dilluns, 23 d’abril de 2012

Endogàmia, el restrenyiment crònic de la Universitat?


Imatge extreta de Google


Mentre llegia el diari de bon matí, ahir vaig tenir la sorpresa de topar amb les declaracions del degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona (UdG). Ramon Brugada criticava les conseqüències nefastes de les retallades, en l’àmbit de la recerca, l’educació i la sanitat. Una realitat prou coneguda, que no mereix més observacions per part meva. Les paraules que em van cridar l’atenció feien referència oberta i clara a l’endogàmia del món acadèmic. Es tracta d’una xacra dolorosa, que habitualment se sofreix en silenci, com el restrenyiment crònic. Així doncs, vaig celebrar que un pes pesat destapés la caixa dels trons, sense massa contemplacions. El primer pas per a curar una dolència és fer-ne un bon diagnòstic; cito textualment:

“L'endogàmia al nostre sistema és motiu d'editorials a les millors revistes científiques del món. La Universitat ha de ser un pol d'atracció de gent excel·lent, dels millors professors, dels millors investigadors, si vol ser competitiva. I, per ser competitiva, ha de deixar els favoritismes i optar per la transparència. Sense això, la Universitat i la recerca se'n ressenteixen […]. Preferim la persona que ha anat creixent a dins amb nosaltres. Això és endogàmia, i això fa la sensació que la Universitat sigui poc transparent. Es diu així. “Et trauran la plaça, la farem per tu”. I no hauria de ser així. La Universitat té una plaça i es busca el millor. [...] En vol venir un de València o un de Barcelona... Qui és el millor? Doncs, ha de venir el millor i em sap greu si el de dins no és tan bo.”

He tingut l’oportunitat de parlar amb nombrosos companys sobre el clamorós sectarisme, teixit dins el món universitari. Comporta un cert alleujament, parlar d’aquestes experiències, perquè t’adones que no  desbarres, la qual cosa et deixa més tranquil·la. Quan el patiment és compartit, és menys patiment. O això diuen. Generalment, com comentava, s’accepta el mal amb total resignació i pessimisme, tot donant per fet que les coses són així i no hi ha cap alternativa possible. He vist com cervells brillants tiraven la tovallola, davant la rapacitat del trepa de torn, el familiar, l’amic o la parella “de”. Em poden deixar anar tots els sermons que vulguin, que res no podrà contradir allò que han sentit les meves orelles, una i altra vegada. Després hi ha el reguitzell de corruptes que han arribat a les tribunes universitàries. És un símptoma ben preocupant, que ens interroga seriosament sobre els mèrits que deuen haver assolit, per a posar-se davant d’una aula. Personalment, m’esgarrifa la imatge d’un delinqüent de coll blanc, alliçonant la gent jove.

En el darrer Congrés de psicologia on vaig assistir, alguns col·legues espanyols lamentaven que sempre hi hagués els mateixos noms, entre l’star system del programa científic. Val a dir que en aquestes fires acadèmiques també hi apareixen una bona colla de soferts professionals, en el paper de comparsa. Aquest rol consisteix en què t’has de costejar totes les despeses, pagar la matrícula corresponent i impartir gratuïtament la ponència.  Finalment, és aconsellable que ho agraeixis al catedràtic de torn, mentre et retires humilment i fas reverències, amb l’esquena ben doblegada. Llevat d’honroses excepcions, mai prou apreciades, ben sovint et trobes amb “grans eminències” que repeteixen els mateixos continguts, com una moviola, ancorats sense remei dins la seva capelleta. En ocasions, tenen serioses dificultats per respondre de forma solvent les preguntes formulades pels assistents. Recordo un “brillant expert” en teràpies de desintoxicació, que presentava amb gran solemnitat un tractament a base d’administrar benzodiacepines als cocaïnòmans. Es va sentir profundament ultratjat, quan algú li va preguntar si les mesures de control eren suficients per evitar que el pacient dependent generés una addicció paral·lela. No sabia de què li parlaven.

A la UdG, sense anar més lluny, una servidora no va poder finalitzar el doctorat, sota el pretext que no hi havia prou temps per dedicar-me. Un grup de recerca era “com una empresa”, va explicar-me el defensor de l'estudiant, on es decidia qui entrava i qui n’era expulsat. Ni Mercedes Milá ho hauria resolt millor. Davant l’absència de criteris acadèmics, quedava l’aternativa empresarial. I això que encara no havien començat les tisorades. Em va quedar el dubte de saber qui eren els escollits i perquè se’m va negar l’opció de finalitzar els estudis, sense haver-me’n informat quan els vaig iniciar. Misteris de la ciència. En qualsevol cas, celebro que es trenqui el tabú i es parli públicament d’aquesta dificultat per evacuar els elements tòxics de les aules. Ara caldria posar fil a l’agulla, per iniciar la teràpia laxant indicada. Em temo que això serà més complicat.


2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Clara,
No puc estar més d’acord amb aquesta entrada i amb l’article d’El Punt que ens enllaces. Si et serveix de consol tinc entès que les situacions que expliques són molt comunes a la majoria de les universitats d’aquest país, i així va la nostra universitat. I el més fotut de tot és que amb el corporativisme que hi ha entre els còmodament instal·lats, segons on treballis ni tan sols hi ha la possibilitat de denunciar-ho sense arriscar-se a patir represàlies. Tot plegat molt trist.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Miquel, gràcies pel teu comentari. L'endogàmia és una realitat ben palpable en les Universitats d'arreu de l'Estat espanyol. Potser més unes que les altres però em temo que cap no se n'escapa. Efectivament, les represàlies existeixen. Tens l'opció de tancar els ulls o exposar-te a què et donin una bona puntada de peu al cul. De tota manera, és molt difícil progressar-hi. És evident que l'excel·lència no està valorada i que a vegades fins i tot resulta amenaçant per a tots aquells que estan ancorats als seus departaments, com musclos de roca. Quan veuen que algú despunta ja treuen el seu verí mortífer. No saps la mala bava que poden tenir alguns professors... En definitiva, allò més trist és que el coneixement, l'esperit crític o el debat intel·lectual, que haurien d'estar en la base del sistema universitari, cada dia hi són menys presents. La mediocritat ha guanyat molt de terreny, no m'estranya gens que els universitaris estiguin ben rebotats. La veritat és que aquest tema donaria per una col·lecció d'articles... a veure si t'hi animes, al Radar de Sarrià!