La meva diadema és un psicòleg



Els ésser humans tenim una gran predisposició a delegar funcions en les noves tecnologies. A la imatge, el “Mono Burgos” prova les Google Glass, en un partit contra el Getafe. Foto d’El Mundo Deportivo.


La veneració acrítica vers les noves tecnologies i el màrqueting invasiu que les acompanya és una font inesgotable de sorpreses. És tan poderosa la seva capacitat de seducció, que tot aquell que gosi qüestionar-les serà ràpidament titllat de mòmia desadaptada i anacrònica. Sembla que cap raconet de la nostra quotidianitat es pugui escapar del seu influx. El darrer invent que m’ha deixat profundament xocada, no han estat pas les Google Glass –un giny inquietant que mereixeria un altre post- sinó una diadema, amb sensor frontal, que registra l’activitat cerebral. Posteriorment, envia les dades recollides al mòbil, que hi reacciona d’una forma que podríem qualificar de “terapèutica”.

Representa que l’aparell –no us perdeu l’entrevista a l’enginyer que l’ha creat-, té capacitat per detectar el grau de concentració de l’usuari, fet que motiva el bloqueig de les trucades o dels missatges emergents, susceptibles de distreure’l. Hi ha una altra aplicació que registra el nivell d’estrès, un primer pas per a preparar, en aquest cas, el camí cap a la relaxació. En el futur, està previst que la diadema comprengui si el cervell expressa tristesa, la qual cosa conduïrà a la creació d’un ambient agradable, a casa o al restaurant, per exemple. L’objectiu final és que la màquina en qüestió s’adapti completament al nostre estat d’ànim. Les reticències inicials són normals, asseguren els experts, amb una condescendència que endevino entre línies –els neandertals digitals ja ens hi acostumarem-.

Per començar, trobo més que dubtosa la fase d'avaluació diagnòstica, per anomenar-la d’alguna manera, perquè suposa alegrement que el registre de l’activitat cerebral és vàlid o suficient, per a concloure que les persones estem distretes, estressades o bé tristes –el biofeedback té els seus límits-. El segon punt a debatre, al meu entendre, és la utilització d’un programa d’intel·ligència artificial, que reaccioni automàticament als estats esmentats, com si el portador de la diadema no tingués capacitat per dialogar amb cap persona, que pogués acompanyar-lo en la presa de les decisions oportunes, en cada moment i circumstància específiques. Hi ha una altra qüestió de més profunditat, relativa a la progressiva deshumanització de la societat, derivada de la delegació sistemàtica de funcions humanes en les noves tecnologies.

Una referència crítica ineludible, en aquest sentit, la trobem en el professor Joseph Weizenbaum, considerat un dels fundadors de la cibernètica. A partir de l’any 1966 aquest brillant informàtic es va fer famós arran de la creació del programa ELIZA –en honor a la florista Eliza Doolittle, de l'obra de George Bernard Shaw "Pigmalió"-, el qual estava dissenyat per simular una conversa amb l’usuari, tot adoptant el rol de terapeuta humanista, de perfil rogerià. Una de les repercussions que més va commocionar-lo, no va ser tant el bon funcionament del “software”, com la rapidesa amb la qual les persones que l’utilitzaven es mostraven disposades a obrir-s’hi emocionalment, talment com si es tractés d’un psicòleg de carn i ossos. 

L’usuari teclejava una frase i ELIZA oferia una resposta oberta, que donava la falsa impressió d’empatia. Fins i tot els intel·lectuals més eminents, van caure rendits als seus peus; van considerar-la un substitut perfectament vàlid als psiquiatres tradicionals. Les reflexions que féu Weizembaum, després de la torbadora experiència, romanen vigents avui en dia: l’única manera d’evitar un fosc destí per a la humanitat és tenir la consciència i el coratge de negar-se a deixar en mans dels ordinadors les activitats mentals més humanes, particularment aquelles que requereixen saviesa i compassió. Vista la febre que encara ens envaeix, ens queda per saber si serem capaços d'oposar-hi resistència. 


 

Comentaris

Traducció del blog