La torre i la trinxera
Una manifestació de la marea blanca, a Madrid. Imatge: 20minutos.es.
Em bull la sang quan escolto que un eminent psicòleg
assegura que la crisi econòmica no ha de provocar necessàriament cap trastorn
entre els joves. Ben al contrari, opina, atès que la situació actual pot
ajudar-los a bregar amb els problemes de la vida. Tan acostumats com estaven
als plaers del consum, ara es troben confrontats amb les penúries financeres. Mira
que bé, encara ho haurem de celebrar. Certs catedràtics em recorden Michel de
Montaigne, permanentment aïllat en una torre, on hi escrivia màximes a les
parets i tenia els llibres com a única companyia. La diferència rau en el fet
que l’intel·lectual francès va sentir la necessitat d’iniciar una nova
singladura, més oberta a l’acció, en un món que es convulsionava al seu voltant.
Recordo com Stefan Zweig en narrava les peripècies, en el breu retrat que va
fer-ne abans de suïcidar-se i posar punt i final a una fecunda existència.
Podeu pensar que l’autor dels Assaigs
no ha d’esdevenir un model universal a seguir i tindreu raó. Amb tot, crec que
a banda de la necessària immersió en l’alta cultura, els nostres principals
referents haurien de mantenir un mínim de contacte amb la tirania que ens
esclafa. Si no és així, les reflexions proposades, més que un intent
d’il·luminar el panorama, poden interpretar-se com una broma de mal gust.
Per començar, trobo que l’eufemisme “crisi econòmica” és poc apropiat per descriure el paisatge lunar que tenim al davant. No és pas una etapa
de transició cap a un futur millor, aquesta recessió, sinó un període de
reformes profundament hostils i antidemocràtiques, que tindrà conseqüències
nefastes pel futur col·lectiu. Estem patint un atac brutal i deliberat a les
bases de l’estat del benestar, gràcies al qual els delinqüents habituals s’ompliran
les butxaques. Per altra banda, atesos els incomptables precedents històrics,
en països on la grapa neoliberal hi ha cavat la seva fossa, ja seria hora
que parléssim desacomplexadament i sense embuts de genocidi financer. Alguns activistes descriuen
la mort i la fam provocades pel paquet
de mesures neocon com un conjunt de crims
econòmics contra la humanitat. La pujada de les taxes universitàries o la
flexibilitat laboral són només un parell d’exemples que podrien identificar-se
com l’artilleria militar contemporània. ¿Seria possible afirmar, amb la mateixa
frivolitat, que un home que és enviat a la guerra aprendrà a bregar amb els
problemes de la vida? Sens dubte, alguns nois i noies prosperaran. Potser fins
i tot asseguraran que l’experiència els ha enfortit com a persones. Seran els
afortunats. D’altres moriran asfixiats per l’opressió o bé sobreviuran, només si
aprenen a extreure de dins seu el pitjor de si mateixos. El món s’encarregarà
d’ensenyar-los la lliçó.
Em sembla oportú recordar les observacions de la psicòloga Susana
Velázquez, perquè afirma que si no reconeixem l’existència de manifestacions
violentes difícilment podrem organitzar coneixements i pràctiques socials per a
comprendre i recolzar les víctimes. Ho saben prou bé els professionals de la
salut que treballen diàriament amb els afectats i estan constantment amenaçats amb
la fulla de les estisores. En comptes de veure com amplien els serveis d’atenció
als més vulnerables, aquests herois quotidians
contemplen com els tanquen els recursos i, al damunt, els retallen el
sou. En un informe publicat recentment a l’European Journal of Public Health s’hi descriuen resultats similars als obtinguts en
altres indrets com Espanya, colpejats per la política d’austeritat. A grans
trets, al nostre país han augmentat significativament els trastorns d’ansietat
i l'estat d'ànim, els problemes psicosomàtics i l’abús d’alcohol, sobretot en les
famílies que pateixen els estralls de l’atur o bé tenen dificultats per pagar
la hipoteca. En l’esmentat estudi també s’hi fa una crítica explícita a la
gestió del Govern, com no podia ser d’altra manera. Comprenen perfectament que el remei
per acabar amb aquest sofriment atroç va molt més enllà de les parets del
consultori. Per descomptat, no és el mateix percebre el món des de les trinxeres
que fer-ho de la privilegiada talaia d’una torre de vori. Deu ser el contacte
amb el dolor, que endureix el discurs i propulsa l’exigència de canvi.
Comentaris