Els dies més foscos

 Imatge extreta de Google


Aquesta macroestafa ens deixa vivències difícils –probablement impossibles-, de digerir del tot. No ens quedarà altre remei que aprendre a conviure amb records horribles, com la mort per suïcidi dels nostres veïns, alguns dels quals han patit despietats assetjaments, a causa de problemes financers o conflictes laborals. Malauradament, encara hi ha persones que poden matar-ne d’altres, amb total impunitat i sense tacar-se les mans de sang. El “mobbing” o les maniobres de pressió que tiren endavant les entitats bancàries, per exemple, són formes de violència salvatge que no deixen marques físiques però que tenen responsables clars. És difícil poder-ne demostrar la culpabilitat directa. D’això se serveixen els botxins.

Existeixen individus malvats –els tenim a la vora, no cal pensar en el banquer de moda-, que no s’aturen davant de res ni de ningú. Darrerament, he observat que prolifera una mena de hiena que fins i tot aprofita el moment de més vulnerabilitat de la presa, per a practicar-li la darrera mossegada, la definitiva. Allò que produeix més dolor és la consciència de saber que hi ha voluntat de fer mal. Es pot arribar a descobrir la lluïssor del plaer a dins d’uns ulls, mentre contempla el patiment de l’altre. Si l’esmentada felicitat, davant del dolor aliè, es percep en persones que suposadament haurien d’ajudar-te a sortir del pou, la sensació de desempar es multiplica.

Alguns dies són brutalment foscos. Patim jornades de desesperació, durant les quals ens preguntem d’on traiem les forces per suportar tantes injustícies. Somiem que triomfa la compassió i que en un cor de pedra hi pot néixer una flor. En despertar-nos, però, els dies lluminosos no arriben. I el camí que tenim per davant és pedregós, costerut, interminable. Embolcallats pel dens tel de la incertesa, pensem que potser nosaltres tampoc sobreviurem la penosa travessia. Durant les etapes més tenebroses, per sort, reneixen amb una força insospitada les valuoses històries de resistència del nostre passat històric. Ahir eren les pistoles, ens diem, avui són les execucions hipotecàries.

El dos de març es van complir quaranta anys de lluita infatigable. Les germanes de Salvador Puig Antich no han tirat la tovallola, malgrat els incomptables moments d’impotència, solitud i frustració viscuts. S’han tancat moltes portes, sí, però també s’han obert finestres. El seu viatge a l’Argentina, per declarar davant de la magistrada María Servini, és un motiu per a l’esperança, no tan sols per la família sinó per tots els represaliats del franquisme. Recentment, s’ha publicat un llibre que descobreix noves proves –per si no n’hi havia prou-, que ratifiquen el vulgar muntatge que va suposar el seu assassinat cruel, executat pel mètode medieval del garrot vil. El cas podria acabar novament en un carreró judicial sense sortida, és cert. Si això succeís, algú dubtaria que la resistència ha valgut la pena?



Comentaris

Traducció del blog