dimecres, 27 de novembre de 2013

L'amor és com un abric lleuger


Una imatge de la sèrie Grey's Anatomy


"Usted buscó esa relación con la esperanza de mitigar la inseguridad que lo acosaba en soledad, pero la terapia sólo ha servido para agudizar los síntomas, y tal vez ahora usted se siente menos seguro que antes, aun cuando la "nueva y agravada" inseguridad emana de otra parte"      Zygmunt Bauman (2003)


Escolto a la ràdio com un expert en sèries analitza el fenomen televisiu de Sex and the City. Segons el crític, que xerra i xerra sense respirar, les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues novaiorqueses van suposar un revulsiu narratiu pel que fa a l'alliberament femení, atès que en els diferents capítols s’hi mostraven sense complexos les seves nombroses conquestes amoroses i sexuals. Al mateix temps, es tractava, gairebé en tots els casos, de professionals independents, que no necessitaven cap marit per prosperar. No es pot negar que aquesta ficció de l’alliberament és seductora; fàcilment podríem caure en el parany de voler-nos-hi emmirallar.

És un paradís captivador de romanticisme i plaer a la carta, present en molts altres productes mediàtics ensucrats, els quals oculten obstinadament els racons més tenebrosos del món de la parella i generen un munt de falses expectatives entre les espectadores ingènues -totes ho hem estat-. Ens agradi o no, les estrelles més glamuroses del firmament esdevenen models de comportament. En cas contrari, les grans firmes de moda no se les rifarien per anunciar els seus incomptables productes. Penso que darrere d’aquestes peripècies coitals hi trobem una hostilitat narrativa actualitzada, tan perniciosa com les històries eclesials d’ànimes pecadores, capturades per les urpes del desig i abocades per tota l’eternitat al foc infernal.

Al meu entendre, el perfil psicològic de les heroïnes postmodernes de la petita pantalla presenta similituds amb les problemàtiques d’algunes dones que han estat víctimes de violència masclista. Des d’un punt de vista clínic, s’observa clarament la sensació de buidor que els envaeix quan no tenen un home al costat. Pateixen una mena de bulímia afectiva, que els condueix a acceptar qualsevol company de llit, per més desagradable que sigui. Existeix el perill que encadenin una relació rere l’altra, sense aturar-se a pensar ni un moment si s’endinsaran en una nova espiral destructiva.

Considero que existeix una enorme confusió entre la llibertat a l’hora d’escollir parella i el fet d’haver encasellat l’amor dins dels clixés del consumisme. Zygmunt Bauman parla d’amor líquid per referir-se a la manera com ens relacionem en un món en el qual trontolla l’Estat del benestar i hi mana una despietada economia neoliberal. Ens movem en una societat individualista i privatitzada, on l’amor no s’escapa pas de la misèria de la precarietat. Les persones patim perquè ens sentim fàcilment descartables i temem que ens abandonin en un entorn cruel. Estem desesperats perquè ens estimin però desconfiem alhora dels lligams duradors perquè aquests ens impedeixen llançar-nos a flamants i apassionades aventures.

Trobo encertat que el filòsof polonès recordi el purità Richard Baxter, quan aquest assegurava que les riqueses havien de descansar sobre les nostres espatlles com un abric lleuger, de manera que ens en poguéssim desempallegar fàcilment. Avui, tant la ficció com l’autoajuda ens ensenyen a desconnectar de l’altre de la manera més indolora possible, igual que eliminem un contacte en una xarxa social. Pretenem compensar la manca de qualitat amb la quantitat però així tampoc reduïm els riscos ni les angoixes del compromís sinó que tan sols els distribuïm en el temps. Finalment, no podem obviar que la perpètua inseguretat engendra temibles monstres, com ara la violència o la por. Tal com afirma el mateix Bauman, Eros impulsa les mans a tocar-se però les mans que acaricien també poden oprimir i esclafar. Quin és el destí que ens espera?


Referència 


  • Bauman, Z. (2003). Amor líquido. Madrid: Fondo de Cultura Económica.



dimarts, 19 de novembre de 2013

La condemna de Jasmine



En la darrera pel·lícula de Woody Allen, la brillant Cate Blanchett interpreta Jasmine, una dona que pateix una sobtada davallada als inferns: Dels cercles més exclusius de l'Upper East Side, es veu arrossegada a un barri humil de la ciutat de San Francisco.


Cada vegada que Woody Allen estrena pel·lícula es desencadena el previsible debat sobre si el film es troba entre els millors treballs del novaiorquès o bé en confirma l’imparable declivi cap a la morralla comercial. Seria aconsellable que la discussió es constituís en un subgènere del periodisme cultural; de ben segur que tindríem entreteniment per estona. Sóc conscient que és impossible arribar a un consens però, pel meu gust d’espectadora no experta, “Blue Jasmine” (2013) figura entre les obres més reeixides del director. Com és habitual, hi trobem un homenatge –o plagi, segons el criteri- al setè art. Hi són clares les referències a “A Streetcar Named Desire” (1951) d'Elia Kazan. També es presenten diversos temes recurrents en la seva obra: Els conflictes de parella postmoderns, les tensions subterrànies en les altes esferes i el problema de la culpa, després d’haver perpetrat un acte criminal. Una bona anàlisi freudiana permetria establir més d’un paral·lelisme amb la seva tèrbola vida personal, que no té res a envejar a les turbulències que pateixen els neuròtics personatges que recrea a la gran pantalla. També han corregut rius de tinta, sobre aquesta qüestió.

La musa “alleniana” que vaig recordar després de conèixer la caçafortunes que broda Cate Blanchett, va ser la càndida “Alice” (1990), interpretada per Mia Farrow. La seva parella d'aleshores es posava a la pell d’una senyora acabalada, que evocava la “Giulietta degli spiriti” (1965) de Fellini. Alice era una esposa submisa de la “high society” de la ciutat dels gratacels, empresonada en una gàbia d’or; havia comès el terrible error de construir tota la seva indentitat al voltant d’un home de negocis milionari. A diferència de Jasmine, no se sentia còmoda en aquella realitat i per això iniciava un peculiar camí cap a la llibertat. De la mà d’un terapeuta oriental, trobava el seu humil paradís, ben lluny de la hipocresia que l’envoltava. Per contra, Jasmine no pot omplir la vacuïtat existencial amb res més que no sigui el consumisme compulsiu, satisfet gràcies a les martingales financeres de l’home al qual ha escollit pel volum de la cartera. Malgrat que tindria la meravellosa oportunitat de renéixer, al costat de la seva germana de San Francisco, es limita a reproduir el mateix patró que l’ha enfonsat a la misèria moral. Som al S.XXI i ara no s’albira cap bri d’esperança, en un horitzó devastat per l’orgia dels mercats.

La trampa en la qual queda atrapada la protagonista–malgrat que el director ho negui rotundament-, està inspirada en la davallada als inferns de Ruth Madoff, la muller del cèlebre farsant que va estafar 65.000 milions de dòlars a diferents inversors, a través d’un enrevessat frau piramidal. Es fa difícil pensar que Ruth no estava implicada, d'una o altra manera, en la trama corrupta que va teixir Bernard Madoff però el cas és que no va entrar a la presó. Amb tot, el lladronici va passar-li una cruel factura perquè va patir la mort per suïcidi del seu fill, el qual va delatar el seu pare i no va suportar la pressió de viure en una família de criminals. Actualment, la mare està psicològicament devastada i fa el que pot per recuperar el vincle amb el seu altre fill. Malgrat que la seva germana va ser una de les víctimes del monumental engany, va tenir la generositat d'acollir-la en el pitjor moment de la seva existència. 

Al marge que "Blue Jasmine" pugui interpretar-se com un conte sense final feliç de la Gran Recessió, també té l'encert de retratar una realitat ben explícita als Estats Units i arreu del món. A "la gran poma", la competitivitat per trobar marit pot assolir els mateixos nivells que en l'àmbit laboral. No són poques les dones que persegueixen el seu somni a través del “marry up” -la recerca d'un cònjuge, generalment més gran, que està forrat de calés i els permet un ascens en l'escala social-. Algunes agències de cites tenen noms tan eloqüents com "Sugar Daddy". Els homes madurs i milionaris arriben a pagar fins a 20.000 dòlars per trobar una joveneta atractiva, a qui poder pagar tots els capricis. En el programa "The Millionaire Matchmaker" -emès en el nostre país a la cadena Divinity- es veu de quina manera profundament humiliant les candidates són avaluades com si es tractés de vaques en una fira de bestiar. Personalment, em recorda un reportatge que vaig llegir sobre un mercat de núvies a Bulgària, en el qual es podien pagar fins a 10.000 euros pel dot de les noies. En les capes altes del poder, s'hi poden reproduir els mateixos mecanismes masclistes que en els indrets més empobrits del planeta. Enfundada en un glamurós vestit de Chanel, també pots caure en una profunda depressió. Un camí sense retorn possible.



dimarts, 12 de novembre de 2013

El retorn de Pilar Primo de Rivera



Costanza Miriano és autora del llibre "Casa't i sigues submisa". Foto extreta de Flickr.


"La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar. Por eso ahora, con la paz, ampliaremos la labor iniciada en nuestras escuelas de formación, para hacerles a los hombres tan agradable la vida de familia que dentro de la casa encuentren todo aquello que antes les faltaba, y así no tendrán que ir a buscar en la taberna o en el casino los ratos de expansión"

Pilar Primo de Rivera, any 1939.



Enmig de terribles notícies com el pas del tifó Haiyan per les Filipines o el foc que assola novament l'Empordà, m'ha cridat l'antenció una sòrdida informació que no convindria obviar. La seva protagonista és la periodista Costanza Miriano, autora del llibre "Casa't i sigues submisa", que ha estat un èxit de vendes a Itàlia -aparentment increïble però cert-. A Espanya, l'edició ha anat a càrrec del misogin arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez. Recordem que, entre d'altres sonades polèmiques, monsenyor Martínez va pronunciar una execrable homilia, en la qual assegurava que l'avortament era pitjor que els crims perpetrats per Hitler o Stalin, motiu pel qual defensava que els homes tenien ple dret a vexar el cos de les futures mares que cometessin l'abominable pecat. Ni l'imam de Terrassa, en el seu dia més inspirat, hauria estat capaç de superar-ho. 

L'autora de la rància obra, en ple S.XXI, proposa que ens allunyem del perniciós camí de l'emancipació i retornem al rol de submissió que suposadament ens pertoca, al més pur estil de la "Sección Femenina de la Falange Española y de las Jons". Si Pilar Primo de Rivera aixequés el cap, trobaria en ella una abnegadíssima deixebla. Miriano recomana obediència lleial al marit,  que pretesament encarna el valor de l'autoritat dins de la família -nombrosa, per descomptat-. Segons n'han informat alguns mitjans, la devota esposa fins i tot va entegrar el seu pamflet adoctrinador al Papa Francesc. A priori, podria sorprendre que sigui una dona, precisament, la que defensi unes tesis tan profundament retrògrades però si revisem una mica la Història europea, aquesta impressió de seguida s'esvaeix. En el marc del feixisme del S.XX, per exemple, a les dones se'ls va assignar un paper cabdal en la transmissió d'unes estretes pautes de comportament, que comptaven amb el suport de l'Església, els mitjans i l'escola.

A Espanya, el cop d'estat militar va liquidar les polítiques a través de les quals es pretenia contribuir a la modernització de la societat: el dret al sufragi, l'accés a la cultura o la possibilitat de millorar les condicions laborals havien esdevingut nous horitzons per a les ciutadanes de la Segona República. Els somnis de llibertat van ser mutilats cruelment per la dictadura franquista, que les va recloure amb pany i forrellat a la foscor de l'àmbit domèstic. El seu vestuari era escrupulosament vigilat i no era ben vist que anessin soles pel carrer, ni tampoc en companyia d'homes que no fossin de la família. Es perseguí la interrupció de l'embaràs i es prohibiren els mètodes anticonceptius, alhora que s'eliminava qualsevol tipus d'educació sexual, que no concordés amb els coercitius preceptes del règim. L'adulteri tenia caràcter delictiu i, enmig de la misèria i la repressió, les prostitutes clandestines foren confinades en presons especials, destinades a les "mujeres caídas".  A grans trets, podríem dir que eren esclaves del poder patriarcal, primer sota el jou del pare i després sotmeses a l'autoritat del marit.

El nacionalcatolicisme concebia la dona com un ésser intel·lectualment inferior, amb vocació exclusivament de mestressa de casa, muller i mare. Per aquest motiu, la seva educació no tenia cap sentit més enllà de la primària. Serien incomptables les atrocitats comeses i, de manera equivocada, podríem considerar-les irrepetibles. Actualment, veiem com els diaris estan esquitxats de nombrosos successos vinculats a la violència masclista. Un degoteig macabre que no té aturador. Per altra banda, la reforma legislativa promoguda per Alberto Ruiz Gallardón i recolzada per les forces atàviques que encara romanen actives, desprèn una inconfusible aroma del passat. Quaranta anys d'opressió no se superen tan fàcilment. El Govern de la Generalitat tampoc es queda enrere i segueix subvencionant les escoles d'elit que segreguen els alumnes en funció del gènere. Malauradament, els estudis que es publiquen no fan més que confirmar la tendència creixent entre les adolescents a tolerar els estereotips sexistes i també el control asfixiant de les seves parelles. En el context de les retallades, semblem inexorablement empeses cap als dominis de la llar. Immerses en aquesta transformació brutal, no és d'estranyar que, discursos com els de Miriano, quallin entre una part de la població. Els esforços de tantes i tantes lluitadores, que van conquerir valuosos drets per a nosaltres, perillen davant del nou tsunami ultraconservador. En cap moment podem abaixar la guàrdia, perquè  és la nostra vida la que està en joc.



dimarts, 5 de novembre de 2013

"La policia tortura i assassina"



Després de l’homicidi de Juan Andrés Benítez, la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, va trigar gairebé un mes en comparèixer. La comunitat de veïns i veïnes va dedicar-li un sorollós escarni. Foto: Pere Virgili.


Deu fer cosa de quinze anys: És un d’aquells records borrosos que es troben a mig camí entre la realitat i el somni. Presencio una manifestació ubicada en un carrer cèntric de Barcelona; els participants –pocs i guarnits a l’estil “rastaflauta”-, criden insistentment: "La policia tortura i assassina!" Són temps d’eufòria i fa la impressió que el lema és fruit de l’exageració. Ignoro per quin motiu estan enrabiats i se senten perjudicats, aquests joves; deu ser que no tenen res més a fer.  Interpreto la vehement protesta com una estampa còmica, fora de context. No trigo gaire a submergir-me altre cop en la cadena de pensaments interiors, tot ignorant la colla de “desvagats-ocupes-antisistema” que criden a pulmó obert, com si s’haguessin escapat d’una secta de profetes tocats de l’ala.

He experimentat el “flashback” en escoltar la mateixa proclama –“la policia tortura i assassina”-, en un vídeo de l’escarni a la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, que és germana del Conseller de Presidència –Catalunya és un país petit i tot queda en família-. Aquesta vegada, no estic davant de cap col·lectiu minoritari, injustament estigmatizat per una servidora, sinó que la cridòria emergeix de les entranyes dels ciutadans, esgotats de la sistemàtica vulneració dels llurs drets. L’abús de poder no és cap novetat: Fa temps que s’arrossega i cada cop n’és víctima un sector més ampli de la societat. Tal com es desprèn d’un comunicat dels veïns i veïnes del Raval, cal emmarcar l’homicidi de l’empresari del Gaixample, Juan Andrés Benítez,  en un conjunt d’actuacions lligades a la violència institucional, dirigida a transformar el barri en un indret “net i polit”, dedicat exclusivament al gaudi dels turistes.

Abans que algú tregui el fetge per la boca i m’ho recordi, apuntaré que s’ha de preservar la presumpció d’innocència dels agents. També subratllaré que hi ha professionals que senten vertadera vocació assitencial i treballen incansablement al servei del poble. Penso que aquest reconeixement no entra en contradicció amb la ferma convicció que no s’han de minimitzar els reiterats actes de brutalitat, sobre els quals és urgent reflexionar més enllà de l’anècdota puntual. Si tirem una mica d’hemeroteca ens adonarem de seguida que la manca de concordança entre la versió de les víctimes i l’oficial és una constant, així com l’encobriment dels fets i la manca de diligència judicial o política, a l’hora de resoldre els casos. Llegir els diaris és com endinsar-se en un guió horrorós i sòrdidament repetitiu.

A en Carles Guillot van buidar-li un ull en el decurs del desallotjament d’una casa ocupada al barri de Gràcia i és membre del col·lectiu “Stop Bales de Goma”. En una entrevista a EL TRIANGLE, reclamava la necessitat de transcendir la simple prohibició dels projectils: Exigia un canvi de mentalitat als Mossos. L’activista criticava els seus nombrosos prejudicis i en condemanava el tracte prepotent i vexatori. Si volem avançar en aquesta direcció, haurem de preguntar-nos, per exemple, quina mena d’adoctrinament reben aquests homes i dones a l’Escola de Policia, atès que la formació està relacionada amb l’actitud que mostren al carrer. A sota del casc i l’uniforme, s’hi amaguen persones que prenen la decisió de prémer el gallet o de desplegar una porra. L’entorn més immediat per força ha d’aixoplugar-los en la tasca repressora.

Cap anàlisi mínimament seriosa pot obviar que ens trobem en un moment de profunda transformació i que la protesta –aquella que no està promoguda per les tribunes dels partits-, qüestiona amb determinació els poders econòmics dominants. El paper de la policia en el manteniment de l’hegemonia neoliberal ha estat a bastament estudiada però tampoc cal fer-ne una acurada revisió. Pensem tan sols en les darreres vagues generals, la intervenció en les execucions hipotecàries o en l’escruixidor desallotjament de Plaça Catalunya, quan es demanava explícitament als “robocops” que generessin pànic entre els indignats. Si viatgem més enllà de les nostres fronteres, podem evocar les càrregues que han patit els dissidents grecs o els nord-americans, membres del moviment “Occupy Wall Street”. El ràpid retrocés en matèria de drets democràtics provoca que bona part de ciutadans veiem la nostra policia com els “grisos” franquistes de l’actualitat. Aquest és un país fràgil, que tot just feia les primeres i tímides passes cap a la llibertat. Els manifestants no es queixen per caprici ni tampoc perquè tinguin problemes per controlar la ràbia sinó perquè perceben l’ombra d’un passat aterridor. I aquesta visió no hi ha propaganda que l’esborri.