diumenge, 9 de febrer de 2014

Veus heroiques contra els abusos



Si l’ONU ha exhortat el Vaticà a actuar contra el niu de pederastes de l’Església catòlica ha estat, en bona part, gràcies a la lluita tenaç de les associacions de supervivents. Imatge d'una manifestació a Hawaii: cathnewsusa.com


Silence makes evil possible.



En diverses ocasions, he escrit sobre el dens silenci que embolcalla el drama dels abusos a menors. Recordem-ho: Les agressions sexuals a la infància provoquen un intens sofriment als afectats i, en funció de diversos factors -la persistència de la violència; l’edat de la víctima; el tipus de vexació soferta; la familiaritat amb el botxí, etcètera-, engendren un seguit de seqüeles de diversa gravetat, generalment vinculades a trastorns de tipus psicòtic o a conductes autodestructives, com ara el suïcidi o la drogodependència. Es tracta d’una experiència que en cap cas s’hauria de relativitzar, banalitzar ni per descomptat encobrir. En la mesura que la societat roman impassible davant d’aquesta violència atroç, exercida sobre els infants, contribueix passivament a la seva perpetuació. Seria d’agrair que la mateixa vehemència que s’expressa en certs mitjans per reivindicar la presumpció d’innocència dels inculpats, s’utilizés per treure a la llum l’interminable reguera de casos impunes, oblidats en els calaixos.

Durant les darreres setmanes, diverses notícies han aportat un raig de llum en una trajectòria duríssima de reivindicacions, per part de diverses associacions, com ara la xarxa de suport SNAP, que han batallat infatigablement contra l’abandó i la criminalització dels supervivents. En primer lloc, és necessari valorar favorablement les acusacions de l’ONU, encara que arribin tard, perquè han tingut ressò mundial i han posat el Vaticà entre les cordes. Es pot dir que pràcticament obliguen el Papa Francesc a prendre mesures expeditives per posar punt i final a la vergonyosa connivència de l’Església amb els pedòfils. Ha quedat ben demostrat que la Santa Seu ha seguit una política d’opacitat informativa i també de trasllat de criminals, fet que no ha facilitat, precisament, que es frenés la seva perversió. Ben lluny d’edulcorar la realitat, el Comitè sobre els Drets del Nen ha exposat que les violacions no són en absolut puntuals sinó que es compten per desenes de milers.

Estem, doncs, davant d’un drama humanitari de dimensions fins fa relativament poc desconegudes. ¿Gosarà Bergoglio tirar endavant la reforma que ha iniciat per endurir les sancions contra els sacerdots abusadors? Mentre esperem la resposta, les acusacions de pederàstia segueixen el seu degoteig inexorable. Sense anar gaire lluny, el rector de Santa Coloma de Gramenet ha estat denunciat recentment pels pares de tres germans que suposadament haurien patit abusos a mans del mossèn del poble, de seixanta-tres anys. Si es va poder actuar de forma preventiva, va ser gràcies a la valentia del més gran, que va narrar les humiliacions patides al centre parroquial, quan estava sol amb el catequista. Cal remarcar que no és gens senzill alçar la veu contra el poder que ostenten determinats religiosos perquè, entre d’altres coses, es posa en qüestió la confiança o el respecte que desperten entre els feligresos, uns vincles que els permenten seguir agredint els més vulnerables. Per descomptat, no es tracta d'una omnipotència exclusiva dels homes amb sotana.

Fora de l’àmbit eclesial, a Banyoles, ha estat remarcable el coratge de la Sílvia Simoes, una educadora que va ser decisiva perquè es denunciessin els presumptes abusos que el president de Creu Roja de la localitat, Joaquim Homs, hauria perpetrat contra un grup d’adolescents en situació d’exclusió social. Es tracta d’un afer enrevessat i tèrbol, perquè també s’ha evindenciat la manca de justificació de les generoses subvencions que rebia l’entitat. Arran del cas, es beslluma una espessa xarxa de complicitats, en la qual es podria haver congriat una represàlia laboral contra l’educadora. Sigui com vulgui, una vegada més, queda sota sospita la diligència i la competència de l’Administració, a l’hora de protegir els menors. Malgrat la deixadesa demostrada per les nostres institucions, les veus heroiques dels ciutadans anònims són un alè d’esperança pel futur. Rere la seva aparent feblesa, més tard o més d’hora, són capaces de moure muntanyes. Gràcies a la seva mobilització, fan d’aquest món cruel un lloc millor per viure.