MWC sense maquillatge

Al final de Les amistats perilloses la pèrfida aristòcrata interpetada per Glenn Close s'asseu en el seu tocador. Es prepara per retirar-se les successives capes de maquillatge que li cobreixen el rostre. És el moment culminant de la història, marcada per les baixes passions, ordides en la penombra i després desplegades amb càustica delectació, tot prescindint de qualsevol sentiment de compassió. En aquell instant transcendental, a la Marquesa de Merteuil no li cal fingir, ja que es troba, sense còmplices ni aduladors, en solitud, enfront d’ella mateixa. Hi sobren les intrigues i els enganys, és impossible escapolir-se de la terrible evidència que li retorna el reflex que té al davant, quan la cara està neta, de pólvores i perfums. Aquella mirada perduda i desconcertada constitueix una de les escenes que més m’ha impressionat de la seva carrera artística. L’espectador gairebé pot escoltar els interrogants interns i silenciosos. De què ha servit, tot aquest joc enverinat? Qui és aquesta dona que observo, en realitat?

Fa uns dies, al programa Salvados, el follonero Jordi Évole li preguntava a l’exfiscal en cap del TSJ de Catalunya, Josep Maria Mena, què n’obtenia de la feina un professional de la seva talla, si no es deixava seduir per les més altes esferes del poder. L’interlocutor va respondre, senzillament, que la necessària retribució econòmica i el fet de mirar-se al mirall i dir-se a si mateix que no era cap fill de puta. Poca cosa més, va assegurar, ben convençut, davant de la càmera. Aquesta ineludible confrontació personal, al meu entendre, es pot traslladar al pla col•lectiu. Resulten evidents els insistents esforços per camuflar les realitats desconcertants, que s’amaguen sota d’enulluernadores campanyes publicitàries. Els pretesos periodistes estan cada cop més allunyats de segons quines misèries. La seva funció és, fonamentalment, la de posar coloret o escampar colònia sobre les conxorxes de les elits. Amb tot, és impossible disimular-ne la fortor, de tan podrida com està la família.

En el marc del Mobile World Congress, vaig trobar paradigmàtica la intervenció d’un treballador de TMB al telenotícies. Feia esment a la vaga que es volia convocar i que, segons exlicava, representava la Barcelona que sofreix i s’oculta darrere el bonic aparador de la propaganda oficial. Sens dubte, els mitjans s’encarreguen de transmetre-la de forma diligent, tot criminalitzant els pobres desaprensius que gosin tacar-la amb les seves inaguantables reivindicacions. Que si el preu desorbitat del transport públic, que si el salari indigne, que si la retallada dels serveis… Alguns tertulians fan esforços per comprendre’n la desesperació però de seguida tornen al carril que els ha estat assignat. En definitiva, el plat calent a taula i la seguretat que també voldrien els ciutadans angoixats, que surten al carrer a defensar els nostres drets.

Podem anar un xic més amunt, per donar un cop d’ull a la inquietant rebotiga de la milionària indústria dels mòbils. Les campanyes dels gadgets més innovadors són tan seductores que és impossible no esdevenir-ne devot. Poc importen les guerres pel coltan del Congo, on es violen brutalment els drets humans; l’espiral de consumisme desfermat o la progressiva degradació mediambiental. Des de les tribunes mediàtiques ens repeteixen sense parar que no és moment per pensar més enllà del futur immediat, malgrat que aquesta actitud ens hagi conduït cap al desastre. Un cop més, ens  trobem al bell mig del ball de màscares. Ens agradi o no, toca ballar-hi.



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Clara, estic bastant d’acord amb tu, però mentre un conductor de bus de TMB amb alguns triennis cobri més que un metge resident o que una infermera especialitzada, també amb alguns triennis, d’un gran hospital de Barcelona, és que hi ha alguna cosa que no funciona. No dic que el xofer cobri massa, però tal com estan les coses no crec que tinguin cap raó de plantejar una vaga. A ells els han retallat, d’acord, però comparativament estan molt millor que els seus companys d’altres sectors.
Miquel, entenc el que comentes però no crec que l'argument que més convenci els treballadors de TMB sigui comparar-se amb els metges. En tot cas, caldria reivindicar que els facultatius i les infermeres no cobressin un sou tan miserable, cosa que ja fan molt bé pel seu compte. Penso que el debat va molt més enllà del tema dels triennis, estem davant d'una política de xoc neoliberal, que posa el dèficit com a pretext per a retallar tota mena de drets, conquerits amb molt d'esforç i sacrifici. Tenim uns preus de transport públics de nivell Europeu i, en proporció, els treballadors tenen un salari de país subdesenvolupat. Barcelona és una ciutat on la desproporció es fa notar de manera dramàtica. Aquest fet, unit al preu desorbitat de les habitacions quan hi ha congressos i altres esdeveniment, més que atraure turistes, el que fa és foragitar-los... llavors que no utilitzin la vaga de manera tan demagògica perquè hauria estat una conseqüència lògica i natural, davant de tants abusos...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia