Primavera estudiantil (al crematori valencià)


Un policia reprimeix un estudiant a València. Foto extreta de Google.


El passat dilluns, La Sexta va emetre l'últim capítol de l’aclamada sèrie Crematorio, basada en la novel•la homònima del valencià Rafael Chirbes, qualificada per la crítica com una de les grans obres espanyoles dels darrers temps. Després de gaudir de la ficció televisiva, ve molt de gust submergir-se dins les seves pàgines, aprofundir en la psicologia dels personatges i mirar de comprendre millor la devastació polièdrica a la qual al•ludeix el títol. La sèrie defuig la simplicitat del blanc i negre, tot exposant un panorama complex, on la corrupció hi ha deixat una petjada inesborrable. Tant és així que l’espectador se sorprèn de fins a quin punt pot entendre la destructiva voràgine, en la qual es veuen engolits constructors, polítics, narcotraficants, advocats, goril•les, proxenetes, prostitutes, intel•lectuals, artistes, directius de banc i altres dansaires del ball frenètic del capitalisme salvatge. Pràcticament ningú no en surt indemne. La voracitat urbanística no tan sols passa l’evident factura ecològica sinó que arrasa igualment els somnis idealistes de la joventut o els lligams familiars més genuïns. Tot plegat corre perill de ser polvoritzat, com les cendres dels nombrosos cadàvers que els negocis han escampat, sense concessions, al seu pas.
Personalment, no m’ha costat gens establir tota mena de similituds amb l'entorn més immediat. Misent, la localitat en la qual transcorre la trama, es podria ubicar en qualsevol punt del litoral llevantí però també identificar-se perfectament amb algun poblet de la Costa Brava. Resulta esperançador que sigui un escriptor que es diu Chirbes -i no pas Saviano-, qui assenyali la comoditat amb la qual les xarxes mafioses s’estenen pel nostre entorn i degradaden, progressivament, les conviccions més granítiques. Encara queda algú prou valent com per arriscar-se a fer literatura i corregir-nos la malsana miopia, que ens arrossega pel pedregar. Crematorio no fa una lectura moralista ni pamfletària de la història recent d’aquest país però tampoc edulcora la realitat ni pretén amagar-la darrere la falsa propaganda, a la qual els abundants subornats que pul•lulen pels mitjans ens tenen tan mal acostumats. Per una vegada, es col•loca en primer pla l’autèntic motor del poder a l’ombra: els business. Una bèstia implacable que no coneix obstacles de cap mena. El seu cor batega rere la màscara publicitària i la prepara per atacar.
La Ciutat de les Arts i les Ciències, l’excessiva visita del Papa o la Fórmula 1 són algunes de les grotesques disfresses que han escollit els corruptes, per escometre la tasca depredadora. El luxe xaró dels nous rics, serveix per ocultar els detritus de l’animal. Mentrestant, la major part de ciutadans les passa magres. Els estudiants acudeixen, en un hivern fredíssim, a l’institut. Ho fan amb les seves motxilles i carpetes però també amb una manta, perquè el deute que ha contret la Generalitat no els permet encendre la calefacció. Aquesta és una altra cara del crematori valencià, potser la més amarga. La que mostra fins a quin punt havíem claudicat. Ara són els més joves aquells que en paguen el preu. Si els adolescents protesten, no queda altre remei que utilitzar la força bruta i empentar el polític de torn, perquè surti a fer el ridícul davant de les càmeres. Un noi espantat, amb la cara plena de grans, és acusat, com a mínim, de formar part d’una cèl•lula d’Al-Qaeda. La tronada historieta dels grupuscles radicals, que ara s’oculten entre els tendres estudiants. Qui sap, potser algun home de negocis s’ho mira en la distància, a punt per moure els fils que convinguin. Haurà arribat l'hora de canviar l'argument?



Comentaris

Traducció del blog