dissabte, 24 de novembre de 2012

Els monstres de la BBC


L'escàndol dels abusos comesos pel "carismàtic" Jimmy Savile ha posat en dubte el prestigi de la BBC, sospitosa d'haver tapat les nombroses agressions sexuals de l'estrella. ¿La llarga impunitat de què va gaudir el pederasta, qüestiona només la  famosa cadena o tota la societat britànica?

La història de l’agressor sexual Jimmy Savile conté tots els ingredients per una pel·lícula de terror perfecta, sobretot si s’explica des de la perspectiva de les víctimes. Les grans oblidades en el drama dels abusos sexuals a menors. Encara que no sóc gens entusiasta de la morfopsicologia, confesso que contemplar la cara de Savile, un cop descobertes les atrocitats comeses, em genera una profunda torbació. Al costat d’aquest rostre, entre inquietant i grotesc,  el de Bela Lugosi resultaria ideal per a interpretar el paper d’un angelet de la guarda, en un film de Frank Capra.

Òbviament, no ens trobem pas davant d’una ficció, de la qual podem escapar, tal i com marxem d’una sala de cinema, a la recerca de la tranquil·litat desitjada,  un cop apareixen els títols de crèdit a la  gran pantalla. Els centenars de nens i nenes violats, durant quaranta llarguíssims anys, eren de carn i ossos. Les ferides resten obertes i ara reclamen justícia. Van mutilar-los la innocència, quan no tenien edat per a  comprendre res d’allò que els succeïa. Un individu d’aparença excèntrica, a qui tothom adorava, els va agredir salvatgement, entre focus, càmeres i glòria televisiva. El silenci còmplice, que tantes vegades empara els poderosos més sinistres, ho va consentir. Així doncs, devia ser normal, el dany que els infligien.

Resulta gairebé impossible vèncer la incredulitat i no anar d’un diari a l’altre, a la recerca de més i més detalls del reguitzell de vexacions que va cometre el showman de la BBC, amb total impunitat. Havia treballat en locals nocturns, on diversos treballadors s’havien adonat de la perversa tendència que tenia, d’assaltar les noies més joves. Va conduir amb èxit un longeu programa a la BBC. Va gaudir-hi d’una època daurada, en la qual grans estrelles li besaven els peus. Fins i tot s’havia permès el luxe de fer broma del seu desig pels púbers, davant de la complaença del públic que l’escoltava.

Com a colofó de la trajectòria macabra, Jimmy Savile va rebre condecoracions –per què no em sorprèn?-, de mans de la Reina Isabel i el Papa. La hipòcrita filantropia de la qual presumia, va obrir-li la porta d’hospitals i fundacions benèfiques, on també hi va desplegar els seus tentacles depredadors. Avui, un cop destapat l’escàndol, després d’haver mort plàcidament al llit, a l’edat de 84 anys, tothom en renega. Algunes veus s’han alçat  indignades– a bones hores-, per retirar-ne la làpida del cementiri, perquè embruta l’honor dels difunts que reposen al seu costat. Després d’haver-lo aplaudit, ningú no vol tenir res a veure amb monstres públicament pervertits. Hi haurà, desgraciadament, una propera víctima, que tindrà prou coratge per trencar el silenci, imposat pel tabú social i l'entorn d'algun dels grans. ¿Rebrà el suport unànime d'aquells que s'escandalitzen ara, de manera pòstuma?

 

dijous, 15 de novembre de 2012

La lobotomia cultural




La mutilació de la cultura, expressada en forma d’augment de l’IVA i severes retallades pressupostàries, limita de forma preocupant la nostra capacitat de comprensió de la complexitat del món. Imatge extreta de Google.


La lobotomia fou un brutal tractament psiquiàtric, aplicat durant la primera meitat del segle XX, que consistia en seccionar quirúrgicament les fibres nervioses que uneixen el còrtex cerebral prefrontal amb les formacions nervioses de la base del cervell, amb la pretesa finalitat de corregir certs trastorns mentals, com ara l’esquizofrènia o la depressió. Tot i que la literatura de l’època va descriure millores en alguns pacients, de seguida es van observar greus alteracions de les funcions cognitives -atenció, memòria, facultats lingüístiques...-, en persones que havien estat víctimes de l’implacable bisturí. Una de les crítiques que va rebre la salvatge intervenció estava basada en el fet que els pacients patien una evident regressió a la infància, que els tornava més indefensos i manipulables, enfront de la societat. En ocasions, els condemnava a malviure en alguna institució insalubre, fins al final dels seus dies. L’arribada dels psicofàrmacs, també qüestionables, per altra banda, va reduir bruscament aquesta pràctica inhumana. Malgrat les seqüeles que van patir centenars de milers de persones, el creador de la lobotomia, António Egas Moniz, va rebre el premi Nobel de Medicina, l’any 1949, per la seva brillant contribució a l’avenç de la ciència.

Convé no oblidar la funció repressora que ha tingut la psiquiatria, en el decurs de la Història, un tema que potser abordarem més detalladament en una altra ocasió. Recordo la fascinant pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, Suddenly, last summer (1959), la qual aborda de forma magistral el profund conflicte ètic que suposava la lobotomia. El turmentat Montgomery Clift es va posar a la pell d’un neurocirurgià que es trobava davant del dilema de si havia d’operar una jove pacient, titllada de boja per la seva família -un paper que va brodar la bellíssima Liz Taylor-. La pèrfida tia de la noia, Katharine Hepburn, també insuperable en la seva interpretació, pretenia esborrar de la memòria de la neboda tots aquells records que la traumatitzaven i que embrutaven el nom del seu fill mort; per aquest motiu, volia convertir-la, a través de l’operació, en una desferra humana, sense capacitat de jutjar ni qüestionar la seva versió dels dramàtics fets ocorreguts durant el darrer estiu. Us recomano que us endinseu en aquesta aventura esfereïdora, que explica, de manera més simbòlica que real, la capacitat de resistència dels éssers humans aparentment dèbils, davant de la brutalitat de la censura.

De la mateixa manera que la lobotomia tenia la falsa intenció de millorar la vida dels malalts mentals, les retallades en l’àrea de la cultura es recolzen en la suada falòrnia de la reducció del dèficit, que ens ha de treure del pou de la mal anomenada crisi econòmica. En ambdós casos, tant si s’agredeix la cultura com si s’ataca el lòbul frontal, queda palesa la voluntat de destruir la part filogenèticament més avançada de les persones, l’àmbit que ens diferencia més clarament dels animals. S’oculta barroerament la perversa intenció de deixar el sector cultural en mans privades, sense pensar ni un moment en les conseqüències que es poden derivar d'una decisió tan nefasta. La pujada de l’IVA i les dràstiques retallades pressupostàries en biblioteques, museus, arts escèniques i cinemes repercutiran seriosament en la capacitat que tenim els ciutadans de comprendre la complexitat de la societat en la qual vivim. Així, els discursos fàcils i el storytelling de la política ultraconservadora i la banca, tindran més possibilitats de fer forat i convèncer les masses que no hi ha un altre camí possible. Una idea simple i única de la realitat: un vell somni totalitari. Ras i curt, al meu entendre, estem davant d’una nova peça del macabre puzle de la dominació neoliberal. Les mateixes ments retorçades que van planejar enriquir-se desmesuradament, ara han decidit que és hora d’obrir-nos el crani i procedir a l’extirpació de l’enutjosa cultura. Però també són temps de coratge i de lluita. Com la magnífica Liz Taylor, a la pel·lícula de Mankiewicz, no ens donarem tan fàcilment per vençuts.



divendres, 9 de novembre de 2012

Ana Botella, és possible fer-ho pitjor?

Al voltant de la figura de l'alcaldessa de Madrid s'hi conjuguen algunes de les pitjors xacres de la política. Mediocritat, nepotisme, fredor, incompetència i supèrbia són alguns dels mots que podrien definir-la. Imatge extreta de cuatro.com


Per a poder parlar de la senyora Botella és necessari començar pel seu nomenament com a alcaldessa de Madrid, que fa un tuf de nepotisme antidemocràtic francament difícil de suportar, si no és amb uns quants litres de colònia reconcentrada. Quan partim d'aquesta senzilla base, ens topem amb una qüestió força fàcil d'entendre. Si una persona no ocupa un càrrec públic per mèrits propis, la catàstrofe, tard o d'hora, fa la seva dramàtica aparició. I així hem arribat a Madrid Arena. Recordo com se li trencava la veu, a doña Ana, quan evocava l'aprenentatge que va suposar tenir com a referent el seu marit, José María Aznar. Quina visió tan repugnant, contemplar com algú s'emociona, en elogiar un personatge que va participar fredament en una guerra il·legal, que va causar la mort de centenars de milers de víctimes innocents. Oliver Stone plantejava que caldria jutjar-lo per crims contra la humanitat, al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Una petició sensata, que bona part de la premsa va esmentar de passada, com si es tractés d'una excentricitat, completament fora de to. Paradoxes de la vida, el president de la FAES entregava, uns dies més tard, el premi a la llibertat a Mario Vargas Llosa. Un altre defensor dels drets dels pobles.

Quatre noies van perdre la vida, després de ser esclafades en la macrofesta i una cinquena es troba encara en estat crític. Les persones estimades clamen justícia i la resta de ciutadans restem perplexos davant de la televisió, quan sabem que l'esposa de l'inefable va tenir prou humor per viatjar a un spa de luxe a Portugal, en plena gestió de la crisi. Malauradament, una amarga sensació de déjà vu ens va assaltar després, en evocar desgràcies anteriors, que van provocar una reacció similar en els dirigents populars. Malgrat que el consistori de la capital de l'Estat tenia indicis de tota mena d'irregularitats, comeses per l'empresari Miguel Ángel Flores, no es va fer res per a prevenir la tragèdia. Segons sembla, els indicis mostren que no hi ha una autèntica voluntat d'anar al fons de la qüestió. Quin en deu ser el motiu? S'admeten apostes. Per acabar-ho d'arrodonir, els dispositius policials eren clarament insuficients però Botella només ha sabut respondre amb una tèbia mesura de tancament de locals. Amb el seu cutis exfoliat, roman impassible davant de la indignació ciutadana. Evidentment, no té cap intenció de dimitir.



dijous, 1 de novembre de 2012

Suïcidis i desnonaments




El tràgic suïcidi de J.M. Domingo a Granada, hores abans de ser desnonat, va provocar que el col·lectiu Stop Desahucios, en aquella ciutat, culpés directament els polítics i els banquers de la seva mort. El clam d'indignació ha traspassat fronteres i ha arribat a la premsa internacional. Com era d'esperar, no han faltat les previsibles veus que han titllat de desmesurada i demagògica la protesta d'aquest col·lectiu. ¿Es pot establir una relació tan estreta, de causa efecte, entre la dramàtica mort del quiosquer i la tirania financera? En el pol oposat ¿és possible negar qualsevol tipus de vinculació, entre la violència neoliberal i el fet que augmenti el nombre de persones que es senten abocades a posar punt i final a la seva existència? A la meva manera de veure, ambdós interrogants tenen una resposta negativa.

Tal i com assenyalaven els autors d'un article a la revista Psychiatry Services, relacionat amb els suïcidis de malalts mentals a la ciutat de Nova York, els desnonaments podrien  identificar-se com un factor de risc, malgrat que no es tracti de predictors imminents. Després d'analitzar els casos de tres pacients amb problemes psiquiàtrics, que van llevar-se la vida l'any 2005, dies abans de ser desnonats, amb poc temps de diferència, els professionals de la salut mental reflexionaven sobre el fet que les lleis del mercat podrien motivar que els propietaris  esdevinguessin més agressius en les seves estratègies per a foragitar els inquilins, a fi i efecte d'aconseguir uns bons ingressos, la qual cosa influiria en els tràgics desenllaços. 

A l'hora de prevenir aquesta xacra, explicaven els psiquiatres, el fet de proveir llars alternatives no és suficient sinó que consideraven que s'hauria de treballar específicament per a protegir les persones vulnerables, tot evitant aquests violents desallotjaments, els quals representen un rebuig social traumàtic i una negació dels drets humans més bàsics, alhora que suposen una vivència extremadament vergonyant per qui la pateix. Estic plenament d'acord amb les seves reflexions i penso que s'haurien d'esmerçar més esforços per a dilucidar, des d'un punt de vista científic, les implicacions financeres en l'aparició de diverses patologies i en les temptatives de suïcidi. Llàstima que hi hagi tantes línies d'investigació ocupades en treure l'entrellat de  la quantitat de serotonina que es necessita per a patir una depressió profunda. No gosaria dir si els polítics i banquers són responsables directes de determinades morts però tampoc es pot afirmar que tinguin les mans netes. M'estimo cent vegades més una protesta, per demagògica que sembli, que romandre més temps en silenci. Una altre ésser humà podria trobar-se amb la corda al coll: i si fos el nostre veí?