dijous, 10 de maig de 2012

Fins als c***** de Rodrigo Rato


Rodrigo Rato prové d'una poderosa estirp i va ser Minsitre d’Economia, durant l’època Aznar. El reguitzell de despropòsits que ha protagonitzat, d’aleshores ençà, no ha impedit que cobri un sou astronòmic i la suma d'1’2 milions d’euros, en concepte d’indemnització, pel seu comiat de Bankia. Foto extreta d'elpaís.com.


El rescat de Bankia és una de les darreres humiliacions que hem hagut d’entomar els ciutadans. Pam! Una nova garrotada, com aquell qui no vol la cosa. Un cop que se suma a les múltiples contusions que suporta el nostre sofert organisme. Si consultem el termòmetre del carrer, la repulsa que ha generat la decisió del Govern és ben palpable. Tal com jo ho veig, la sensació de vòmit imminent és força generalitzada. Els arguments que esgrimeixen els veïns del meu poble, si fa no fa, són els mateixos que apareixen a la premsa. Ras i curt, els miserables corruptes, tan ben peixats i el pobre pensionista, que ha de pagar-se la Sanitat i no sap com fer-ho, pobre home, perquè ha perdut els estalvis amb les maleïdes preferents. Del seu problema, els polítics se’n renten les mans però, vés per on, malden per injectar més diners a la vena de la màfia bancària. Així ho representava Ferreres, a la seva antològica vinyeta d’El Periódico. La descomunal injustícia és escenificada amb la màxima aparença de normalitat, per part dels mandataris, com si formés part de la lògica dels temps i no hi hagués una alternativa viable. Només faltaria que algú gosés mirar cap a Islàndia, aquella bajanada antisistema. Per descomptat, parlar de previsió és com demanar la lluna. Cap destacada llumenera del món financer va ser capaç de detectar el pregon forat de l’entitat, ni va proposar mesures sensates al respecte. A propòsit d’aquest desgavell, m’ha vingut a la memòria una anècdota de la meva etapa d’abnegada estudiant de psicologia. Podria ser una vivència expressament creada per a l’ocasió però és rigorosament certa.
En aquelles tendres èpoques, encara no era capaç de besllumar la profunda perversió del sistema universitari -encara avui em trasbalsa fins a l’extenuació- i em sentia força aclaparada per la crua realitat. Als meus vint-i-pocs, s’apropava el temut final del mil·leni, i feia pràctiques en un Centre de Salut Mental de l’Eixample. En les sessions de teràpia de grup, recordo bé com un pacient encetava el seu torn de paraula, sempre amb la mateixa viva exclamació: ¡Estoy hasta los cojones de Rodrigo Rato! Era un home a qui havien diagnosticat un trastorn paranoide i tenia la convicció que l’aleshores Ministre d’Economia, el perseguia sense treva i li feia la vida impossible. D’aquí el seu malestar. Havia viscut molts anys al carrer, tenia problemes amb l’alcohol i rebregava amb freqüència les escombraries. La psicòloga, -una dona estirada, que anava de simpàtica sense ser-ho-, sempre tallava de soca-rel les seves queixes viscerals. Posteriorment, a les reunions d’equip, deixava anar l’habitual logorrea, sobre les insuperables problemàtiques que sofria. Com que jo em trobava immersa en l’estudi de l’obra de C.G.Jung, em preguntava si els seus deliris no tenien una mena de simbolisme col·lectiu. Evidentment, els suggeriments que plantejava eren rebuts amb l’habitual ganyota d’escepticisme. Bàsicament, em pertocava el rol de moble invisible i si me’n desviava, molestava de forma evident. Contemplat amb la distància, no obstant, em queden pocs dubtes que aquell home, dins el seu patiment, era un vertader visionari. I ara arriba la meva proposta constructiva del dia, que si no hi poséssim humor, ens tiraríem pel barranc. ¿No ens anirien millor, les coses, si féssim més cas als bojos  i apartéssim del poder els malalts mentals que ens governen? Com diria la meva àvia, en tanquen més a fora que a dins. Algú hauria de trobar-hi remei, abans que els autèntics dements, ens condueixin cap a la ruïna definitiva.


2 comentaris:

Clidice ha dit...

El mal és quan t'hi fiques, amb il·lusió, que diria aquell, i sabent quants maldecaps en treuràs, i et trobes que, encara ara, n'hi ha que hi van "pel mateix". Però alguns ens neguem a tornar-nos-en a casa, perquè sense la gent, res té sentit pels humans? (pels peixos espasa no en dubto, of course)

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Potser convindria distingir l'honrat treballador de base (en el camp de la política o de la banca) de la persona que fa anys i panys que s'arrossega per les altes esferes. Els "Rodrigos Ratos" n'han fet de tots colors i han provocat, amb total impunitat, autèntics desastres, a causa de les seves clamoroses negligències. És evident que tots plegats hem de treballar per a construir una societat millor, des del front que convingui, però això no exclou que sigui imprescindible denunciar la delinqüència de coll blanc i les abundants complicitats que aquesta genera... L'etapa de "callar i tapar" hauria de concloure, definitivament, si no volem caure en un pou molt, molt profund...