dilluns, 13 de febrer de 2012

A favor de legalitzar el dopatge






Una imatge del guinyol francès de Contador, que ha desfermat la polèmica. 
Foto Antena3.com.


 El cas Contador i la conya dels guinyols han inflamat el nervi nacionalista fins a cotes malaltisses. En la línia del ¡Vamos Rafa! i la sagradíssima Roja, que tantes estones de populisme barat ens han regalat, en els darrers temps. Una cosa és celebrar les victòries  i l’altre, molt diferent, utilitzar-les com a cortina de fum, per tapar sistemàticament l’incomptable reguitzell de misèries, escombrades sota l’estora nacional. L’estratègia és tant de dretes com d’esquerres –si és que l’esquerra encara existeix-, en això es faria bona la cèlebre frase de Josep Pla. Potser fem més cara de ximples del que ens pensem i certs comentaristes encara no s’han adonat que sabem connectar més de dues neurones consecutives. Ara mateix organitzaria una manifestació contra els talibans de la informació. Prepararia una  pancarta gegant, on hi posaria: el fanatisme analfabet no ens representa.
Quan es tracta d’enlairar la casta del brau, més enllà de les estrelles, no hi ha res millor que una raqueta, un mallot ciclista o una pilota de futbol. Les stars de l’NBA també fan un bon servei a la pàtria. En aquest nou episodi, de peineta i caspa, no es tracta de celebrar festes embogides i alcohòliques, un dia rere l’altre, sinó de projectar tota la còlera rojigualda contra els gavatxos envejosos, que volen cantar les veritats a la cara. S’han permès el luxe d’insinuar, en clau d’humor, que la col·lecció creixent de copes i medalles podria estar vinculada a substàncies com l’EPO i no pas a l’orgull torero. Una hipòtesi més que raonable, si tenim en compte les recents operacions antidopatge, que han posat al descobert la magnitud de la tragèdia.  
Curiosament, aquesta evidència flagrant ha estat silenciada, per part de certs periodistes, que serien més partidaris  d’emprendre accions diplomàtiques i legals, contra els ninots de la tele. En comptes d’estimular la reflexió sobre el doping, s’estimen més sostenir que els francesos no poden suportar l’spleen del país veí. Per aquest motiu roí,  els éssers que habiten més enllà dels Pirineus, com que no tenen altra feina, han iniciat una mesquina campanya de desprestigi, adreçada als nostres virtuosos campions, representants immaculats de la terra que els ha vist néixer.
Aquests dies de penúries i retallades, resulta especialment ofensiva, l’absurda parafernàlia, muntada al voltant de Contador i els gags de Canal Plus. Fins i tot s’han organitzat mobilitzacions de suport, per transmetre ànims al pobre crucificat. Les paraules es queden curtes, quan contemples la plana major de la política, tan indignada per aquesta minúcia, mentre ignora cínicament altres temes de gran transcendència social. ¿Què faríem sense el panem et circenses? ¿Condemnar els banquers que saquegen impunement la gent gran? ¿Posar el crit al cel per l’absolució de Paco Camps? ¿Enrabiar-nos pel cop d’Estat dels mercats? ¿Lamentar que a Garzón se l’arraconi justament ara, que investiga els crims del franquisme i la trama Gürtel? ¿Per què no li buscaven les pessigolles, al jutge estrella, quan festejava Felipe o Aznar, en la sinistra penombra?
M’importa un rave si  els esportistes d’elit es dopen o no. Encara diré més. Sóc partidària d’obrir un debat sobre la necessitat de legalitzar globalment el dopatge. A veure si acabem, d’una vegada per totes, amb el festival desfermat d’hipocresia.  Al meu entendre, l’autèntic problema rau en el fet de concebre els esportistes com a màquines de vomitar diners i produir espectacle. Si es deixés tot en mans de la naturalesa, ben pocs aficionats comprarien una entrada, per presenciar petites proeses, avorrides i mundanes. És cert que la medicina, la psicologia i la fisioteràpia ofereixen eines saludables, però no sempre són suficients. Existeix abundant evidència científica sobre els efectes nefastos, provocats per tanta pressió sobre l’organisme. L’activitat física extrema, està vinculada, entre d’altres, a complicacions càrdio-vasculars, immunològiques i digestives, que caldria tenir en compte, a l’hora de protegir la salut present i futura dels competidors. D’altra banda, l’estrès causa estralls i fomenta que grans atletes hagin de recórrer a les drogues, per gestionar la descomunal tensió.  Recordem el cas de Michael Phelps i el cànnabis o el de tantíssimes estrelles, que necessiten fàrmacs com el Zolpidem, per poder conciliar el son. Si pretenem mantenir aquest ritme inhumà, no queda altre remei que admetre que el dopatge en forma part.  Tenim l’opció de mirar la realitat a la cara. O podem seguir amb aquests numerets histriònics, propis d’un país de pandereta.