Una alternativa a Ana Mato és possible

La Ministra de Sanitat, Ana Mato, escolta el Conseller Boi Ruiz. Foto extreta del Diari de Girona.

Cada vegada que algú proclama que cal enfocar la crisi amb optimisme, em vénen ganes de treure el fetge per la boca. Em pregunto com es pot exigir a una persona que ha estat arrossegada fins al precipici, que somrigui davant d’una caiguda imminent. Després d’haver-la espremut com una llimona, finalment, se li manlleva fins i tot el dret a la desesperança. Generalment, els profetes del “positivisme idiota” tenen la vida solucionada i no han de patir per posar-se el plat a taula. Un afegitó de cinisme que m’acaba de rematar. Amb el seu somriure condescendent, alliçonen l’audiència, com si aquesta no tingués capacitat de superació i no hagués après res en l’ardu trajecte de la vida. Se suposa que ells, gurus de pa sucat amb oli, estan dotats d’una saviesa superlativa, que ens ha d’il·luminar davant de l’adversitat i treure’ns heroicament del pou on ens obstinem a romadre. No sóc gens partidària de generar falses expectatives ni d’amagar la porqueria sota l’estora –d’aquí bona part dels nostres problemes-, prefereixo mil vegades el pessimisme lúcid que l’optimisme alienat, més propi de teletubbielàndia que d’un país civilitzat.

Malgrat que pugui semblar contradictori, tampoc penso que calgui injectar diàriament una dosi de malenconia intravenosa a la ciutadania. Es tracta d’una pràctica mediàtica plenament improductiva, que genera dependència i una apatia social que pot resultar letal. Si em permeteu l’atreviment diagnòstic, considero que fins i tot afavoreix vies d’escapatòria malsanes, com el joc patològic o l’alcoholisme, per exemple. En canvi, iniciatives com les cooperatives de vivenda social, les propostes d’insubmissió fiscal o les ecoxarxes, suposen una reacció digna davant de l’asfíxia econòmica. En aquest cas, a diferència de l’esmentat més amunt, no es tracta de dipositar en la força individual tota la capacitat de resiliència sinó d’apostar pel teixit solidari i l'energia comuna, per a traçar un camí alternatiu, al suïcidi col·lectiu de les tisorades.

Penso que aquesta teranyina, pràcticament invisible en els mitjans de comunicació, es teixeix en paral·lel i constitueix un motiu per a un mínim optimisme realista. La seva capacitat regenerativa prové de les entranyes de la societat, profundament fastiguejada per la degradació ètica que ha contribuït a l’estafa financera. Hi reflexiono quan llegeixo al diari que els pensionistes hauran de pagar entre 8 i 18 euros mensuals per les seves receptes. La indignació em torna a colpejar l’estómac. Em desespera la manca de pietat amb la qual es fa pagar als més grans els abusos dels incompetents. Després he pensat en la quantitat de persones que pateixen xacres i suporten el pes d’una excessiva medicalització del sofrient quotidià. Davant de la falta de compassió, podem reaccionar tot fent un replantejament profund de la Sanitat perquè els afers estrictament monetaris no ens passin factura. Al meu entendre, és necessari fer un canvi de xip i apostar per una medicina holística i preventiva, que no vagi tan sols encaminada a pal·liar un símptoma concret sinó que tracti l’ésser humà en la seva vessant biològica, psicològica, mediambiental i social. Es tracta de prendre un rol vertaderament actiu, per fer-nos responsables del nostre benestar. Urgeix anar més enllà de l’espera d’una recepta que engreixi encara més el compte corrent de les multimilionàries farmacèutiques. Redreçar la situació també és a les nostres mans. Que no ens vencin amb el verí del cinisme…ni amb la bilis amarga de la depressió.