dimecres, 25 de juny de 2014

L'homosexualitat no és cap malaltia però...

Richard Cohen és un mediàtic defensor de les pernicioses teràpies de reorientació sexual, encaminades a “curar” l’homosexualitat. Darrere d’un aparent discurs de tolerància, oculta l’arxiconegut missatge d’odi contra el col·lectiu LGBT. Imatge: COP Madrid.


El temps passa volant i ja tenim al damunt el dia de l’orgull LGBT, més carregat de polèmica que mai. Comencem a Barcelona i acabem a Madrid, sense esgotar tots els temes que fan xup-xup, tant a les xarxes com als mitjans. A la Ciutat Comtal, a grans trets, la divisió entre els defensors de la celebració de caràcter festiu –representada bàsicament pel sector empresarial- i els partidaris de reforçar les demandes socials, ha esclatat definitivament i enguany s’ha fet visible amb tota la seva contundència. Després de llegir atentament els arguments dels uns i els altres, no em costa gens decantar-me a favor dels segons, per diversos motius. Dit sigui de passada que no crec que l’esmentada divisió sigui motiu de tristesa, ans al contrari, perquè fomenta un debat ben urgent i necessari.

Per bé que la facció escumosa del “Gay Pride” addueix que a la ciutat hi ha d’haver cabuda per ambdues visions, el cert és que la història ens mostra com, sobretot a partir dels anys ’80, l’esperit comercial ha engolit sense pietat fins i tot  les vindicacions més arrelades. Al meu entendre, hi ha d’haver una reflexió seriosa i conseqüent al respecte,  per tal d’evitar que la lluita contra el bullying homòfob, per exemple, es dilueixi en un mar de turistes amb elevat poder adquisitiu i escassa consciència social. Per altra banda, estem en ple desmantellament de l’Estat del benestar i no podem caure en la temptació de vendre’ns per un plat de llenties. De la nostra desesperació es valen, aquells que empunyen les estisores.

Els ingressos estivals són importants, sens dubte, però també cal preguntar-se quin preu en pagarem perquè al retrocés econòmic, repetim-ho per enèsima vegada, hi va lligada la involució ideològica i democràtica de rigor. En aquest sentit, la polèmica barcelonina enllaça amb les turbulències que ha despertat a la capital de l’Estat la presència de Richard Cohen, un  dels molts “terapeutes” que “ajuden” els homosexuals que decideixen “lliurement” canviar d’orientació, a "esdevenir" heterosexuals. El més perillós d’aquest personatge i els de la seva corda és que ara ja no defensen que sentir atracció per persones del mateix sexe sigui cap malaltia –seria absurd, perquè tota la comunitat científica sosté el contrari-, sinó que ara demanen “tolerància” per aquells que suposadament volen tornar-se a entaforar a dins de l’armari.

De fet, la venda dels seus llibres a El Corte Inglés, La Casa del Libro i Amazon ja ha causat un contundent rebuig entre els internautes. El Col·legi de Psicòlegs de Madrid també ha tingut la decència de posicionar-s’hi clarament en contra, en un context que de vegades està contaminat pel silenci còmplice. Alçar la veu contra la iatrogènesi d’aquests tractaments, entre altres beneficis, afavoreix que disminueixin el nombre de suïcidis, entre els adolescents que se senten menystinguts per la seva orientació sexual. Cal ser justos i recordar que els missatges contra el col·lectiu LGBT no són exclusius dels xarlatans vinguts dels Estats Units ni tampoc dels columnistes ultramuntans, sinó que eminents acadèmics recolzats pel Partit Popular, com el catedràtic de psicopatologia de la Complutense de Madrid, Aquilino Polaino, han defensat tesis  pseudocientífiques sense contemplacions, carregades d’odi contra les famílies homoparentals.

Arran dels famosos disturbis de Stonewall, l'any 1969, es va aconseguir que l’homosexualitat desaparegués dels manuals de classificació dels trastorns mentals. Ara no podem consentir que ens retornin novament a la foscor, a través de discursos sibil·lins, perquè una societat intolerant viu condemnada a la tristor. Des d’aquest modest blog, dono el meu suport total a aquelles persones que es respecten i no es rendeixen. Tal com va escriure Tennessee Williams, a les seves memòries: "¿Si no pots ser tu mateix, quin sentit té ser res en absolut?" Ens ho recordava igualment Marguerite Yourcenar, en el seu Alexis o el tractat del combat inútil (Tandem Edicions, 1994): Lluitar contra la pròpia naturalesa només serveix per a perpetuar la infelicitat, tant la pròpia com l’aliena. Si hem de combatre plegats, fem-ho per enderrocar les muralles de l’odi i no pas per posar pals a les rodes a l’amor. Prou falta que ens fa estimar-nos, en aquest món cruel i embogit. Així doncs, feliç dia de l’orgull, malgrat tot.