dimarts, 17 de juny de 2014

El capitalisme contra el son

La polèmica per les punxes “antiindigents” de Londres, ha encès novament el debat sobre la contribució de l'arquitectura urbana en l'exclusió dels més vulnerables. Però hi ha altres temes damunt la taula, com l'intent de fragmentar cada cop més el son dels ciutadans, dins de l'anomenat capitalisme 24/7. Foto: Sky News.

 “Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir”: Aquesta era una de les proclames més escoltades durant el 15-M. Han passat tres anys i està ben clar que els nostres somnis els segueixen passant per la màquina trituradora però, què passa amb el son? De ben segur que a algunes “divinitats” del món de les finances i de la política els costa més dormir, ara que s'ha donat el primer cop electoral al bipartidisme però, de fet, som els ciutadans “mortals” aquells que realment veiem amenaçada la capacitat per descansar d'una sola tirada, no tan sols per les incomptables preocupacions que ens ronden pel cap sinó per una estudiada estratègia dels garants del capitalisme de consum, encaminada a fragmentar el període de repòs nocturn.
L'aparició de punxes en un luxós edifici de Londres només és un exemple del tipus d'arquitectura i disseny urbà, presents arreu del món, pensats per dificultar el son de les persones sense sostre. Les pilones de pedra, les barres de ferro, els bancs individuals i un llarg etcètera d'elements dissuasius són observables també en el nostre país. És ben fàcil descobrir-los, per poc que hi parem atenció. Resulta profundament descoratjador constatar com la bretxa entre rics i pobres es fa palesa d'una manera tan cruel en un entorn que suposadament hauria de fer més fàcil la vida del ciutadà. Els enclavaments exclusius, com les comunitats reixades, són altres demostracions d'aquesta mena d' “apartheid econòmic” que s'escampa com una taca d'oli. Determinades elits participen del bé públic, construït amb l'esforç de tots però, tanmateix, bandegen sense contemplacions els més vulnerables del seu radi de moviment.
A banda de la indispensable reflexió sobre la segregació, com deia, també descobrim en les odioses punxes “antiindigents” un atac psicològic despietat, directament relacionat amb els interessos del capitalisme salvatge. No puc evitar pensar que la privació del son és una tortura blanca que persegueix la destrucció de l'individu. Segons el professor de la Universitat de Columbia Jonathan Crary el caràcter essencialment passiu del son, ocasiona pèrdues incalculables en termes de temps de producció, circulació i consum, motiu pel qual està en el punt de mira de les exigències de l'univers 24/7 (vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana). El Departament de Defensa dels Estats Units està estudiant les llarges vigílies d'algunes aus migratòries, amb l'objectiu que els soldats estiguin "operatius" més hores seguides. En el futur, les troballes es podran aplicar al conjunt de la població.
De fet, en alguns països ja s'ha observat una escurçada del patró de son i també es constata un nombre creixent de persones que es desperten durant la nit, per consultar algun dispositiu digital. Segons sembla, la dinàmica de desconnexió total anirà en decadència i haurem de pagar per poder dormir "de debò". El descans esdevindrà un bé de consum, com no podria ser d'altra manera -¿quanta gent necessita un psicofàrmac per posar el cap damunt del coixí?-. Però encara podem anar més enllà, assegura Crary, perquè la funció reparadora nocturna també està relacionada amb la capacitat per tornar a començar i per imaginar nous móns, altres realitats possibles. Si s'ataca el descans, el consumidor esdevé més actiu, alhora que perd capacitat revolucionària. Així doncs, a banda de no deixar-nos dormir, efectivament, pretenen impedir que somiem. La seva voracitat no té límits.