El fals mite de les desintoxicacions "exprés"


Certs realities mostren una visió completament esbiaixada de la desintoxicació. Després d’un breu tractament, com si haguessin sortit d’un túnel de rentat, certs famosos sostenen que estan més “nets” que una patena. Imatge extreta de Flickr.


Llegeixo en un portal de notícies que, entre els llibres més venuts del país, no és difícil trobar-hi el subproducte literari del famós de torn. Quan aquests escriptors sobrevinguts signen unes memòries, posem per cas, tampoc és rar que es formin unes cues quilomètriques, que no seria capaç de congregar ni un flamant Premi Nobel. Amb les dades de les audiències televisives succeeix quelcom semblant; és freqüent que els programes de safareig s’emportin una generosa porció del share. La “berlusconització” dels mitjans és una estratègia excel·lent, a l’hora de mantenir la ciutadania ben narcotitzada davant de la pantalla, en un estat òptim de degradació mental. No és aconsellable subestimar la influència dels omnipresents famosos, per més ofensives que resultin les seves aparicions.

Hi ha personatges capaços de viure durant dècades de la mateixa porqueria i el públic no se’n cansa mai. En el cas hipotètic que consumeixin droga, els xous carronyaires els permeten tocar bitllets calents i així es mantenen perpètuament enganxats al cercle viciós. Entre les múltiples vivències personals que ventilen sense pudor, justament, hi trobem el consum de substàncies i la posterior recuperació, venuda davant de les càmeres com el renaixement triomfal de l’Au Fènix. Trobo particularment indignant que, en el context de recessió i austeritat actuals, es frivolitzi i es comercialitzi un trastorn tan punyent com la drogodependència. Cal recordar que s’han disparat tant el nombre d’afectats com el percentatge de recaigudes.

L’explicació d’aquest drama és prou senzilla: a l’atur i els seus “danys col·laterals”, s’hi uneix el desmantellament de l’Estat del benestar. No obstant això, a banda del genocidi financer, les recaigudes han estat, des de sempre, el gran taló d’Aquil·les de les teràpies. En alguns estudis s’ha detectat que dos terços dels pacients havien tornat a consumir, tres mesos després d’haver finalitzat el tractament. Al cap d’un any, ho havien fet entre un 70 i un 80% dels “exaddictes”. També s’han descrit diversos factors vinculats a la reincidència: la satisfacció laboral, els valors personals, el recolzament familiar, el tipus d’oci, els hàbits de salut dels amics... De forma consistent, s’ha evidenciat que la brevetat del tractament és rellevant per entendre el retorn al “refugi” de la droga. Als afectats els resulta particularment difícil tolerar certes emocions desagradables, com ara la depressió, l’aïllament o la inseguretat.

No hi ha res més fraudulent, dins del pou on ens trobem, que presentar la recuperació com un esdeveniment gairebé miraculós. Encara em sorprèn observar com abunden en l’entorn unes visions ben poc realistes del duríssim camí de l’abstinència, les quals encaixen més amb la idea del “túnel de rentat” que amb l’evidència científica publicada. És relativament fàcil romandre “net” durant una breu temporada, allò realment complicat és mantenir el compromís al llarg del temps. Està clar que els testimonis tramposos que es presenten en els mass media no ajuden a solventar aquest greu problema perceptiu. Malauradament, si apareixen més cadàvers a la banyera, de seguida sorgiran un grapat d’amics, disposats a fer el tour del dolor per tots els platós possibles. I l’audiència s’enfilarà pels núvols, ja ho veureu.



Comentaris

Traducció del blog