El conte del rei Felip VI

Imatge: La voz de la Palma



Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.

Versos de Sé todos los cuentos, de León Felipe.


Hem viscut un moment històric apassionant; el cor encara em batega de l’emoció. Em sento capaç de deixar anar un torrent inacabable de paraules, encara que segurament no afegiria res de nou a tot allò que ja està escrit. Sortiria al carrer a cantar i ho celebraria fins a la matinada. Com en tants altres moments estel·lars de la humanitat –per fer servir l’expressió d’Stefan Zweig-, segurament, d’aquí uns quants anys, algú ens preguntarà: “Què feies quan el rei va abdicar?” I nosaltres explicarem que ens en vàrem assabentar a la feina, perquè algú ho va llegir per Internet; o que va trucar-nos un familiar, panteixant, i ens va transmetre la bona nova; o que caminàvem pel carrer i uns vianants ho comentaven però nosaltres, incrèduls, no podíem donar crèdit a aquelles paraules. Finalment, ho vàrem donar per bo, perquè la notícia corria com la pólvora: El monarca, després de trenta-nou anys de poltrona, moralment decrèpit i físicament xacrós, havia cedit el ceptre al seu fill.

M’agradaria acabar el relat dient que l’endemà es va proclamar joiosament la III República però, malauradament, encara no sabem què ens prepara el futur. De moment, l’èpica de les manifestacions ja no ens la traurà ningú. Ens podem aventurar a pensar que si del 15-M n’han sortit reforçats els moviments socials i n’han sorgit partits com Podemos, aquesta nova explosió ciutadana també tindrà les seves conseqüències. Les maniobres a corre-cuita dels garants del bipartidisme, fan pensar que Felip de Borbó no ho tindrà gens fàcil per conservar la corona damunt del cap. En el cas de son pare, els mitjans s’hi van haver d’esforçar de valent per vestir-lo de salvador de la pàtria, després del cop d’Estat del 23-F; per tapar-li els embolics de faldilles; per encobrir-li els negocis tèrbols a l’estranger i un llarg etcètera d'abusos inaguantables. Tant és així que, entre la imatge del mediàtic Joan Carles I i la realitat hi ha un abisme de profunditats insondables. Probablement mai no sabrem fins on ha estat capaç d’arribar aquest home que va disparar al seu germà gran quan era un xaval i que ha deixat el poder in extremis.

Si al nét d’Alfons XIII, els aduladors de la cort l’han camuflat de “campechano” o de portador de la democràcia i de l'Estat del benestar –els deliris d’alguns xarlatans arriben fins a nivells insospitats-, al fill d’aquest el presenten com la viva imatge de la renovació. La festa de l’escuma ja ha començat. Als platós i a les redaccions es gasta sabó perfumat a dojo. Ens inunden els missatges d’esperança i els elogis ensucrats. Felip VI serà l’home que mantindrà unida la pell de brau i afrontarà, gràcies a la seva brillant preparació, els grans reptes que tenim per davant. El meravellós príncep d’Astúries i de Girona és llicenciat en dret, parla idiomes, té formació castrense, ha viatjat pel món… ¿Com ens podríem deixar escapar, insensats de nosaltres, una perla com aquesta, amb tota la mediocritat que ronda per les altes esferes? Cap president de la República s’hi podria comparar. Tan ben plantat. I amb el paperàs que va fer durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Si fins i tot fa discursos en català!

Poso com a exemple un article de l’inefable Enric Juliana, que porta per títol Felipismo tricolor, en el qual el columnista de La Vanguardia, en el clam massiu pel referèndum, també hi va percebre un suport implícit al pare de la infanta Elionor. En el fons, sense saber-ho, deu passar que els republicans portem a dins un monàrquic avergonyit, que pugna per sortir de l’anonimat i cridar: “¡Viva el nuevo rey de España!”. La màquina d’escriure contes no té aturador, malgrat que no aconsegueixi traspassar fronteres. Aquí pràcticament ningú no s’indigna pel fet que el caçador d’elefants toqui el dos sense passar comptes amb la Justícia. Es morirà al llit, mentre li fan el darrer massatge. Però al carrer s’hi expliquen altres històries. Em sap greu defraudar els escribes reials però l’única consigna que he escoltat sobre l’hereu al tron ha sigut: “El príncep Felip, només treballa al llit!”. Em temo que, aquesta vegada, ho tindran més complicat per adormir-nos. Per la memòria dels avantpassats i per la nostra dignitat, espero que el príncep s’apropi de debò als ciutadans i, després d’una llarga carrera, sàpiga què se sent sense poder exercir el càrrec que tant anhelava. En el seu cas, tindrà més sort i no haurà de passar gana, com tants milers de persones, en el país massacrat que suposadament estima. Haurem de veure què s’empescarà, ara, per tal d’evitar l’inevitable.



Comentaris

Traducció del blog