Adolfo Suárez i la memòria impossible

Imatge:Efe.

Permeteu-me que il·lustri l’embolic còsmic que representa procurar de construir la memòria històrica, en aquest país, a través d’una petita anècdota personal. El passat 23 de febrer vaig assistir a una conferència a Palamós, de l’Arcadi Oliveres –escoltar les seves reflexions és com una mena de ritual que s’ha de complir de tant en tant. Els organitzadors de la xerrada, que va omplir el teatre “La Gorga” de gom a gom, van demanar a l’economista si podia fer un breu apunt sobre l’intent de cop d’Estat de Tejero i companyia. El professor va explicar que, segons informacions que ja havien estat publicades, el vertader acte colpista havia succeït abans de la famosa data, un dia que el rei Joan Carles va convocar Adolfo Suárez a la Zarzuela per tenir-hi una reunió.

Després de despatxar els temes convinguts, el monarca va demanar-li que es quedés a dinar, però, per a la seva sorpresa, en comptes de l’àpat promès, el líder de la UCD va haver de reunir-se amb un grup de militars en una sala. Aquests li van posar una pistola damunt de la taula i li van plantejar un ultimàtum: o bé acceptava l’entrada d’Espanya a l’OTAN o ja podia marxar per on havia vingut. Adolfo Suárez s’hi va negar rotundament perquè aquesta ordre no obeïa la voluntat del poble, pel qual havia estat democràticament escollit. La resta de la història és prou coneguda per tothom: primer, dimissió del president i, posteriorment, “¡todo el mundo al suelo!”. Més endavant, el “socialista” Felipe González compliria servilment amb el mandat bel·licista.

La revelació de la identitat de l’ “elefant blanc” no era cap novetat perquè sempre ha estat una remor de fons, que s’ha silenciat o potenciat segons ha convingut –el setmanari alemany “Der Spiegel” també apuntava a la complicitat del Borbó amb els colpistes, fa un parell d’anys. La censura mediàtica sobre la monarquia és un fet ben explicat per Iñaki Anasagasti. De tota manera, desconeixia el detall concret de la coacció i em va sorprendre força. Al vespre, com tantíssims espectadors, em vaig quedar amb la boca oberta davant del polèmic documental “Operación Palace”, que prometia noves informacions sobre la irrupció dels guàrdies civils al Congrés dels Diputats. Encara que feia ferum a falsedat des del principi, no vaig poder evitar una espurna de dubte, en sentir com José Luis Garci i altres conegudes, i fins i tot respectades, personalitats narraven amb pèls i senyals com s’havia orquestrat la mentida. ¿Podia haver-hi quelcom de cert en aquella versió?

A Jordi Évole li han plogut les crítiques de part dels seus col·legues, malgrat que fins fa quatre dies era l’heroi nacional i rebia premis a cabassos. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació ha sol·licitat l’obertura d’un expedient, tant per ell com per Atresmedia, tot adduint l’incompliment del codi deontològic de la professió. Encara que em vaig sentir estafada i dolguda, penso que aquest acarnissament constitueix una enorme hipocresia i l’equip de “Salvados” tampoc se’l mereix. Ni abans eren tan meravellosos, ni són ara tan nefastos. ¿Quantes veus que ara els critiquen, han ocultat informació deliberadament o han seguit fil per randa la cantarella oficial, sense qüestionar-se mai res? ¿Qui hauria gosat, anys enrere, posar en dubte la Transició exemplar i els màxims honors als “pares” de la Constitució? Em temo que acabaríem abans si seleccionéssim els periodistes vertaderament ètics i deixéssim d’assenyalar els “dolents” de la pel·lícula perquè, com diu la catalana expressió, no hi ha un pam de net.

L’embolic de versions sobre el 23-F no s’ha acabat aquí, com bé sabeu. Després de l’interminable panegíric viscut arran de la mort d’Adolfo Suárez, la no menys “follonera” Pilar Urbano, ha tret un llibre que aprofundeix en la hipòtesi de la conspiració reial. Els escribes fidels a la Corona s’han afanyat a apedregar-la però, de moment, no han aportat arguments solvents per a rebatre l’escriptora. Tot plegat, succeeix en un indret en el qual, a banda dels episodis més recents, encara està prohibit investigar els crims del franquisme. Per posar només un exemple, el Ministeri de Defensa ha rebutjat un recurs que demanava la desclassificació de 10.000 documents de la Guerra Civil i la postguerra. Per acabar-ho d’adobar, hem sabut que el temible Ruiz-Gallardón té previst aforar la Reina i els prínceps. Dins d’aquest context tirànic, ¿podem aspirar mai a treure l’entrellat del nostre fosc passat? I el que és més important ¿serem capaços de construir un projecte de futur estable?