Menors desprotegits per l'Administració



Durant les darreres setmanes, l'actualitat ha posat en dubte la capacitat de l'Administració a l'hora de protegir els menors en situació de vulnerabilitat. Imatge: Elmundo.com.sv.


Una de les múltiples seqüeles derivades del genocidi financer i del conseqüent disseny de la societat del malestar que porten a terme aquells que, suposadament, haurien de vetllar pels drets dels ciutadans, és l'augment d'infants i adolescents en situació d'extrema vulnerabilitat. Bona part de les partides pressupostàries destinades a les entitats socials, que podrien oferir-los aixopluc, minven a marxes forçades. Precisament, el paper de l'Administració en aquest afer ha emergit de forma dramàtica les darreres setmanes. Anem a repassar alguns successos. Diversos representants de la PAH van irrompre fa uns dies al ple de l'Ajuntament  de Girona, per denunciar el cas de dues mares que han perdut la custòdia dels seus fills, amb l'aval de Serveis Socials, perquè no poden pagar-se el pis. La notícia s'ha exposat breument a la premsa i no en coneixem massa detalls però em va semblar terrible perquè victimitza novament les famílies en situació de pobresa, que es troben doblement castigades pel fet de no disposar de recursos. No n'hi ha prou que t'arrabassin la feina i el sostre que encara han de manllevar-te els fills...

Una altra informació escruixidora, en la mateixa línia, ha estat la detenció del pederasta de Castelldans, que va acollir durant setze anys menors al seu domicili, als quals va sotmetre a tot tipus de vexacions. Segons El Periódico de Catalunya, ni tan sols va ser la DGAIA qui va descobrir les atrocitats comeses sinó que va alertar-ne una mare, que va posar una denúncia als Mossos perquè el seu fill havia estat assetjat sexualment via Facebook. En aquest afer, ens retrobem amb alguns llocs comuns vinculats a l'abús a menors: el silenci còmplice i la negligència. Alguns veïns de Castelldans intuïen que hi havia quelcom que no rutllava perquè havien vist com els nens acollits deambulaven pel carrer fins a altes hores o bé pidolaven, perquè patien gana. A Fulleda, el municipi on residia abans el pedòfil, la seva perversió era vox populi però ningú no en va dir res. Per què callaven? De qui o de què tenien por? Quant al Departament de Benestar i Família, després de les preceptives visites, entrevistes,  informes i proves psicològiques, tampoc van informar de cap irregularitat. Un cop descobert el museu dels horrors, addueixen que estem davant d'un fet aïllat, difícil de detectar. Resulta complicat no posar-se a vomitar.

És fàcil i temptador pintar l'Administració com l'home del sac. No és pas la meva intenció generalitzar perquè sóc perfectament conscient que hi treballen magnífics professionals, que tiren endavant la seva feina amb compromís, vocació i responsabilitat.  Sens dubte, la seva tasca ha evitat que moltíssims éssers humans patissin els estralls de la violència o l'abandó. Aquest drama tampoc és exclusiu de la nostra monarquia bananera, encara que de vegades faci la impressió que és impossible igualar tota l'estupidesa que ens envolta. En indrets de llarga tradició democràtica, com ara el Regne Unit,  els ciutadans han sortit fa poc de l'estupor provocat pel cas de l'estrella Jimmy Savile per recordar novament el drama dels hospicis de Gal·les, el qual ha sortit a la llum després d'haver-lo cobert amb una llarguíssima capa de silenci. Segons l'anomenat informe Jillings, les agressions sexuals  estaven esteses a quaranta centres. Dotze joves hi van perdre la vida i es va optar per  ocultar-les per por a què les víctimes reclamessin indemnitzacions. Malgrat que diversos estudis assenyalen la disminució dels abusos en diferents països, a partir de la dècada dels noranta del segle passat, el panorama actual no resulta massa encoratjador. En qualsevol cas, cal recordar alguns factors que n'afavoreixen l'eradicació com la denúncia i la conscienciació social. Trencar amb el silenci és fonamental. Malgrat tot allò que ens puguin prendre, com en els versos de Blas de Otero, encara ens queda la paraula. No consentim que ens segellin els llavis.




Comentaris

Traducció del blog