dimarts, 24 de setembre de 2013

Les lliçons més importants


Imatge: Tolo Ramón. 


Contràriament a allò que sostenen els mitjans de comunicació, les classes sí que han començat a ses Illes. Els mestres no han abandonat en cap moment la seva tasca docent. Els infants i adolescents assoleixen, aquests dies, uns valuosos aprenentatges que seran de cabdal importància pel seu futur com a ciutadans d'un país que es diu Espanya. Suposo que la majoria de vosaltres vàreu rebre alguna lliçó a l'aire lliure, quan anàveu a l'escola o a l'institut. En el meu cas, a  l'assignatura de "ciències naturals" era habitual fer escapades al massís del Montgrí, per estudiar-hi la flora i la fauna dels rodals. Que si l'argelaga, que si el bruc, que si l'alzina surera... Ara memoritzàvem la forma de la fulla, després el nom vulgar i posteriorment el mot compost en llatí. En cap cas que pugui recordar, ens varen treure de l'aula per impartir una lliçó de vertadera democràcia: -"Veieu, nens? En aquesta plaça hi ha una placa dedicada a un franquista. Avui, els seus nebots són diputats i banquers. S'han posat la careta de demòcrates però no us en refieu gens, perquè tard o d'hora ens la fotran...". 

Per descomptat, les protestes i les reivindicacions eren cosa d'un passat remot en blanc i negre. Parlar de Franco era com esmentar un rebesavi xacrós que l'havia dinyat feia temps i no tenia cap mena d'incidència en el present. És clar que alguna cosa intuíem, entre tanta exemplaritat. Als fills de la Transició ens varen adormir, tot explicant-nos bonics contes de demòcrates triomfals i monarques parlamentaris. Els nostres eren somnis de consum i no hi havia lloc pels projectes col·lectius. La feina estava feta (i els morts a la cuneta). Només ens hem despertat quan la realitat ens ha esclatat als morros i resulta gairebé impossible aturar l'hemorràgia. Sense sostre estable, sense res que es pugui anomenar feina, sense drets, sense futur. No hem estat formats com a ciutadans amb capacitat crítica, ben dotats d'eines intel·lectuals que ens ajudin a elaborar una alternativa factible a la tirania capitalista. La morfina ha estat tan eficaç que ni tan sols hem estat capaços d'alçar la veu ni de sortir al carrer per protestar, fins que no ens ha faltat el plat a taula. El rentat de cervell va ser impecable. I no en culpo pas els professors que ens van animar a perseguir l'excel·lència, perquè de ben segur que comparteixen el nostre disgust. No conservo cap mena de rancor perquè a ells els considero igualment víctimes del premeditat pla d'amnèsia col·lectiva. La por encara no havia marxat de les seves vides.

Avui, malgrat les profundes dificultats i patiments, la vaga indefinida que bloqueja l'inici de curs a les Balears és un alè d'esperança, que s'acull amb immensa gratitud. Els infants entenen que hi ha un senyor que es diu José Ramón Bauzá que vol imposar-los un model trilingüe, que no té cap mena de sentit des d'un punt de vista pedagògic. Les retallades són tan sagnants que les senten cada dia a la pròpia pell. Amb tot, veuen que els seus pares, els professors, els veïns i els artistes no abaixen el cap ni entomen la garrotada servilment sinó que es mouen per defensar-los. Estimen de debò els seus fills, els seus alumnes. Fins i tot han fet una caixa comuna per no perdre el sou: No raonen en clau individualista sinó que treballen en xarxa i pensen en un horitzó millor. Després de mutilar serveis a tort i a dret, a les files del PP ja s'han fet sentir les previsibles veus que han denunciat hipòcritament que els més perjudicats d'aquesta situació són els menors. Ja no enganyen ningú, els miserables. Des d'aquest modest blog, expresso la meva sincera admiració pels coratjosos integrants de les marees verdes. Res no m'hauria agradat més que poder rebre lliçons com les que ells ens regalen aquests dies. Un milió de gràcies.