El temps dels aturats, els combatents i els confinats


Un capvespre a la Puerta del Sol. Foto extreta de cadenaser.com.


A banda dels maleïts problemes econòmics, quedar-se sense feina comporta una limitació existencial que és digna d’examinar. Quan reflexiono sobre la meva vida laboral, em produeix una angoixa inenarrable pensar que, un dia, puc mirar enrere i sentir que, tot plegat, ha estat un viatge fútil. Em puc passar setmanes, mesos, anys, dècades, com si corrés en una d’aquelles cintes del gimnàs que, al capdavall, no condueixen enlloc. Per més que estudiï incansablement i sigui responsable en el treball -com tantes persones en aquest país-, ningú m’assegura que passaré per períodes indefinits en una feina poc estable, precària o, encara pitjor, abocada miserablement a l’atur.
Si et manca l’activitat professional, sembla ben bé que la buidor dels dies es representi en les busques del rellotge. La manera de percebre el temps es transforma, perd intensitat, s’allargassa de forma amarga. L’estimulant vibració de les ocupacions que ens engresquen, esdevé, de cop i volta, una monòtona bassa d’oli. Això no obstant, contemplada en la distància, l’esmentada percepció torna a canviar i ens envaeix una inquietant impressió de fugacitat, com si tot plegat hagués estat un no-res. Ben bé al revés d’allò que seria desitjable. M’explicaré millor amb un parell d’exemples.
Al programa Singulars, el periodista Jaume Barberà conversava recentment amb l’eminent Ramon Bayés, sobre l’estada a les residències geriàtriques. El professor de psicologia li comentava que la percepció del temps era crucial, atès que la feixuga concatenació d’esdeveniments que es repetien, un dia rere l’altre, podia provocar que la seva vivència esdevingués insuportablement feixuga i que, vist en la seva globalitat, les persones grans tinguessin la impressió que pràcticament no havia succeït res de rellevància. Per aquest motiu, és tan important que es vetlli per crear-hi un entorn afectuós, humà, càlid i amb possibilitats reals de desenvolupar-hi una activitat satisfactòria, dins de les limitacions de cada resident. En escoltar les seves reflexions, vaig recordar un passatge memorable de l’obra de referència de Vassili Grossman, Vida i destí (Galàxia Gutenberg; pàgs. 50-51):

Hi ha una altra sensació que els participants d’un combat perden gairebé del tot: la sensació del temps. La noia que ha ballat fins a la matinada en una festa de cap d’any no pot dir quina ha estat la seva sensació del temps durant la festa, si ha estat llarga o, al contrari, curta.
De la mateixa manera, un presoner que hagi passat vint-i-cinc anys en captivitat a la presó de Schlüsselburg dirà: “Em fa l’efecte que he passat una eternitat en aquesta fortalesa, però al mateix temps diria que només hi sóc des de fa unes poques setmanes”.
La nit del ball és plena d’esdeveniments efímers: mirades, fragments de música, somriures, fregadissos, i cadascun passarà tan ràpid que no deixarà en la consciència de la noia la sensació de durada. Però la suma d’aquests breus esdeveniments engendra la sensació d’un llarg interval de temps que sembla contenir tota la felicitat de la vida humana.
Al presoner de Schlüsselburg li passa el fenomen a la inversa: els seus vint-i-cinc anys de captivitat es componen d’intervals de temps separats, penosos i llargs, des del toc de diana fins al de retreta, des de l’esmorzar fins al sopar. Però la suma d’aquests mísers esdeveniments acaba per engendrar una sensació nova: en la lúgubre monotonia de la successió dels mesos i dels anys, el temps s’encongeix, es contreu… Així neix una impressió simultània de brevetat i d’infinitud, així neix una proximitat de percepció entre els assistents al ball de cap d’any i els que fa dècades que són confinats. En tots dos casos, la suma d’esdeveniments engendra la sensació simultània de durada i de brevetat.
Més complex és el procés de deformació que afecta la percepció de la brevetat i la durada del temps en l’home que viu un combat. Allà les coses van més lluny: allà, són les primeres sensacions individuals les que es veuen deformades, alterades. Durant el combat els segons s’estiren, mentre que les hores s’aplanen. La sensació de llarga durada es relaciona amb esdeveniments fulminants: el brunzit dels projectils i de les bombes aèries, les llampades dels trets i de les explosions.
La sensació de brevetat es correlaciona amb esdeveniments prolongats: avançar sota el foc a través d’un camp, arrossegar-se d’un recer a un altre. Pel que fa al combat cos a cos, aquest se situa fora del temps. La inderterminació es manifesta tant en els diferents components com en el resultat, la deformació afecta tant la suma com els sumands.
I de sumands, n’hi ha una quantitat infinita.
La sensació de durada del combat està tan profundament deformada en conjunt que es presenta amb una indeterminació total, desconnectada tant de la durada com de la brevetat.”

Malgrat que pugui semblar una exageració, els patiments de l'actualitat no són tan diferents a les misèries del S.XX. Personalment, no hi veig tanta distància, entre fer cua en un banc d'aliments i esperar el teu torn, amb la cartilla de racionament a la mà. El darrer exemple, que exposa el brillant ucraïnès, el del soldat immers en la batalla, és comparable amb l’experiència d’alguns reporters de guerra, que poden esdevenir addictes a les ràfegues de violència de l’entorn. Com diu un proverbi afganès: aquell que ha conegut la tempestat, es fastigueja amb la calma. Per altra banda, en la via de cercar solucions, alguns dels membres del moviment 15-M han parlat de la manca d’ocupació laboral, com un dels factors de l’èxit de les diferents convocatòries. També els ho havia sentit explicar als participants de l’acampada de Wall Street, en algun vídeo del YouTube. Evidentment, els activistes s’estimen més preparar menjar, muntar tendes, informar els vianants i organitzar assemblees, abans que quedar-se a casa, davant de la televisió, mentre s’ofusquen en evocar el penós horitzó. Al meu entendre, si ens involucrem en accions prosocials, en activitats on hi posem l’ànima de debò, el temps reprèn la dimensió desitjada. La refulgència de l’eternitat i el sentit, recuperats en persecució d’un somni.




Comentaris

Traducció del blog