dimarts, 29 de maig de 2012

Dormen totes les hores que tenen son?

Imatge extreta de Google

L'insomni és un dels múltiples problemes de salut mental que pot incrementar la prevalença, en èpoques de crisi financera. Aquest símptoma, al seu torn, és susceptible de generar noves patologies, com ara la depressió.  Una precària economia domèstica,  motiva que la roda de les preocupacions, una de les causes principals de les nits en blanc, s'acceleri notablement. Seria estrany que cap de vosaltres, apreciats lectors i lectores, mai no hagués experimentat l'impacte de les reiterades angoixes, que martellegen el cervell sense descans, mentre el cap reposa sobre el coixí. Una altra de les causes d'aquesta centrifugadora està vinculada a allò que podríem anomenar "dilemes de consciència". En ocasions, en arribar en una cruïlla, quan els nostres principis xoquen frontalment amb allò que ens han encomanat a la feina, per exemple, ens podem trobar, novament, ajaguts al llit amb els ulls ben oberts, com dues taronges.  

Escric aquest post arran de l'interrogant que em va  llençar una bona dona, fa uns quants dies. Em preguntava si els responsables de la monumental estafa que ens oprimeix, de conseqüències encara imprevisibles, dormien totes les hores que tenien son. Se'n feia creus, que algú fos capaç de treure les estisores de forma despietada o de robar fortunes obscenes, sense que això li passés cap mena de factura psicològica. No li vaig poder respondre aquesta qüestió, malgrat que m'hauria agradat. Això no obstant, intueixo que fins i tot el més psicòpata dels dèspotes de l'elit financera o política, paga un preu, per tant de sofriment i desesperació. O potser és l'única manera que se m'ocorre de descansar. Em tranquil·litza pensar que la justícia, d'una manera o altra, es fa present en algun indret remot de la psique. Qui no es consola és perquè no vol.



diumenge, 20 de maig de 2012

El temps dels aturats, els combatents i els confinats


Un capvespre a la Puerta del Sol. Foto extreta de cadenaser.com.


A banda dels maleïts problemes econòmics, quedar-se sense feina comporta una limitació existencial que és digna d’examinar. Quan reflexiono sobre la meva vida laboral, em produeix una angoixa inenarrable pensar que, un dia, puc mirar enrere i sentir que, tot plegat, ha estat un viatge fútil. Em puc passar setmanes, mesos, anys, dècades, com si corrés en una d’aquelles cintes del gimnàs que, al capdavall, no condueixen enlloc. Per més que estudiï incansablement i sigui responsable en el treball -com tantes persones en aquest país-, ningú m’assegura que passaré per períodes indefinits en una feina poc estable, precària o, encara pitjor, abocada miserablement a l’atur.
Si et manca l’activitat professional, sembla ben bé que la buidor dels dies es representi en les busques del rellotge. La manera de percebre el temps es transforma, perd intensitat, s’allargassa de forma amarga. L’estimulant vibració de les ocupacions que ens engresquen, esdevé, de cop i volta, una monòtona bassa d’oli. Això no obstant, contemplada en la distància, l’esmentada percepció torna a canviar i ens envaeix una inquietant impressió de fugacitat, com si tot plegat hagués estat un no-res. Ben bé al revés d’allò que seria desitjable. M’explicaré millor amb un parell d’exemples.
Al programa Singulars, el periodista Jaume Barberà conversava recentment amb l’eminent Ramon Bayés, sobre l’estada a les residències geriàtriques. El professor de psicologia li comentava que la percepció del temps era crucial, atès que la feixuga concatenació d’esdeveniments que es repetien, un dia rere l’altre, podia provocar que la seva vivència esdevingués insuportablement feixuga i que, vist en la seva globalitat, les persones grans tinguessin la impressió que pràcticament no havia succeït res de rellevància. Per aquest motiu, és tan important que es vetlli per crear-hi un entorn afectuós, humà, càlid i amb possibilitats reals de desenvolupar-hi una activitat satisfactòria, dins de les limitacions de cada resident. En escoltar les seves reflexions, vaig recordar un passatge memorable de l’obra de referència de Vassili Grossman, Vida i destí (Galàxia Gutenberg; pàgs. 50-51):

Hi ha una altra sensació que els participants d’un combat perden gairebé del tot: la sensació del temps. La noia que ha ballat fins a la matinada en una festa de cap d’any no pot dir quina ha estat la seva sensació del temps durant la festa, si ha estat llarga o, al contrari, curta.
De la mateixa manera, un presoner que hagi passat vint-i-cinc anys en captivitat a la presó de Schlüsselburg dirà: “Em fa l’efecte que he passat una eternitat en aquesta fortalesa, però al mateix temps diria que només hi sóc des de fa unes poques setmanes”.
La nit del ball és plena d’esdeveniments efímers: mirades, fragments de música, somriures, fregadissos, i cadascun passarà tan ràpid que no deixarà en la consciència de la noia la sensació de durada. Però la suma d’aquests breus esdeveniments engendra la sensació d’un llarg interval de temps que sembla contenir tota la felicitat de la vida humana.
Al presoner de Schlüsselburg li passa el fenomen a la inversa: els seus vint-i-cinc anys de captivitat es componen d’intervals de temps separats, penosos i llargs, des del toc de diana fins al de retreta, des de l’esmorzar fins al sopar. Però la suma d’aquests mísers esdeveniments acaba per engendrar una sensació nova: en la lúgubre monotonia de la successió dels mesos i dels anys, el temps s’encongeix, es contreu… Així neix una impressió simultània de brevetat i d’infinitud, així neix una proximitat de percepció entre els assistents al ball de cap d’any i els que fa dècades que són confinats. En tots dos casos, la suma d’esdeveniments engendra la sensació simultània de durada i de brevetat.
Més complex és el procés de deformació que afecta la percepció de la brevetat i la durada del temps en l’home que viu un combat. Allà les coses van més lluny: allà, són les primeres sensacions individuals les que es veuen deformades, alterades. Durant el combat els segons s’estiren, mentre que les hores s’aplanen. La sensació de llarga durada es relaciona amb esdeveniments fulminants: el brunzit dels projectils i de les bombes aèries, les llampades dels trets i de les explosions.
La sensació de brevetat es correlaciona amb esdeveniments prolongats: avançar sota el foc a través d’un camp, arrossegar-se d’un recer a un altre. Pel que fa al combat cos a cos, aquest se situa fora del temps. La inderterminació es manifesta tant en els diferents components com en el resultat, la deformació afecta tant la suma com els sumands.
I de sumands, n’hi ha una quantitat infinita.
La sensació de durada del combat està tan profundament deformada en conjunt que es presenta amb una indeterminació total, desconnectada tant de la durada com de la brevetat.”

Malgrat que pugui semblar una exageració, els patiments de l'actualitat no són tan diferents a les misèries del S.XX. Personalment, no hi veig tanta distància, entre fer cua en un banc d'aliments i esperar el teu torn, amb la cartilla de racionament a la mà. El darrer exemple, que exposa el brillant ucraïnès, el del soldat immers en la batalla, és comparable amb l’experiència d’alguns reporters de guerra, que poden esdevenir addictes a les ràfegues de violència de l’entorn. Com diu un proverbi afganès: aquell que ha conegut la tempestat, es fastigueja amb la calma. Per altra banda, en la via de cercar solucions, alguns dels membres del moviment 15-M han parlat de la manca d’ocupació laboral, com un dels factors de l’èxit de les diferents convocatòries. També els ho havia sentit explicar als participants de l’acampada de Wall Street, en algun vídeo del YouTube. Evidentment, els activistes s’estimen més preparar menjar, muntar tendes, informar els vianants i organitzar assemblees, abans que quedar-se a casa, davant de la televisió, mentre s’ofusquen en evocar el penós horitzó. Al meu entendre, si ens involucrem en accions prosocials, en activitats on hi posem l’ànima de debò, el temps reprèn la dimensió desitjada. La refulgència de l’eternitat i el sentit, recuperats en persecució d’un somni.




dilluns, 14 de maig de 2012

Jordi Llovet en la foscor

El catedràtic Jordi Llovet, vist per Pedro Madueño


El divendres al vespre, en tornar de treballar, em vaig trobar amb la desagradable notícia que, al centre del meu poble, tornàvem a estar sense llum. El record de la nevada del març de 2010 i les limitacions que se’n varen derivar, activen el dubte raonable de si es restituïrà properament la normalitat, malgrat que les autoritats competents assegurin que s’hi treballa a consciència. Si et diuen que trigaran trenta minuts en arranjar-ho, pots comptar perfectament que en menys de tres hores no estarà arreglat. Les inclemències del temps són un bon motiu per neguitejar-se, especialment quan les bombetes comencen a fer pampallugues. Val a dir que aquell dia no bufava la tramuntana ni plovia a bots i barrals, per la qual cosa la meteorologia quedava descartada com a hipòtesi causal de l’apagada. En preguntar als veïns, la rocambolesca història que circulava era la següent: els professionals sanitaris d’una ambulància, atenien una dona de Palafrugell, que havia patit un problema cardíac i van haver d’utilitzar el desfibril·lador. En posar-lo en funcionament, es va sentir un soroll (flas!) i la llum se’n va anar. Confesso la meva profunda ignorància en matèria elèctrica però dubto que un aparell tan insignificant tingui prou capacitat per deixar un munt de comerços, restaurants i domicilis a les fosques. En principi, la cosa havia de solucionar-se en un termini màxim de noranta minuts. Vaig deambular pel centre, per fer la tafanera i vaig topar-hi amb un parell d’operaris, amb aspecte de Pepe Gotera y Otilio, que donaven voltes prop de l’església. En preguntar-los si havien localitzat l'avaria, un d’ells va exclamar: no ho sé, l’estem buscant!

Vaig conversar amb uns quants veïns, sobre els amargs problemes de la crisi i el desgavell que havia ocasionat aquell imprevist. Vaig tornar a casa amb l’ànima als peus. Impossible cuinar res calent ni tampoc dutxar-se. Per tal de poder llegir un assaig que havia tret de la Biblioteca de Palamós, vaig resseguir el passadís de casa, amb la pantalla del mòbil. Com que em trobo immersa en una mudança i gairebé tot està embalat en caixes, em va costar una bona estona localitzar la llanterna. De poc que no em foto de lloros. En aquest lamentable estat de coses, vaig començar la lectura d’Adéu a la Universitat (Galàxia Gutenberg), del professor Jordi Llovet. I vet aquí que, en un tres i no res, vaig oblidar completament les adverses penalitats circumdants. La fenomenal erudició de l’autor és un bàlsam per a l’esperit i encara que la metàfora resulti tronada, una guia dins la gola del llop, que necessitem com l’aire que respirem, si no ens volem perdre en la temible boscúria. No crec que trigui gaire a concloure la lectura, perquè m’ha subjugat profundament i amb prou feines me’n puc apartar (maleïdes obligacions). El fet que un home de la seva talla intel·lectual hagi hagut de jubilar-se prematurament de la Universitat, em sembla una tragèdia sense pal·liatius. Que Hölderlin i Goethe ens il·luminin, perquè el camí serà tortuós. La llum va tornar a la una de la matinada.




dijous, 10 de maig de 2012

Fins als c***** de Rodrigo Rato


Rodrigo Rato prové d'una poderosa estirp i va ser Minsitre d’Economia, durant l’època Aznar. El reguitzell de despropòsits que ha protagonitzat, d’aleshores ençà, no ha impedit que cobri un sou astronòmic i la suma d'1’2 milions d’euros, en concepte d’indemnització, pel seu comiat de Bankia. Foto extreta d'elpaís.com.


El rescat de Bankia és una de les darreres humiliacions que hem hagut d’entomar els ciutadans. Pam! Una nova garrotada, com aquell qui no vol la cosa. Un cop que se suma a les múltiples contusions que suporta el nostre sofert organisme. Si consultem el termòmetre del carrer, la repulsa que ha generat la decisió del Govern és ben palpable. Tal com jo ho veig, la sensació de vòmit imminent és força generalitzada. Els arguments que esgrimeixen els veïns del meu poble, si fa no fa, són els mateixos que apareixen a la premsa. Ras i curt, els miserables corruptes, tan ben peixats i el pobre pensionista, que ha de pagar-se la Sanitat i no sap com fer-ho, pobre home, perquè ha perdut els estalvis amb les maleïdes preferents. Del seu problema, els polítics se’n renten les mans però, vés per on, malden per injectar més diners a la vena de la màfia bancària. Així ho representava Ferreres, a la seva antològica vinyeta d’El Periódico. La descomunal injustícia és escenificada amb la màxima aparença de normalitat, per part dels mandataris, com si formés part de la lògica dels temps i no hi hagués una alternativa viable. Només faltaria que algú gosés mirar cap a Islàndia, aquella bajanada antisistema. Per descomptat, parlar de previsió és com demanar la lluna. Cap destacada llumenera del món financer va ser capaç de detectar el pregon forat de l’entitat, ni va proposar mesures sensates al respecte. A propòsit d’aquest desgavell, m’ha vingut a la memòria una anècdota de la meva etapa d’abnegada estudiant de psicologia. Podria ser una vivència expressament creada per a l’ocasió però és rigorosament certa.
En aquelles tendres èpoques, encara no era capaç de besllumar la profunda perversió del sistema universitari -encara avui em trasbalsa fins a l’extenuació- i em sentia força aclaparada per la crua realitat. Als meus vint-i-pocs, s’apropava el temut final del mil·leni, i feia pràctiques en un Centre de Salut Mental de l’Eixample. En les sessions de teràpia de grup, recordo bé com un pacient encetava el seu torn de paraula, sempre amb la mateixa viva exclamació: ¡Estoy hasta los cojones de Rodrigo Rato! Era un home a qui havien diagnosticat un trastorn paranoide i tenia la convicció que l’aleshores Ministre d’Economia, el perseguia sense treva i li feia la vida impossible. D’aquí el seu malestar. Havia viscut molts anys al carrer, tenia problemes amb l’alcohol i rebregava amb freqüència les escombraries. La psicòloga, -una dona estirada, que anava de simpàtica sense ser-ho-, sempre tallava de soca-rel les seves queixes viscerals. Posteriorment, a les reunions d’equip, deixava anar l’habitual logorrea, sobre les insuperables problemàtiques que sofria. Com que jo em trobava immersa en l’estudi de l’obra de C.G.Jung, em preguntava si els seus deliris no tenien una mena de simbolisme col·lectiu. Evidentment, els suggeriments que plantejava eren rebuts amb l’habitual ganyota d’escepticisme. Bàsicament, em pertocava el rol de moble invisible i si me’n desviava, molestava de forma evident. Contemplat amb la distància, no obstant, em queden pocs dubtes que aquell home, dins el seu patiment, era un vertader visionari. I ara arriba la meva proposta constructiva del dia, que si no hi poséssim humor, ens tiraríem pel barranc. ¿No ens anirien millor, les coses, si féssim més cas als bojos  i apartéssim del poder els malalts mentals que ens governen? Com diria la meva àvia, en tanquen més a fora que a dins. Algú hauria de trobar-hi remei, abans que els autèntics dements, ens condueixin cap a la ruïna definitiva.


diumenge, 6 de maig de 2012

La mala divulgació


Foto d'A.Bello. Extreta de La Vanguardia.


Llegeixo un titular al suplement es” del diari dels Godó, que em fa reflexionar una bona estona. En ocasions, els interrogants se m’enganxen com una xinxa i no m’abandonen fins que provo d’organitzar-los. L’esmentat setmanari té una obstinada afició pels reportatges pseudocientífics, que acompanya de dissenys la mar de bonics. En la meva modesta opinió, els temes de fons no sempre són reeixits. Tot sovint em fa la impressió que s’han limitat a produir un vulgar refregit, sense un criteri ben fonamentat, que basteixi els continguts de la solidesa necessària. Penso que es tracta d’un mal bastant estès, entre els pretesos experts en totes les matèries possibles, principalment en aquest país. Malgrat que es donin aires de Carl Sagan, alguns set-ciències no passen de ser venedors de mantes.

Val a dir que parteixo d’un notable escepticisme, pel que fa a la incursió de la premsa en el terreny científic. El periodisme persegueix els cops d’efecte i els enunciats contundents, mentre que la ciència té la missió de submergir-se en la feixuga complexitat, amb totes les angoixes que això comporta. Es pot tractar d’una simbiosi d’allò més interessada, atès que s’espera que una faci d’altaveu de l’altra. D’aquesta manera, es facilita que les novetats arribin al gran públic. Si s’escau, es promociona algun producte miracle, d’aquells que fan estralls a les farmàcies. En sintonia amb la decadència generalitzada, el frau també ha tacat les millors publicacions científiques. Si voleu saber-ne més, us recomano que llegiu aquest revelador article del catedràtic de cirurgia de la UAB, Antoni Sitges Serra. El progressiu enduriment del món del coneixement és un tema apassionant i estic convençuda que si s’estirés el fil, fins a les darreres conseqüències, més d’una vaca sagrada es posaria a tremolar.

El titular de què us parlo està estampat a la portada, al damunt de la imatge d’un senyor gran que somriu alegrement, a dins d’una piscina. Fa referència a la felicitat durant la vellesa. És tota una promesa. Diu així: “El mejor momento. Los mayores, más satisfechos con la vida que los jóvenes”. Caram, quina troballa. A l’interior, es parla d’un conjunt de treballs que avalen la taxativa sentència. Val a dir que no es defineix clarament el concepte de felicitat, ni tampoc s’expliciten les característiques de les mostres. Ignorem si les persones grans que han participat en els estudis gaudeixen de bona salut, tenen un elevat estatus econòmic, mantenen bones relacions familiars o porten un ritme de vida actiu. Habitualment, els ancians més fràgils queden exclosos d’alguns estudis vinculats als constructes positius.

S’han tirat endavant nombroses investigacions, que demostren que les persones grans, en diferents països, valoren positivament el seu envelliment, fins i tot quan sofreixen algunes malalties cròniques o discapacitats. Ara bé, la relació amb el cicle vital no em sembla tan clara. Per exemple, el CIS ha publicat resultats que mostren que la satisfacció amb la vida decreix, en el decurs dels anys. També s’han escrit articles que indiquen que els índexs de depressió i ansietat, poden augmentar, a mesura que envellim. Ras i curt, les conclusions no són tan evidents. Ni en un sentit, ni en l’altre. Existeix un complex debat al respecte, el qual, per altra banda, no és cap novetat sinó que es remunta a la Grècia clàssica. Tampoc podem obviar que el col·lectiu de la gent gran és especialment vulnerable, en contextos de crisi financera. Estic plenament a favor de combatre dels prejudicis negatius, associats a la vellesa, però també crec que una visió excessivament edulcorada fa perdre de vista les necessitats específiques, que cal atendre amb urgència, en aquests moments tan delicats. No convindria reivindicar-les, amb més força que mai, enmig de tantes tisorades?