Per un parell de pits de silicona

L’escàndol derivat de les pròtesis de silicona PIP ha reobert el debat sobre l’auge imparable de la cirurgia estètica arreu del món i les mesures de prevenció que caldria haver posat en marxa, per evitar gravíssims problemes de salut. Opacitat i cobdícia, són les paraules clau. Parlem de l’afectació del sistema limfàtic, possibles càncers de mama, dolors i altres xacres, provocades pels implants defectuosos, elaborats barroerament, amb components de tipus industrial. Alguns professionals asseguren que feia anys que es coneixien els perills que representaven però, tanmateix, van fracassar les mesures de control. Una vegada més, l’afany de lucre ha guanyat la batalla de l’ètica laboral. En detriment de la qualitat de vida de centenars de milers de dones, és clar. A diferència d’altres països, a Espanya no se n’ha recomanat l’extracció, sinó la simple realització d’un seguiment mèdic. Fins i tot en això som diferents. Es veu que cal esperar la ruptura, per mirar de solucionar el problema. Quina meravella de país.

Quan una pacient em comenta la seva voluntat d’augmentar-se les mames, sense que respongui a cap problema de salut, procuro especialment que hagi rebut la informació necessària, sobre els pros i els contres de la intervenció, per tal que prengui la decisió amb el criteri més format possible. Lamentablement, les candidates no sempre coneixen els possibles efectes secundaris del seu pas pel quiròfan. Tampoc tenen la maduresa suficient per comprendre l’abast real dels canvis que sofriran, tant a nivell físic com emocional. De fet, el percentatge de persones vertaderament informades sobre aquest tema és escàs. Penso que caldria alertar millor la població i informar els infants sobre el bombardeig de falsa publicitat, que ens envolta sense que ni ens n’adonem.

Val a dir que la gran majoria tira endavant amb el seu propòsit, amb la complicitat dels pares. O sense. En ocasions, ni tan sols volen sentir parlar de cap mena d’objecció, perquè no suporten que ningú contravingui els seus desitjos. Et miren amb cara de profund escepticisme, com si no sabessis de què va la pel•lícula o t’haguessis quedat ancorada en una etapa prehistòrica. Salvant les distàncies, a vegades em recorda l’obstinació amb la qual algunes noies que sofreixen anorèxia s’aferren al trastorn. No importa gens el que m’expliquis, sembla que diguin amb la mirada, no em penso engreixar. Fins aquí arriba la devastadora “programació” a la qual s’han vist sotmeses al llarg de la vida. No es tracta pas d’un problema irresoluble, ben cert, però si de difícil tractament i que sovint requereix l’ingrés en un centre especialitzat. Anàlogament, penso que l’obsessió pel bisturí esdevé cada dia més recalcitrant.

La dèria comença ben aviat. Els “jocs de nenes” que circulen per Internet giren al voltant de l’estètica, en un nombre elevat de casos. Teclegeu a Google aquestes paraules i comprovareu quina mena de propostes lúdiques apareixen en pantalla. Els programes de televisió, per la seva banda, posen a l’ull de l’huracà el cos de la dona, amb un format gairebé inquisitorial. ¿Quants espais suggereixen esveltesa, eterna joventut o falsa perfecció? ¿Quants madurs atractius –o més lletjos que un pecat- condueixen un programa, al costat de presentadores joves i guapes? Al Canal Divinity, gairebé sempre són les dones les que es sotmeten a un jurat, per exemple, que avaluï el seu aspecte físic. Les tracten de forma cruel i despietada però elles s’han de conformar amb escoltar tota mena de comentaris ofensius. Pel seu bé, se suposa. També són elles que contracten un entrenador personal, que les posi en forma pel sagrat dia del seu casament. En definitiva, presenten com a normals un conjunt de situacions profundament humiliants, que les valoren només en funció de la seva carcassa. Un objecte del qual presumir. No és d’estranyar que sigui l’autoestima, un dels motius principals que addueixen les candidates a augmentar-se els pits, cap a talles inhumanes o a estirar-se la pell, fins a esdevenir mòmies. Les mans del cirurgià són una teràpia per a superar divorcis, combatre complexos i problemes piscològics de tot tipus.

Recordo com la sèrie nord-americana Nip-Tuck abordava de manera magistral el corrosiu magma emocional, que envolta l’univers de la cirurgia plàstica. La presència de trastorns dismòrfics és ben palpable en les estrelles de la petita i la gran pantalla. Pensem en el desaparegut Michael Jackson o en Cher, dues figures plastificades, paradigmes del deliri que vivim. Els pacients amb dismorfofòbia, tenen una fixació desmesurada en les diferents parts del cos i creuen veure-hi defectes on realment no n’hi ha. Aquesta distorsió perceptiva els arrossega cap a una dinàmica addictiva i els converteix en monstres esperpèntics. Qui pot fenar tanta insensatesa?