Després de Dimitris Christoulas


Indignació a la plaça Syntagma, després de la mort de Dimitris Christoulas. Foto extreta d'elmundo.es.


La indignació popular, sorgida arran del suïcidi del jubilat grec Dimitris Christoulas va fer-me recordar novament Mohamed Bouazizi, el tunisià a qui la policia va confiscar un senzill carret de fruita, el seu únic mitjà de subsistència. La humiliació dels agents va ser la gota que va vessar el got. El règim cleptocràtic de Ben Ali asfixiava fins a tal punt la ciutadania que l’abocava al precipici. Bouazizi no va trobar cap altre camí de sortida. La immolació va ser interpretada com un gest de dignitat, l’única opció viable, que permetia defugir per sempre més les urpes d’un tirà de rapacitat imparable. El depredador i la seva capelleta van haver de tocar el dos, cames ajudeu-me. El triomf parcial va donar ales als somnis de milers de joves d’arreu, que contemplaven expectants l’esclat eufòric de la revolució. Més endavant, arribaria l’inevitable desencís.

La mort de Bouazizi va ser l’espurna simbòlica –anteriorment hi havia hagut altres precedents-, que va encendre el foc de les anomenades revoltes del món àrab. També esclataria la indignació a Espanya, Grècia, Israel, els Estats Units, Rússia... El seu desenllaç és encara un profund misteri. Així doncs, el nord d’Àfrica va fer de mirall. Bouazizi no era l’altre. Bouazizi era una persona desesperada per la seva situació econòmica. Un noi amb il·lusions, esclafades sense pietat per una mà de ferro. Quanta gent s’hi podia identificar? Centenars de milers de ciutadans, amb totes les diferències que es vulguin adduir. Des del Caire fins a Nova York. De Wall Street, a la Plaça Roja moscovita. Cada poble a la seva manera però amb el teló de fons de l’economia. La doctrina liberal i el caos social que l’acompanya. L’esperit de Milton Friedman i els Chicago Boys. El record de les matances del Con Sud. L’especulació alimentària, assot de la Banya d’Àfrica. Les portes giratòries de l’empresa privada i l’Estat, responsables de massacres indiscriminades. La convicció que no tan sols el comunisme ha comès crims contra la humanitat. El mercat lliure amaga massa morts a dins l’armari. I els pretesos representants polítics tenen les mans tacades de sang. Els fets ja no es poden esborrar, la realitat és subversiva, va escriure algú.

Al Regne Unit, la mort del jove Mark Duggan, enmig d’un tiroteig policial, originaria uns disturbis explosius, estretament lligats a la frustració de les classes més desafavorides. L’ombra de la tirania també planava sobre Londres. Repressió i criminalització, van ser les úniques respostes. Tota dictadura necessita la seva dosi de pànic. Els aparadors rebentats recordaven el fracàs del model consumista i la desregulació dels mercats, una nefasta herència dels vuitanta, que ha aprofundit dramàticament l’esboranc entre rics i pobres. No deixa de ser curiós que d’aquesta sagnia, alguns en diguin llibertat.L’estela de Margaret Thatcher té ben poc a veure amb els delicats retrats cinematogràfics que dibuixa Meryl Streep. Mai no deixarà de sorpendre’m l’obstinació amb la qual la propaganda oficial s’esmera en tergiversar la realitat. Aquest és un altre punt fort de les autocràcies, siguin del signe que siguin. Esdevé més important un contenidor cremat que l’atracament sistemàtic de la banca, les tisorades descarnades o la corrupció institucional sense traves. Els venedors de mantes s’exclamen pel mobiliari urbà però callen com putes davant del saqueig dels delinqüents de coll blanc. Haurien cridar ben alt que l’extorsió és intolerable, que vivim en un olla a pressió, que algun dia explotarà sense remei. Però ells alcen el seu dit acusador contra els vàndals que tiren cops de pedra. Els pollosos rastaflautes, els perversos socialdemòcrates, els aturats desvagats, els enfollits agitadors, els pobres ignorants. Ai, la violència!

Malgrat el depriment panorama, determinats moviments, com Take the square, procuren recuperar el vertader paper dels votants dins de la democràcia, avui degradada a causa dels diferents partits consolidats, corcats per la corrupció. La plaça és l’espai simbòlic on els ciutadans ens aglutinem per a sentir-nos novament partícips de les decisions transcendentals de país, que marcaran el nostre futur. Christoulas es va tirar un tret al cap en plena plaça Syntagma d’Atenes, per protestar a la seva manera contra la política d’austeritat imposada pel govern tecnòcrata de Papademos. Òbviament, pels titelles de Goldman Sachs, aquest drama és independent de les retallades de les pensions. Es tapen les orelles, davant del percentatge de suïcidis, que s’ha enfilat de forma alarmant, en els darrers anys. No tenen res a veure amb el rescat de Grècia ni amb la dependència del crèdit. Els esbirros de Merkel insisteixen en el fet que els grecs van viure per sobre de les seves possibilitats i ara en paguen les conseqüències. Ells són els únics responsables de la seva desgràcia. Això els passa per estirar més el braç que la màniga. De aquellos barros, esos lodos. La simplificació és tan irracional que fins i tot alguns liberals convençuts en reneguen. Es posen les mans al cap, davant del monopoli dels vampírics grupuscles financers. Després d’originar la crisi, ara pretenen arreglar-la. Però no gosen dir-ho amb veu alta. Sempre hi haurà algú disposat a titllar-los de tous o maricomplejines, per fer servir la terminologia de l’exlocutor de la COPE. El fet és que cada vegada costa més trobar arguments, que donin suport al capitalisme salvatge. Caldrà recargolar el discurs. Ara com ara, el fanatisme és l’únic recurs possible. No sabem si el desesperat final de Christoulas marcarà un punt d’inflexió. Intuïm que la tragèdia grega no ha escrit el darrer capítol. Tanmateix, ignorem quants éssers humans hauran de morir, per calmar els insaciables mercats. Sembla que la bèstia esbufegui, afamada, a l’espera de noves víctimes.
 
 
 

Comentaris

Traducció del blog