La Venus del calimotxo ( EL TRIANGLE )



Els Sanfermines d'enguany ens han deixat imatges tan depriments com aquesta. N'he fet una anàlisi per al setmanari EL TRIANGLE.  

Si voleu llegir l'article, cliqueu aquí. 

Les notícies vénen i se’n van com les ones del mar a la platja. Si l’actualitat havia escrit unes quantes ratlles a la sorra, l’aigua s’encarregarà d’esborrar-les i ben aviat s’hi podran llegir altres paraules, tan efímeres com les anteriors. Els Sanfermines d’enguany han abocat a l’arena el dibuix d’una dona, que du els pits descoberts. A la vora s’hi percep una colla de mascles ebris de vi i assedegats de mamella, que fan pinya al voltant de la Venus del calimotxo i proven de grapejar tanta carn com poden. Amb la finalitat d’analitzar la delicada estampa, s’ha parlat de l’abús de l’alcohol, de la pretesa legitimitat que atorguen les festes i de l’anonimat que confereixen les multituds.

L’aspecte que m’ha cridat més l’atenció ha estat la polèmica que ha generat el rostre de felicitat d’algunes noies, suposadament encantades d’exhibir el seu tors nu i permetre que el magregin. No combrego en absolut amb la idea perversa que elles exciten deliberadament l’audiència masculina, però tampoc m’empasso el tronat argument que mostrar els pits és un acte de llibertat. Un debat que, per altra banda, també s’ha obert amb les activistes ucraïneses 'Femen'. A les fotografies publicades a la premsa, no hi he pas vist figures que es trobin fora del cànon de bellesa socialment imposat. Per què no gosen ensenyar els pits les dones d’edat avançada, per exemple? Penso que aquesta dèria per despullar-se, al marge dels factors esmentats més amunt, no té res a veure amb l’alliberament, sinó que està relacionada amb la cosificació sexual femenina. Tal com sostenen Fredrickson i Roberts, dues autores que estudien els efectes de la socialització del gènere, les dones podem interioritzar la mirada de l’observador extern, en aquells contextos on se’ns tracta com a objectes, la qual cosa provoca problemes psicològics diversos, com ara la baixa autoestima. Al meu entendre, no queda gens clar si el fet de treure’s la samarreta respon a una autèntica voluntat de fer-ho o bé al desig de satisfer les demandes més o menys explícites de l’entorn.

En la mateixa línia, m’ha interessat la comparació que s’ha establert entre l’augment dels abusos comesos a Pamplona i les violacions de la plaça Tahrir del Caire. Malgrat que pugui semblar una analogia exagerada, trobo necessari recordar que, a Egipte, les agressions es van disparar a partir de la dècada dels setanta, quan els corrents fonamentalistes van començar a promoure la cosificació de la dona, a través de l’obsessió per ocultar fins al darrer mil·límetre de la seva anatomia. Paral·lelament, se’ls tancava la porta en àmbits socials en els quals havien estat pioneres al món àrab. Aquesta deshumanització progressiva de la meitat de la ciutadania és l’avantsala de la violència masclista i està estretament vinculada a la pèrdua de drets laborals.

Si no formem part dels òrgans de decisió de les empreses ni tampoc percebem el mateix sou per realitzar una feina idèntica és més senzill que ens contemplin com a simples objectes, destinats a satisfer la mirada i el desig de l’altre. Al nostre país, només cal fer una estona de zàping per adonar-se de quina manera els mitjans de comunicació contribueixen a la transmissió d’aquest rol. En el marc de la política d’austeritat, tampoc podem obviar que les estisores ens han tallat les ales de forma preocupant, tal com es va denunciar el darrer 8 de març. Si algú ens pot fer sortir d’aquest forat indigne, per descomptat, no seran pas els assetjadors covards, però tampoc hi ajudaran les Venus del calimotxo. Abans de treure’s els sostenidors, potser que s’ho pensin dues vegades.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tertúlia sobre loteria

El Dragon Khan com a metàfora

No abaixem la guàrdia