Els altres, que es fotin!



Un grup de persones estafades per la banca es concentra cada dimarts, a les 18h, davant de la Borsa de Barcelona. Culminen les seves accions de protesta amb les ja clàssiques empaperades a les entitats bancàries. I amenacen amb tornar: "la próxima visita será con dinamita". Amb petards i altres consignes, "la banca roba y el gobierno colabora", criden l'atenció dels vianants. El passat dimarts, vaig ser testimoni accidental de la seva impotència i indignació. Fotos: Clara Esquena. 



Una història de tantes. És una senyora de vuitanta anys -sí, vuitanta-, que acompanya la manifestació d'unes dues-centes persones que circula Passeig de Gràcia avall, camí de la sucursal de Bankia de Plaça Catalunya. Reparteix fulls informatius i transmet la dramàtica situació del col·lectiu que protesta, a tothom que l'hi pregunta. Com a espectadora esfereïda, a aquestes alçades del partit, encara em pregunto si els meus ulls no em traeixen perquè l'estampa hauria estat inimaginable, uns quants anys enrere. Una dona com ella hauria d'estar gaudint tranquil·lament de la jubilació; però es troba al carrer perquè li han pres impunement tot el que tenia. La van enredar amb la falòrnia de les preferents i poc després va veure desaparèixer els estalvis de tota una vida. El treball d'anys i panys escolat pel forat de l'aigüera. Així de fàcil i terrible. Passarà una dècada abans no pugui recuperar-ne una part i no sap si ja serà massa tard. Tal vegada serà morta o haurà d'ingressar en alguna residència, sense poder-se'n pagar les despeses. Una bona part d'afectats són persones d'edat avançada; m'explica que els disgustos ja els han costat més d'un atac d'ansietat. Afortunadament, continua, no tenen constància que dins del seu grup ningú s'hagi llançat pel balcó. La perseverança i determinació que demostren els membres de la plataforma contrasta amb la passivitat que s'observa en l'entorn circumdant. Fa la impressió que hi ha una part zombie de la ciutadania que els contempla, que encara no s'ha assabentat de què va aquest assumpte i  pensa que l'afer no va amb ells. Després hi ha els turistes despistats de sempre, que fan fotografies als manifestants: una curiositat folklòrica més del país que visiten. El relat que acabo d'escoltar no el desaré en cap àlbum de records irrellevants sinó  que el conservaré com una altra experiència, que se suma a les milions d'històries que conformen els estralls que està deixant aquesta macroestafa, també coneguda amb el nom de crisi. Avui són ells, demà puc ser jo. Aquest és el nostre país i la seva democràcia. Cada dia resulta més complicat conviure amb la força dels seus tentacles opressors. Una i altra vegada,  sorgeix l'eterna pregunta. Com hem arribat fins aquí?

Darrere de les explicacions estrictament econòmiques i polítiques, hi trobem la misèria humana. En un dels capítols del programa Singulars, el doctor Antoni Talarn, coordinador del llibre Globalización y salud mental (Herder, 2007), explicava què passaria si els psicòlegs fóssim capaços d'atendre al consultori el sistema neoliberal. Entre les diverses patologies que podríem diagnosticar-li, -us recomano que cliqueu l'enllaç i l'escolteu-, parlava de la psicopatia. És a dir, de la incapacitat de connectar amb els sentiments i les emocions dels afectats, que es troben en una situació desesperada. Darrere d'aquest trastorn, evidentment, hi ha persones que tot sovint experimenten una dissociació, entre la vida familiar i l'empresarial. Per un costat, els taurons poden ser mares o pares exemplars però quan penetren en el món laboral esdevenen éssers implacables, capaços de tot, amb la finalitat d'incrementar llurs beneficis o assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Penso que no hem de caure en l'error de dipositar aquesta maldat únicament en els àmbits de poder perquè la manca d'ètica està ben impregnada en el cor d'aquesta societat, malgrat que els moviments socials recents provin de subvertir-la. Segur que molts de vosaltres en coneixeu exemples. Individus sense cap escrúpol, a qui no importa esclafar o bandejar els companys, si això els ajuda en la seva escalada particular cap a la glòria. Per part meva, puc il·lustrar-ho amb un parell de recomanacions cinematogràfiques. La primera, la pel·lícula de Rainer Werner Fassbinder, Die Ehe der Maria Braun (1978), un film que transmet magistralment l'extrema violència del sistema capitalista i l'entorn social de la postguerra alemanya, en el qual es gesta una despietada cursa cap a l'enriquiment. Segons alguns experts, Fassbinder va personificar la Història recent del seu país en el personatge de Maria. L'escena final és una de les representacions més brillants que he vist mai del significat del futbol dins del capitalisme. La segona, més recent, del britànic Ken Loach, It's a free world...(2007), que retrata el vergonyós submón del treball temporal. La protagonista també és una dona; en aquest cas, algú que no té cap mirament en exprimir els immigrants sense papers, situats en la darrera baula de la cadena consumista. En cap dels dos casos es tracta de monstres inhumans sinó de persones que podem arribar a entendre, perquè, en certa manera, la seva trajectòria podria haver estat la nostra. Aquest és el drama.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia