Per què costa tant trobar bons professionals?

 Imatge extreta de Google

Aquest és un post que podria haver escrit en qualsevol moment perquè respon a una queixa que escolto freqüentment des de fa temps i que jo mateixa experimento quan necessito l'assessorament d'un professional de la salut o de qualsevol altre àmbit. Quan una persona truca a la teva porta, en el meu cas, d'una psicòloga, passa que de vegades ha travessat prèviament per un periple llarg i dolorós, en el qual ha patit diversos desenganys. El primer que cal fer en aquests casos és provar de restituir la confiança en el fet que és possible trobar algú que realment estigui disposat a ajudar i no tingui d'altres intencions ocultes. Òbviament, partim de la base que tots ens podem equivocar i, sens dubte, hem de procurar reparar els nostres errors, si això succeeix. Quan miro enrere, hi ha nombrosos problemes que abordaria de forma ben diferent. L'ímpetu de la joventut i la manca d'experiència poden jugar males passades. Amb tot, les queixes rebudes no fan referència a la demanda d'infal·libilitat ni tampoc a la recerca permanent de l'excel·lència sinó a la manca de les habilitats més bàsiques per atendre una persona que sofreix i que necessita trobar un alleujament pel seu patiment o bé rebre una orientació fonamentada per solucionar un problema concret. 

M'he trobat amb un nombre gens anecdòtic de pacients -usuaris o clients, com vulgueu anomenar-los-, que es queixen que han sortit del consultori del terapeuta més malament que no n'havien entrat. Tal vegada han necessitat una colla de dies per a recuperar-se del mal tràngol viscut. Aquest és un efecte conegut amb el nom de iatrogènesi.  Convé puntualitzar que si hom treballa els seus conflictes interns, no és estrany que, en un moment o altre del tractament, experimenti un cert malestar però, altra vegada, el greuge no va per aquí. En preguntar pels motius del dolor afegit, expliquen que no s'han sentit escoltats ni compresos i que a voltes els comentaris que els han fet respecte les seves dificultats els han resultat despectius o feridors. No han notat empatia de part de qui els atenia ni tampoc han sentit que les directrius suggerides hagin estat adequades, segons el que marca el sentit comú més elemental -ni tan sols cal entrar en discussions sobre psicoteràpia-. Hi ha casos més greus: els afectats han viscut algun tipus d'assetjament, moral o sexual, o bé els han aplicat tècniques més pròpies de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut que de la psiquiatria del segle XXI. Això per no parlar de l'excés de medicació, un abús del qual m'he ocupat amb escreix en aquest blog. 

Aquesta xacra no afecta només el meu camp, com deia. En el món de l'arquitectura, del dret, de la restauració i un llarg etcètera d'oficis, és freqüent haver de fer una àrdua peregrinació abans no ensopegues amb una veu acreditada. Em sap greu escriure-ho perquè pot sonar elitista o poc respectuós, en un moment tan difícil com l'actual, però trobo que la mediocritat, la grolleria i el narcisisme estan a l'ordre del dia. Quan em qüestiono quins en poden ser els motius, penso que, sens dubte, la precarietat laboral hi té quelcom a veure. Si veus algú amb cara de vinagre darrere d'un taulell, no és d'estranyar que cobri un sou miserable, pateixi "mobbing" o qualsevol altra calamitat imaginable. També hi deuen jugar un paper rellevant les flagrants mancances educatives, presents en escoles, instituts i universitats -conservo correus electrònics de professors de nivell de doctorat, amb unes faltes d'ortografia que fan tombar d'esquena-. El nepotisme i els endolls podrien trobar-se igualment en l'arrel de la futilesa generalitzada. Els cervells més brillants agafen l'avió per treballar a l'estranger, mentre que els amics, coneguts i saludats, ocupen els càrrecs de més responsabilitat. I la crisi de valors, com sempre, tan habitual en societats en les quals els beneficis econòmics es troben a la cúspide de totes les prioritats. Està clar que ens queda un llarg camí per recórrer, abans no sortim d'aquest pou miserable. Tots plegats hi podem posar el nostre granet de sorra, a través de la necessària reivindicació i d'una honesta responsabilitat professional.