dijous, 2 de febrer de 2012

Una eminència anomenada Soriano



Ferran Soriano, president de Spanair, donava classes en escoles de negocis. Quines lliçons devia transmetre, als futurs empresaris?


Ja he perdut el compte del nombre de fracassats empresarials i presumptes corruptes que han impartit classes a les nostres Universitats. La flor i la nata de la corbata i la clenxa no en té prou de rebregar diner públic a mans plenes i d'enfonsar grans projectes. Ha de contaminar el cervell de les futures promeses. En una ocasió, una alumna soferta em comentava que no podia entendre com era possible que s'haguessin de pagar unes matrícules tan elevades, per escoltar els consells de certes persones, descaradament endollades i profundament analfabetes, que feien un munt de faltes quan escrivien a la pissarra. Corria la brama que alguns d'aquests professors provenien de famílies amb influència i se sospitava que no havien finalitzat els estudis necessaris per impartir la matèria que els havia estat assignada. Això no obstant, podien repartir lliçons de pa sucat amb oli, a preu de conferència excepcional. Es posava les mans al cap, la pobra noia, venia d'un altre país. Em va explicar encara una altra realitat, que havia observat i també l'amoïnava. S'adonava que bona part de l'aula estava instal·lada en la comoditat més absoluta. La majoria de companys buscava la manera d'aprovar els exàmens per la via de la trampa o bé elaborar els treballs a través de material que ja es trobava escrit a Internet, en indrets com El Rincón del Vago. Eren pocs els estudiants, lamentava, que estimessin els llibres i tinguessin un sincer interès en les diferents assignatures. Llavors vaig comentar-li que, desafortunadament, el model del pelotazo havia estat molt admirat, en els darrers temps i potser aquella indolència era només el reflex social d'una manera anòmala de funcionar, que no havia estat adequadament perseguida ni penalitzada. L'esforç i la perseverança havien estat substituïts per l'enginy barroer i la manca d'escrúpols. Lamentablement, quan penetres en el món laboral, t'adones fins a quin punt determinada ètica està instal·lada en algunes empreses. Les persones honrades i compromeses tot sovint són les que en sofreixen les conseqüències. Les mediocres i depredadores, en canvi, aconsegueixen adaptar-se amb èxit. I encara desperten lloances.

Malgrat el penós escenari, la consciència d'aquella alumna desencisada es va escampant entre els joves. La degradació de la Universitat no els passa pas desapercebuda. Es neguen a esdevenir precaris assalariats, pendents d'obeir ordres en les quals no creuen. No han estudiat per vendre la seva ànima al diable. La cobdícia i la roïndat ens han portat fins aquí. La fallida de Spanair és la darrera mostra del fracàs col·lectiu. A les Business Schools haurien de posar-los el vídeo dels treballadors acomiadats. Les seves llàgrimes es claven al cor com una daga. Són una prova fefaent de la immundícia que s'amaga darrere determinats negocis, que són presentats al públic com la màxima meravella mundial. S'han deixat tirades persones que han contribuït a superar cops tan durs com la mort de cent cinquata-quatre passatgers, a l'aeroport de Barajas. De la manera més porca i miserable, aquells que hi han deixat la pell per tirar endavant, han estat bandejats, com si no tinguessin cap dret. ¿Quines responsabilitats assumiran els grans factòtums? ¿Qui respondrà pels fons públics invertits? Per desgràcia, ja coneixem la resposta. És l'excel·lència del senyor Soriano i companyia. Quina vergonya de país.