dilluns, 24 de juny de 2013

La torre i la trinxera


Una manifestació de la marea blanca, a Madrid. Imatge: 20minutos.es.


Em bull la sang quan escolto que un eminent psicòleg assegura que la crisi econòmica no ha de provocar necessàriament cap trastorn entre els joves. Ben al contrari, opina, atès que la situació actual pot ajudar-los a bregar amb els problemes de la vida. Tan acostumats com estaven als plaers del consum, ara es troben confrontats amb les penúries financeres. Mira que bé, encara ho haurem de celebrar. Certs catedràtics em recorden Michel de Montaigne, permanentment aïllat en una torre, on hi escrivia màximes a les parets i tenia els llibres com a única companyia. La diferència rau en el fet que l’intel·lectual francès va sentir la necessitat d’iniciar una nova singladura, més oberta a l’acció, en un món que es convulsionava al seu voltant. Recordo com Stefan Zweig en narrava les peripècies, en el breu retrat que va fer-ne abans de suïcidar-se i posar punt i final a una fecunda existència. Podeu pensar que l’autor dels Assaigs no ha d’esdevenir un model universal a seguir i tindreu raó. Amb tot, crec que a banda de la necessària immersió en l’alta cultura, els nostres principals referents haurien de mantenir un mínim de contacte amb la tirania que ens esclafa. Si no és així, les reflexions proposades, més que un intent d’il·luminar el panorama, poden interpretar-se com una broma de mal gust.

Per començar, trobo que l’eufemisme “crisi econòmica” és poc apropiat per descriure el paisatge lunar que tenim al davant. No és pas una etapa de transició cap a un futur millor, aquesta recessió, sinó un període de reformes profundament hostils i antidemocràtiques, que tindrà conseqüències nefastes pel futur col·lectiu. Estem patint un atac brutal i deliberat a les bases de l’estat del benestar, gràcies al qual els delinqüents habituals s’ompliran les butxaques. Per altra banda, atesos els incomptables precedents històrics, en països on la grapa neoliberal hi ha cavat la seva fossa, ja seria hora que parléssim desacomplexadament i sense embuts de genocidi financer. Alguns activistes descriuen la mort i la fam provocades  pel paquet de mesures neocon com un conjunt de crims econòmics contra la humanitat. La pujada de les taxes universitàries o la flexibilitat laboral són només un parell d’exemples que podrien identificar-se com l’artilleria militar contemporània. ¿Seria possible afirmar, amb la mateixa frivolitat, que un home que és enviat a la guerra aprendrà a bregar amb els problemes de la vida? Sens dubte, alguns nois i noies prosperaran. Potser fins i tot asseguraran que l’experiència els ha enfortit com a persones. Seran els afortunats. D’altres moriran asfixiats per l’opressió o bé sobreviuran, només si aprenen a extreure de dins seu el pitjor de si mateixos. El món s’encarregarà d’ensenyar-los la lliçó.

Em sembla oportú recordar les observacions de la psicòloga Susana Velázquez, perquè afirma que si no reconeixem l’existència de manifestacions violentes difícilment podrem organitzar coneixements i pràctiques socials per a comprendre i recolzar les víctimes. Ho saben prou bé els professionals de la salut que treballen diàriament amb els afectats i estan constantment amenaçats amb la fulla de les estisores. En comptes de veure com amplien els serveis d’atenció als més vulnerables, aquests herois quotidians  contemplen com els tanquen els recursos i, al damunt, els retallen el sou. En un informe publicat recentment a l’European Journal of Public Health s’hi descriuen resultats similars als obtinguts en altres indrets com Espanya, colpejats per la política d’austeritat. A grans trets, al nostre país han augmentat significativament els trastorns d’ansietat i l'estat d'ànim, els problemes psicosomàtics i l’abús d’alcohol, sobretot en les famílies que pateixen els estralls de l’atur o bé tenen dificultats per pagar la hipoteca. En l’esmentat estudi també s’hi fa una crítica explícita a la gestió del Govern, com no podia ser d’altra manera. Comprenen perfectament que el remei per acabar amb aquest sofriment atroç va molt més enllà de les parets del consultori. Per descomptat, no és el mateix percebre el món des de les trinxeres que fer-ho de la privilegiada talaia d’una torre de vori. Deu ser el contacte amb el dolor, que endureix el discurs i propulsa l’exigència de canvi.