dijous, 5 de setembre de 2013

Contra Madrid 2020



Imatge extreta d'eldiario.es


La caverna mediàtica ha generat una falsa polèmica arran de la reticència d’alguns periodistes catalans a què els Jocs Olímpics se celebrin a Madrid, l’any 2020. La primera fal·làcia promoguda per la brunete consisteix en donar per descomptat que els bons espanyols -els patriotes autèntics-, se senten orgullosos d’invertir una suma desmesurada de diners en la candidatura madrilenya, per tercera vegada i sense cap garantia d’èxit. No seré jo qui desmeteixi l’ampli percentatge de suport ciutadà que s’ha publicat però penso que també caldria esmentar que la premsa estrangera ha destacat justament el contrari. És a dir: més enllà de les nostres fronteres, s’ha posat en relleu la manca d’interès popular respecte el magne esdeveniment esportiu.

En un context recessió brutal –i després dels penosos exemples de Grècia o Brasil-, és perfectament comprensible que els ànims no estiguin per treure la bandereta al balcó ni per tirar coets de matinada. La segona impostura rau, al meu entendre, en el fet d’inferir gratuïtament que la majoria de catalans estem satisfets del llegat de Barcelona ’92 i ara ens neguem obstinadament a què d’altres Comunitats Autònomes gaudeixin del mateix privilegi. Implícitament, es transmet l’habitual missatge insidiós: que som una colla de mesquins amb barretina i sempre anem en contra del benestar comú. Al marge del discurs oficial, penso que existeix una consciència social clara sobre el punt d’inflexió que van marcar els Jocs Olímpics del ’92 en relació al model de ciutat, que fins a finals del 80’ havia rebut nombrosos elogis.

 A partir del  “miracle olímpic” les coses van anar de mal borràs. La magnífica plataforma publicitària anà en detriment de la qualitat de vida dels veïns, que van veure com la inversió a petita escala era escombrada a favor dels interessos dels grans inversors, amb capacitat per competir en un mercat global. Barcelona esdevindria la millor botiga del món, mentre les reivindicacions dels moviments socials eren relegades a un discret segon pla. La decadència arribaria al paroxisme amb el monumental despropòsit perpetrat per Joan Clos: el Fòrum de les Cultures 2004. Com si es tractés d'un recordatori d'aquell certificat de defunció, ara volen dedicar-li una avinguda al franquista Juan Antonio Samaranch, president del COI i home d'esports del dictador. Certament, els catalans hem avançat a passos de gegant. Atesos aquests punts foscos, penso que desitjar que Madrid no esdevingui ciutat olímpica és un generós acte de solidaritat.

Malauradament, els típics exabruptes del patriotisme caspós van acompanyats d'un rosari d’informacions terrorífiques, sobre la mutilació despietada de l’Estat del benestar. Avui hem sabut que, a la Comunitat Madrid, se substituiran el 80% dels integradors dels nens autistes, malgrat el greu perjudici que aquesta mesura causarà en la seva estabilitat psicològica, atesa la importància que té per a la teràpia el fet de preservar els vincles. Cal repetir-ho: l’austeritat i la flexibilitat laboral han demostrat repetidament el seu fracàs, tant a nivell econòmic com humanitari. Qui sostingui el contrari, menteix. El sofriment del present no tindrà cap repercussió positiva pel futur, ans al contrari. Ens enfonsarà més i més en la misèria. Per descomptat, l’endeutament dels megaesdeveniments esportius, no contribuirà en absolut a la recuperació. D’aquest drama, els portaveus de la ultradeta no en canten ni gall ni gallina, és clar. Així demostren com giren cruelment l’esquena als espanyols, als quals tant asseguren estimar.