Sobre vaixells enfonsats i caces triomfals


Foto Rann Safaris.


Darrerament, observo una morbosa delectació al voltant del tema dels naufragis. Deu ser perquè els vaixells enfonsats són una metàfora perfecta per una Europa que navega a la deriva.  En aquest símil, Espanya  podria ser una passatgera que xiscla desesperada, a la recerca d’un flotador per posar-se o un bot salvavides, on poder-se encabir. Els comandants han arreplegat tot el que han pogut i ja no queden existències. Alguns companys de viatge estan sota l’aigua mentre que d’altres conserven raonables esperances de sobreviure. Vàrem constatar aquest interès mòrbid amb el Costa Concordia i ara es repeteix la jugada amb el centenari del xoc del Titanic contra el famós iceberg.  Després del prescindible film de James Cameron, la tragèdia ha esdevingut una daurada mercaderia del negoci de l’espectacle. A banda d’acaparar hores i més hores als mitjans i ser motiu d’exitoses exposicions museístiques, s’aprofita l’avinentesa per a comercialitzar fins el més petit detall. Qui pot comprar-se una vaixella com la que utilitzaven els tripulants?

L’efemèride del Titanic m’ha fet recordar que enguany es compleixen 10 anys de l’enfonsament del Prestige. El 13 de novembre del 2002, el vell petroler embarrancava a prop de les costes gallegues. Sis dies més tard, tindria lloc el desastre ecològic més important de la història del país. Com era de preveure, en aquest racó de món, tan obstinadament entregat a falsejar la realitat, es va fer l’impossible per a minimitzar la catàstrofe. Es pretenia fer creure a l’audiència que es tractava d’un incident sense importància. A banda dels comentaris ofensius, es van prendre decisions nefastes, que varen agreujar encara més la situació. Afortunadament, el despleglament massiu de voluntaris, arribats d’arreu de l’Estat, va contribuir a pal·liar la calamitat mediambiental. Ha transcorregut una dècada i el chapapote ha desaparegut. La naturalesa ha trobat el seu camí per a recuperar-se, com bonament ha pogut. A nivell judicial, en canvi, encara no s’han depurat totes les responsabilitats.

Malgrat el lamentable paper que va representar –impossible oblidar els hilillos de plastilina- Mariano Rajoy ha esdevingut president del Govern. També es va criticar que alguns pesos pesats de l’entorn de José María Aznar decidissin marxar de cacera, en plena crisi petrolera. Francisco Álvarez-Cascos, Manuel Fraga i Jaume Matas, que aleshores era Ministre de Medi Ambient, entre d’altres, van escapar-se a matar uns quants animals. Als Pirineus, a Doñana. Deu ser que carregar-se  bèsties té algun component terapèutic. Si més no, Esperanza Aguirre es decanta pel golf. El cas és que cap d’ells ha pagat pels plats trencats. A Álvarez-Cascos li va de meravella per Astúries, Fraga va morir al llit sense respondre per la complicitat amb la barbàrie franquista i a Jaume Matas, de moment, li han retirat la fiança per l’escàndol de corrupció del cas Palma Arena.  Haurem de veure si entrarà a la presó o també sortirà reviscolat de la lucrativa relació amb Iñaki Urdangarin.

Potser ha estat per evadir-se dels desenganys que li ha donat el gendre, que Joan Carles I  ha optat igualment per la caça. Qui sap si  se li va sumar algun record traumàtic de l’adolescència, quan va saber que el seu nét també és aficionat a jugar amb armes de foc. Menys mal que, en aquesta ocasió, no hem hagut de lamentar cap víctima mortal. Val a dir que el Monarca no es dedica a perseguir senglars ni perdius sinó peces que estan a l’alçada de tot un Cap d’Estat. La foto de l’elefant ha aixecat una bona polseguera. No acabo d’entendre el terrabastall a Internet. Si repassem la bibliografia sobre la cara fosca de Juanito el campechano –la que no desperta les lloances de la propaganda oficial- ,  hi trobarem algunes pistes sobre el perfil del personatge: 1.) El va designar un criminal amb qui s’entenia la mar de bé 2.) Va començar la seva singladura ben escurat i ara disposa d’una fortuna obscena 3.) Els seus negocis internacionals són més tèrbols que les aigües del Llobregat 4.) El paper que va jugar durant el 23-F és sospitós d’haver estat manipulat 5.) S’ha investigat la relació que va mantenir amb la CIA, durant la Transició 6.) La seva gestió dels fons públics és opaca i no ha fet cap esforç per esclarir-la adequadament 7. ) Ha imposat una censura fèrria als mitjans, que només ara comença a afluixar-se una miqueta 8.) Tota la seva parentela gaudeix de privilegis desmesurats, en un país que pateix una gravíssima crisi. Etcètera. Segons Alfredo Grimaldos, autor del llibre La CIA en España (Debate, 2006), la premsa només necessitaria uns quants dies per a publicar prou material compromès, que tombés la institució monàrquica. Diria que disposem d’elements suficients per a posar en qüestió la legitimitat de la Corona, des de fa moltíssims anys ¿Per què ha calgut que s’enfonsés el vaixell, per demanar socors des de la coberta?


Comentaris

Traducció del blog