Què podem aprendre de Bob Dylan?

La imatge i la música d’un joveníssim Dylan, en plena efervescència contracultural, als anys 60, han estat utilitzades recentement en l’anunci d’una entitat bancària.

How does it feel
How does it feel
To be without a home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?  

Fragment de "Like a Rolling Stone"

 Contemplar l’evolució personal de certs artistes és com veure-hi passar pel damunt, implacable, el corró de la Història. Em guardaré prou de qüestionar el talent del músic de Minnesota perquè, sense ser-ne cap admiradora, reconec el magnetisme del seu treball i no tinc prou coneixement per fer-ne cap crítica, ni res que s’hi assembli remotament. Ara bé, com a persona que no va viure la florida dècada dels 60 i ha hagut de suportar estoicament la incessant mitificació de l’època –el màrqueting del passat és incansable-, em permeto l’atreviment de subratllar la decadència revolucionària que representa el personatge. ¿Robert Zimmerman conserva cap valor de la generació beat, la Nova Esquerra, la lluita pels drets civils, el moviment estudiantil o el pacifisme?

Malgrat que Dylan hagi negat la seva condició d’inspirador de protestes –en una entrevista, s’identificava bàsicament amb l’estil de vida dels 50-, una fugaç revisió de les seves lletres deixa poc marge pel dubte. L’autor de Blowin’ in the wind  té una legió d’incomptables admiradors que el consideren, alhora, un poeta i un profeta; alguns d’ells l’acompanyen en tots els seus concerts, com si fos el líder d’una secta de visionaris –perdoneu la radicalitat de l’expressió però l’estat d’il·luminació d’alguns dylanites bé s’ho val-.Amb tot, penso que el curs dels esdeveniments ha evidenciant la vacuïtat del seu “missatge”. A banda d’alimentar fosques llegendes, l'atracció pel poder l’ha allunyat del públic més genuí.

Es fa difícil cantar que els temps estant canviant i, a la vegada, esdevenir la cara visible d’una marca de cotxes o bé travar amistat amb el Papa Joan Pau II, sense que els fans vertaderament compromesos es decepcionin. Sempre quedaran els conversos a la fe del capitalisme de consum que, després de posar un vinil del seu ídol de joventut -ara torna la moda vintage-, obriran una ampolla de Vega Sicilia, sense pensar en res més. Tal com jo ho veig, la seva aparició en l’anunci d’ING Direct, assoleix el zenit de la utilització dels lemes de l’esquerra, amb finalitats comercials. A partir dels anys 80, cap moviment mínimament subversiu es va salvar de la banalització i la despolitització. Ara sembla que hàgim de reconstruir-ho tot de cap i de nou. ¿Quantes persones estafades se senten, cada dia, com una miserable rolling stone?

Em direu que avui també recollim el llegat d’aquella lluita i hi estaré d’acord. No obstant això, atès que ens trobem immersos en un altre cicle de protestes, per bé que les circumstàncies són diferents, no és pas sobrer mirar d’aprendre dels fiascos del passat. Serà necessari perseverar i no caure en cap parany, perquè les revoltes es poden encendre i apagar, segons els capriciosos designis del neoliberalisme. El malestar cultural s’hauria de traduir, avui, en canvis realment profunds. Val a dir que bons exemples no ens en falten. El dia de Sant Jordi, va ser bonic saber que un grup d’escriptors havia recolzat la vaga dels treballadors del FNAC de plaça Catalunya. Es van negar en bloc a signar-hi cap llibre -l’acampada del 15-M ha donat els seus fruits, diguin el que diguin-. Vaig trobar-ho un model de solidaritat i espero que la pressió serveixi per avançar en les negociacions. Llevat de pocs afortunats, tots plegats anem camí de l’esclavatge. És veritat que els garants del sistema ens traeixen però nosaltres no podem deixar-nos enredar eternament. Potser si no busquem les respostes dins del vent, salvarem de debò els nostres somnis més preuats.