dimarts, 24 de setembre de 2013

Les lliçons més importants


Imatge: Tolo Ramón. 


Contràriament a allò que sostenen els mitjans de comunicació, les classes sí que han començat a ses Illes. Els mestres no han abandonat en cap moment la seva tasca docent. Els infants i adolescents assoleixen, aquests dies, uns valuosos aprenentatges que seran de cabdal importància pel seu futur com a ciutadans d'un país que es diu Espanya. Suposo que la majoria de vosaltres vàreu rebre alguna lliçó a l'aire lliure, quan anàveu a l'escola o a l'institut. En el meu cas, a  l'assignatura de "ciències naturals" era habitual fer escapades al massís del Montgrí, per estudiar-hi la flora i la fauna dels rodals. Que si l'argelaga, que si el bruc, que si l'alzina surera... Ara memoritzàvem la forma de la fulla, després el nom vulgar i posteriorment el mot compost en llatí. En cap cas que pugui recordar, ens varen treure de l'aula per impartir una lliçó de vertadera democràcia: -"Veieu, nens? En aquesta plaça hi ha una placa dedicada a un franquista. Avui, els seus nebots són diputats i banquers. S'han posat la careta de demòcrates però no us en refieu gens, perquè tard o d'hora ens la fotran...". 

Per descomptat, les protestes i les reivindicacions eren cosa d'un passat remot en blanc i negre. Parlar de Franco era com esmentar un rebesavi xacrós que l'havia dinyat feia temps i no tenia cap mena d'incidència en el present. És clar que alguna cosa intuíem, entre tanta exemplaritat. Als fills de la Transició ens varen adormir, tot explicant-nos bonics contes de demòcrates triomfals i monarques parlamentaris. Els nostres eren somnis de consum i no hi havia lloc pels projectes col·lectius. La feina estava feta (i els morts a la cuneta). Només ens hem despertat quan la realitat ens ha esclatat als morros i resulta gairebé impossible aturar l'hemorràgia. Sense sostre estable, sense res que es pugui anomenar feina, sense drets, sense futur. No hem estat formats com a ciutadans amb capacitat crítica, ben dotats d'eines intel·lectuals que ens ajudin a elaborar una alternativa factible a la tirania capitalista. La morfina ha estat tan eficaç que ni tan sols hem estat capaços d'alçar la veu ni de sortir al carrer per protestar, fins que no ens ha faltat el plat a taula. El rentat de cervell va ser impecable. I no en culpo pas els professors que ens van animar a perseguir l'excel·lència, perquè de ben segur que comparteixen el nostre disgust. No conservo cap mena de rancor perquè a ells els considero igualment víctimes del premeditat pla d'amnèsia col·lectiva. La por encara no havia marxat de les seves vides.

Avui, malgrat les profundes dificultats i patiments, la vaga indefinida que bloqueja l'inici de curs a les Balears és un alè d'esperança, que s'acull amb immensa gratitud. Els infants entenen que hi ha un senyor que es diu José Ramón Bauzá que vol imposar-los un model trilingüe, que no té cap mena de sentit des d'un punt de vista pedagògic. Les retallades són tan sagnants que les senten cada dia a la pròpia pell. Amb tot, veuen que els seus pares, els professors, els veïns i els artistes no abaixen el cap ni entomen la garrotada servilment sinó que es mouen per defensar-los. Estimen de debò els seus fills, els seus alumnes. Fins i tot han fet una caixa comuna per no perdre el sou: No raonen en clau individualista sinó que treballen en xarxa i pensen en un horitzó millor. Després de mutilar serveis a tort i a dret, a les files del PP ja s'han fet sentir les previsibles veus que han denunciat hipòcritament que els més perjudicats d'aquesta situació són els menors. Ja no enganyen ningú, els miserables. Des d'aquest modest blog, expresso la meva sincera admiració pels coratjosos integrants de les marees verdes. Res no m'hauria agradat més que poder rebre lliçons com les que ells ens regalen aquests dies. Un milió de gràcies.



dimarts, 17 de setembre de 2013

Catalunya i l'infern de l'austeritat ( EL TRIANGLE )


La qualitat de la Sanitat Pública a Catalunya ha patit una davallada important en els darrers tres anys i se situa en l'onzè lloc, en el total de les disset Comunitats Autònomes. Segons alguns experts, serà a casa nostra on es patiran abans els efectes devastadors de l'austeritat, perquè el Govern va ser pioner en les tisorades. Si voleu llegir el meu article pel setmanari EL TRIANGLE, cliqueu aquí

Imatge de l'Hospital Clínic: Massimiliano Minocri.


El degoteig de notícies sobre l’ofensiva brutal a l’àmbit sanitari és constant, per la qual cosa resulta complicat escollir un sol punt de partida que permeti valorar-ne l'impacte negatiu. Recentment, hem sabut que Catalunya se situa en l’onzena posició, dins del total de les disset Comunitats Autònomes, en el rànquing de qualitat assistencial que elabora la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública. Cal remarcar que s’ha experimentat una notable davallada, que ens col·loca sis posicions per sota de la que ostentàvem fa només tres anys enrere.

Per entendre el pèssim resultat, hem de recordar que el Govern de CiU va ser capdavanter en el terreny de les retallades, iniciades l’any 2011. La severitat de les mesures d’austeritat, pretesament encaminades a la reducció del dèficit, se suma als esfereïdors escàndols de corrupció vinculats a la gestió hospitalària, que els editors de la revista “Cafè amb llet” no es cansen de denunciar, a través de recomanables treballs d’investigació. Bona part d'aquells que s’autoanomenen periodistes fa temps que han claudicat de les funcions de fiscalització del poder –si és que mai les van exercir-, motiu pel qual és més necessari que mai recórrer a fonts alternatives d’informació.

A tots aquells que no es resignin a combregar amb rodes de molí, també els recomano l’assaig 'Por qué la austeridad mata' (Taurus, 2013), dels professors David Stuckler i Sanjay Basu. Un dels missatges bàsics que transmeten aquests experts en salut i economia és que allò vertaderament patogen no són tant les recessions, com les respostes polítiques es dóna a les mateixes. El “New Deal” nord-americà o la negativa dels islandesos a acceptar els dictats del Fons Monetari Internacional són exemples de greus crisis econòmiques que no han desembocat en cap catàstrofe humanitària, ni tampoc financera, sinó que han esdevingut models de recuperació satisfactòria.

Per contra, els autors adverteixen que l’opció que s’ha forçat a Grècia –tal com va passar a finals dels noranta a l’Àsia oriental-, ha comportat conseqüències terribles per a la salut de població. Entre d’altres, un brot de malària i un augment considerable dels casos de suïcidi. Els ajustos pressupostaris ni tan sols han permès tirar endavant un programa d’agulles netes per a toxicòmans, fet que ha motivat que es multipliquin el nombre d’infeccions per VIH. Per acabar-ho d’arrodonir, el rescat del país tan sols ha servit per a perpetuar el cercle viciós de l’especulació financera, sense que s’hagi evidenciat cap signe de recuperació. Quant a l’Estat espanyol, en una entrevista, David Stuckler ha explicat que Catalunya és l’indret en el qual es poden començar a notar els efectes perniciosos de les tisorades precisament perquè va ser-ne la pionera.

Abans de la Diada, el president de la Generalitat va tirar aigua al vi de les ànsies independentistes, quan va posar damunt la taula el plebiscit del 2016, per si no era possible realitzar el referèndum el 2014. Aquests dies, els mitjans van plens de cartes enviades a Rajoy, reunions secretes i neofranquistes que rebenten actes institucionals. Ni a l'ànima més càndida se li pot escapar la utilització del conflicte Catalunya-Espanya, el qual dissimula temporalment la flagrant absència de projecte polític, davant de la implacable tirania de la troika. Celebro de tot cor que la Via Catalana fos un èxit de participació i espero que els catalans puguem exercir ben aviat el dret a decidir. Ara com ara, però, la nostra realitat s'assembla més al drama hel·lènic que a la conquesta de la llibertat assolida per les Repúbliques Bàltiques. Si no ens encadenem per aturar el desmantellament despietat de l’Estat del benestar, dubto que les expectatives millorin.


dijous, 12 de setembre de 2013

Sortir del foc, per caure a les brases

A quarts de nou del vespre, els palamosins que van assitir a la Via Catalana encara tenien ànims per seguir formant cadenes, en l'acte institucional de la vila. 
Foto: Clara Esquena.

Es pot estar més o menys d'acord amb el fet que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa. La societat catalana és heterogènia i els posicionaments sobre la independència són diversos i evidentment respectables. Una sola persona pot tenir dubtes i evolucionar de l'unionisme al secessionisme, o viceversa -val a dir que d'aquest darrer cas no se'n coneixen tants exemples-. Al marge de les discrepàncies, resulta inqüestionable que la cadena humana convocada per l'ANC va ser un èxit rotund i aclaparador, no tan sols per l'assitència massiva de ciutadans sinó perquè tot plegat es va desenvolupar en un ambient festiu i reivindicatiu. No hi va haver cap demostració de violència "nazi", tal com qualifiquen amb tanta insistència determinats columnistes ultramuntans el sobiranisme català. Curiosament, van ser uns grups feixistes a Madrid, els que van posar la nota hostil de la jornada, sense que això representés Espanya ni tampoc els madrilenys. Enguany, doncs, la brunete no ha tingut l'oportunitat de passar una vegada i una altra imatges de banderes espanyoles cremades, per fanàtics de l'estelada.

L'esmentat fenomen social no pot ignorar-se en cap país on existeixi un mínim de respecte per la democràcia. Més enllà del fet, també indubtable, que tots els aparells del poder es posessin al servei del col·lectiu capitanejat per Carme Forcadell, es va palesar que la voluntat popular d'emancipació va in crescendo. Els reptes plantejats en aquesta Diada van superar els de l'anterior i res no fa pensar que no se segueixi la mateixa línia, en els propers anys. Si el referèndum no es convoca l'any 2014, tal com es va prometre, els ciutadans parlaran a les urnes d'una manera inequívoca. Al meu entendre, s'ha iniciat un camí de no retorn. Dubto que els interessos espuris dels polítics de torn tinguin capacitat per frenar el procés. Amb tot, convé preguntar-se amb urgència quin model de país es persegueix perquè tocar el dos de la pell de brau no signifiqui donar ales a les elits catalanes que ens roben. Penso que la iniciativa d'encerclar "La Caixa" va ser un complement indispensable per posar de manifest que hi ha una part de la ciutadania que també vol deixar de ser esclava de la rapacitat financera i de tots els governants que en són còmplices. En definitiva, no volem sortir del foc per caure a les brases.



dijous, 5 de setembre de 2013

Contra Madrid 2020



Imatge extreta d'eldiario.es


La caverna mediàtica ha generat una falsa polèmica arran de la reticència d’alguns periodistes catalans a què els Jocs Olímpics se celebrin a Madrid, l’any 2020. La primera fal·làcia promoguda per la brunete consisteix en donar per descomptat que els bons espanyols -els patriotes autèntics-, se senten orgullosos d’invertir una suma desmesurada de diners en la candidatura madrilenya, per tercera vegada i sense cap garantia d’èxit. No seré jo qui desmeteixi l’ampli percentatge de suport ciutadà que s’ha publicat però penso que també caldria esmentar que la premsa estrangera ha destacat justament el contrari. És a dir: més enllà de les nostres fronteres, s’ha posat en relleu la manca d’interès popular respecte el magne esdeveniment esportiu.

En un context recessió brutal –i després dels penosos exemples de Grècia o Brasil-, és perfectament comprensible que els ànims no estiguin per treure la bandereta al balcó ni per tirar coets de matinada. La segona impostura rau, al meu entendre, en el fet d’inferir gratuïtament que la majoria de catalans estem satisfets del llegat de Barcelona ’92 i ara ens neguem obstinadament a què d’altres Comunitats Autònomes gaudeixin del mateix privilegi. Implícitament, es transmet l’habitual missatge insidiós: que som una colla de mesquins amb barretina i sempre anem en contra del benestar comú. Al marge del discurs oficial, penso que existeix una consciència social clara sobre el punt d’inflexió que van marcar els Jocs Olímpics del ’92 en relació al model de ciutat, que fins a finals del 80’ havia rebut nombrosos elogis.

 A partir del  “miracle olímpic” les coses van anar de mal borràs. La magnífica plataforma publicitària anà en detriment de la qualitat de vida dels veïns, que van veure com la inversió a petita escala era escombrada a favor dels interessos dels grans inversors, amb capacitat per competir en un mercat global. Barcelona esdevindria la millor botiga del món, mentre les reivindicacions dels moviments socials eren relegades a un discret segon pla. La decadència arribaria al paroxisme amb el monumental despropòsit perpetrat per Joan Clos: el Fòrum de les Cultures 2004. Com si es tractés d'un recordatori d'aquell certificat de defunció, ara volen dedicar-li una avinguda al franquista Juan Antonio Samaranch, president del COI i home d'esports del dictador. Certament, els catalans hem avançat a passos de gegant. Atesos aquests punts foscos, penso que desitjar que Madrid no esdevingui ciutat olímpica és un generós acte de solidaritat.

Malauradament, els típics exabruptes del patriotisme caspós van acompanyats d'un rosari d’informacions terrorífiques, sobre la mutilació despietada de l’Estat del benestar. Avui hem sabut que, a la Comunitat Madrid, se substituiran el 80% dels integradors dels nens autistes, malgrat el greu perjudici que aquesta mesura causarà en la seva estabilitat psicològica, atesa la importància que té per a la teràpia el fet de preservar els vincles. Cal repetir-ho: l’austeritat i la flexibilitat laboral han demostrat repetidament el seu fracàs, tant a nivell econòmic com humanitari. Qui sostingui el contrari, menteix. El sofriment del present no tindrà cap repercussió positiva pel futur, ans al contrari. Ens enfonsarà més i més en la misèria. Per descomptat, l’endeutament dels megaesdeveniments esportius, no contribuirà en absolut a la recuperació. D’aquest drama, els portaveus de la ultradeta no en canten ni gall ni gallina, és clar. Així demostren com giren cruelment l’esquena als espanyols, als quals tant asseguren estimar.