cohesió familiar de la qual gaudia i el temps que dedicava a l'estudi. 

També és necessari recordar que l'ús de les noves tecnologies es dóna en un cotext social en el qual l'individualisme i la precarietat extremes condueixen a què la xarxa pugui considerar-se un indret on cultivar un narcisisme despietat, a través del qual s'assoleix una mena d'“existència vàlida” . Sense Whatsapp o un perfil a Facebook, es fa difícil que els nois i noies cultivin la socialització i corren el perill de ser invisibilitzats, una amenaça difícil de suportar, en aquesta etapa evolutiva. L'esmentat fenomen també és vàlid per als adults: La por cerval a la solitud i a l'abandó és una de les característiques de la modernitat "líquda", definida per Zygmunt Bauman.

En aquest sentit, la pel·lícula Cobardes (2008) -amb tots els defectes que se li volguessin trobar-, va tenir la virtut de mostrar l'assetjament escolar a través de les noves tecnologies amb una mirada àmplia, tot mostrant l'hostilitat entre els estudiants com un reflex de les mateixes por i “omertà” que imperen en les relacions adultes. ¿O potser no és cert que, en aquest país, hi mana la llei del més fort? ¿Quin missatge transmet als infants, el fet que els corruptes més infames visquin a cos de rei, mentre que els treballadors honrats i els activistes compromesos s'emporten la majoria de pals? Val la pena reflexionar-hi profundament perquè aquesta injustícia estructural, malauradament, no se soluciona ni amb el millor manual del món. Faríem bé de recordar-ho, sense anar sempre a cop de titular.