diumenge, 27 de febrer de 2011

La cèlebre frase de Flaubert


Madame Bovary somia desperta, en l'adaptació per al cinema de Claude Chabrol


Segons vaig sentir a L'hora del lector, quan Gustave Flaubert expressava allò tan conegut de Madame Bovary c'est moi, no es referia pas exclusivament a les passions romàntiques frustrades sinó a la distància que en general s'imposa entre els ideals i la realitat precària amb la qual ensopeguem tan sovint. Si era aquesta la intenció de Flaubert, a l'hora de citar la famosa sentència, podem acordar que una àmplia majoria de mortals ens identifiquem amb Emma Bovary -independentment que el personatge desperti més animadversió que simpatia-. Pensem, per exemple, en el munt de papallones que voleien pel cervell d’un estudiant en època universitària i de quina manera moren fumigades, pobrissones, quan entren en contacte amb el gas tòxic de la realitat quotidiana. En aquest sentit, recordo un company que detestava la pel·lícula El club dels poetes morts: defensava que el professor, en alimentar uns ideals fortament en contrast amb el context polític i cultural de l’època, empenyia els estudiants cap a l’abisme existencial. O sigui, segons el seu criteri, més que un bon mestre, Robin Willians era un autèntic botxí. Em va sobtar la seva contundència però penso que en el fons tenia raó. El romanticisme exaltat resulta francament traumàtic. Personalment, hagués agratït que no m’haguessin mentit amb tanta insistència sobre les crueses del país en què vivim -estava gairebé tot per fer i pràcticament res no era possible-. Segurament m’hauria estalviat desenganys d’una profunditat oceànica, dels quals encara m’estic refent. Per altra banda, hom suposa molt alegrement que hi ha una sèrie d'elements que haurien de formar part de la vida i, en no trobar-s'hi, generen un intens sentiment d'infelicitat. Topo sovint amb aquest dilema, que també és una qüestió de cicle vital. A cada etapa, plantegem de manera més o menys explícita uns objectius que no sempre es veuen acomplerts. En ocasions, quan intentem forçar la situació, les conseqüències són terribles. Fabulem estampes ben tòpiques, que no per ser-ho deixen de ser freqüents. Quan la rutina i els estralls de la vida imposen la seva simfonia odiosa i desafinada, els maldecaps es multipliquen. Penso que manca una educació sòlida en relació als desenganys i la desesperança. Si no aprenem a transitar-hi, l’amargor es pot apoderar fàcilment de nosaltres. Malgrat les patacades, no obstant, semblem entestats en mantenir determinades postals estàtiques i kitsch, sobre la felicitat personal o el futur de la humanitat. Suposo que aquesta insistència es cura amb l'edat, encara que difícilment desapareix. I aquí arriba la contradicció. És possible sobreviure en aquest món sense perseguir somnis impossibles? Mentre intentem abastar-los, no recollim uns fruits inestimables? L’estira-i-arronsa no té final. Madame Bovary c’est moi!


divendres, 25 de febrer de 2011

Líbia: deu mil morts



Apunto en un paper uns quants temes per a tractar al blog i veig impossible reflexionar sobre cap altra qüestió que no sigui l’infern libi. Ara, els morts són tema de portada. I jo em pregunto on érem, quan es gestava tot aquest horror. En quina mena de distraccions ocupàvem el temps lliure. Gaddafi, no fa gaire acollit amb tots els honors per Zapatero -amb Aznar també s'hi portava a partir un pinyó-, ha embogit fins al punt de protagonitzar una carnisseria davant la qual alguns mandataris fan veure que se sorprenen. No sé que té de particular que un sanguinari, davant del perill, reaccioni amb una matança indiscriminada. Semblen col·lapsats. Potser esperaven un discurs sobre la pau universal i la llibertat dels pobles. Gaddafi ha respost a les revoltes com l'assassí que ha estat sempre, encara que en els països civilitzats no hi passin, aquestes coses. Qui sap, potser els seus col·legues nord-africans haurien fet el mateix, si haguessin intuït alguna possibilitat de triomf. Obama ha expressat amb la solemnitat habitual que el vessament de sang és intolerable. A bones hores. Chacón va declarar que el dictador ha mostrat un perfil que intuïen però que, en realitat, desconeixien. La Ministra de Defensa, cinisme en estat pur. Mentrestant, Trinidad Jiménez no ha tingut prou ovaris per evacuar diligentment els espanyols atrapats al país. Incompetència, marca de la casa. Si més no, Berlusconi no amaga el seu autèntic rostre. El general Gaddafi és un criminal com qualsevol altre, mantingut còmodament al poder, a fi i efecte de no perdre els privilegis empresarials. Les coses clares i la xocolata espessa. Ara que s’ha desfermat la barbàrie, ens posem les mans al cap perquè això dels drets humans ens toca la fibra. Sobretot, ens adverteixen adequadament del fet que es produïrà un èxode de dimensions bíbliques. Europa no té capacitat per absorbir més immigració, malgrat la complicitat llargament travada amb els tirans. Ja ho deia Sarkozy: tota la misèria de l'Àfrica no cap a França. Cal prendre determinacions. Líbia. Deu mil morts, segons algunes fonts. Cinquanta mil ferits. Es perfila la guerra civil. I el preu del petroli que no para de créixer. Tic-tac.


dimarts, 22 de febrer de 2011

La coratjosa lluita de José Luis Burgos


José Luis Burgos, damnificat pel Banco Santander, roman des del 30 de novembre del 2010 davant les portes de l’entitat, al nº 5 de Passeig de Gràcia


Mentre els mitjans de comunicació ocupen bona part del temps en bajanades de tota índole -ara es troben immersos en un revival intensiu i esgotador sobre el 23-F, que no aporta pràcticament cap novetat-, la informació relativa a aquells maneguen els fils del poder a l’ombra, continua sense despertar el seu interès de forma especial. Diguem-ne selecció acurada de la notícia. Amb la finalitat que res no canviï, cal mantenir ben viva la flama de la distracció. No fos cas que algun raig reivindicatiu s’escolés per una escletxa del controlat escenari. Si tenim en compte el tema estrella del present mes de febrer, està ben clar que la democràcia encara és una qüestió pendent. I tan pendent. Hi ha moltes maneres d'imposar una dictadura, ja sigui a cop de pistola o d'omnipotència bancària. Val a dir que la primera és sorollosa, mentre que la segona passa pràcticament inadvertida. Malgrat conèixer sobradament l’abast de l’hecatombe financera i les causes que l’han originat, la major part d’informatius estan dedicats en cos i ànima al periodisme d’entreteniment o a les avorridíssimes sortides de to dels egocèntrics tertulians de torn. Em ve al cap aquella espontània disfressada de turista caribenya, que surt a l’APM: ¿crisis? ¡aquí no hay crisis! ¡alegría! ¡carnaval! Després d'un ardu periple i la constant suma d'adhesions, el cas desesperat de José Luis Burgos ha gaudit d'una modesta cobertura mediàtica, la qual ens ha permès conèixer fins a quin punt els gegants financers són capaços d'esclafar sense contemplacions un treballador que pateix una discapacitat física, tot negant-li allò que li correspon amb plena justícia. El seu és un exemple entre la multitud, sobre les terribles conseqüències que s’han derivat de tota mena d'abusos i estafes que han quedat completament impunes. Si teniu per costum passejar pel centre de Barcelona, probablement coneixeu aquest inquilí de la vorera de Passeig de Gràcia, que ja forma part del complex escenari de la ciutat. Damnificat cruelment pel Banco Santander -Banco de Satán, segons la seva denominació-, és una persona amable, d’una cordialitat i optimisme encomiables, que atén tothom amb admirable serenitat, atesa la duríssima situació per la qual travessa. Des del 30 de novembre del 2010 roman davant de les portes d’aquesta entitat per tirar endavant una protesta per la intenció que té el Santander de subhastar la seva vivenda i deixar-los tant a ell com a la seva família al carrer. Ha passat per dues vagues de fam i ara es troba en un estat de salut delicat. El seu testimoni coratjós ens convida a prendre plena consciència de la tirania bancària i a despertar d'una vegada per totes d'aquesta llarguíssima, canviant i perniciosa letargia.


Punt i seguit. Per a més informació, no us perdeu:

http://joseluisburgos.blogspot.com/

http://loestaspermitiendo.com/

http://actuable.es/peticiones/carta-botin-solidaridad-con-jose-luis-burgos-huelga-de

http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/

http://castany.net/pasi/home.php



diumenge, 20 de febrer de 2011

Somnis robats



Aquest matí pensava en els somnis frustrats i en les revolucions. Com en poden arrelar, de lluny. Pensava en els projectes mutilats i les expressions oníriques que els acompanyen. En tanta opressió silenciada i l'esclat d'una revolta, gestada llargament. Aquestes divagacions inconnexes m'han conduït a les teories revolucionàries del pensador de Martinica Frantz Fanon i les seqüeles psicopatològiques dels pobles subjugats. L'anorreació de la identitat, l'assimilació d'una cultura estranya, el buit espiritual, l'alcoholisme. Un camp de recerca tan oblidat com apassionant. Després he enllaçat mentalment amb la peculiar biografia Recuerdos, sueños, pensamientos, del psiquiatre suís C.G. Jung, autor que va marcar de forma definitiva la meva formació i que ara recupero amb certa perspectiva crítica. És aquella mena de teòrics que convé passar pel sedàs del temps i la distància. A la part final, hi narrava la seva descoberta de l'Àfrica. Mentre penetrava per primera vegada en el desconegut i vast continent, sentia que no era pas una vivència nova. Els paisatges de Kenya i Uganda evocaven el principi de la creació i el connectaven amb la sensació d'haver-ne format part, en algun moment ignot, d'un passat llunyà. Com si hagués partit d'allà -segurament seduït per la seva pròpia concepció de l'inconscient col·lectiu-, es recreava en una mena de retorn als orígens. Era blanc però sentia que també era negre. Advertia, al mateix temps, del perill d'una identificació excessiva, que el desarrelés del seu bagatge personal. Going black under the skin: l'africanització superficial. Jung estava especialment interessat en explorar els somnis dels indígenes. En els pobles colonitzats per l'imperi britànic, hi va descobrir alguns somnis robats, la certificació que la imposició del coneixement racional del món havia desplaçat cruelment la intuïció ancestral:

"Em vaig interessar naturalment pels somnis dels negres, però al principi no vaig aconseguir que ningú m'expliqués res. Els vaig oferir petites recompenses, per exemple, cigarretes, llumins, imperdibles, coses amb les quals ells tenien molt de caprici. Res produïa efecte. Mai em vaig poder explicar bé el temor que tenien a explicar-me els seu somnis. Vaig sospitar que la raó eren la por i la desconfiança: és sabut que tenen por a ser fotografiats; tenen por que d'aquesta manera se'ls robi l'ànima i potser també temien que els passés alguna cosa dolenta si divulgaven els seus somnis. [...] En una ocasió vam parlar amb el laibon, el doctor del vell cacic. Va aparèixer amb un ric abric de pell de mico que pretenia ser una sumptuosa peça de valor. Quan li vaig fer preguntes sobre els somnis, em va explicar amb llàgrimes als ulls: 'Abans els laibon tenien somnis i sabien si hi havia guerra, malalties, o si plouria on s'havia de dur el bestiar'. El seu avi encara havia tingut aquests somnis. Però des de que els blancs estaven a l'Àfrica, ningú ha tornat a tenir somnis. Ja no es necessiten els somnis, ja que ara tot ho sabien els anglesos.La seva resposta mostrava que el sanador havia perdut la seva ‘raison d’être’. Ja no era necessari sentir la veu de Déu que aconsellava la tribu, ja que 'els anglesos sabien millor aquestes coses'. Anteriorment el sanador tractava amb els déus o amb el poder del destí i aconsellava el seu poble. [...] Actualment l'autoritat del sanador havia estat substituïda per la del District Commissioner. Tot el valor de la vida actualment resideix en aquest món..." (pàgs. 271-272)



divendres, 18 de febrer de 2011

L'ocàs del dictador



Hosni Mubàrak pateix depressió. Està greument malalt. Pobre rais. Als seus vuitanta-dos anys, amb tres dècades de tirania a l’esquena, ha arribat un punt que l’organimse li ha fet figa. Als egipcis torturats a les presons d'El Caire no els ha calgut tant de temps, per desmuntar-se. Als assassinats, tampoc, per caure fulminats. Es miri per on es miri, un dictador és un trastornat mental. Un pertorbat desconnectat del món. Durant el seu mandat despòtic, el règim que el sosté, els països amics i el poble que governa amb mà de ferro li fan creure, d’una o altra manera, que el seu univers delirant és l’única certesa possible. Però quan el bròquil s’acaba -sempre s’acaba- la bombolla de la fantasia demencial es peta i cal retornar a la crua realitat. És llavors quan el deliri megalòman esdevé depressió profunda. Només queden la catacumba anímica i la mort. Altres dictadors caiguts es suïciden, simulen falses patologies o són executats. No hi ha més alternatives. Recordem Hitler i el seu untergang. Finalment, s’imposa la veritat amb majúscules. El petit gran home tans sols és un titella grotesc, al servei del mal. Ja no caldrà que li posin salmons al final de la canya, per fer-li creure que és un mestre en l’art de la pesca. Tampoc que l’aplaudeixin, com si es tractés d’un orador brillant, quan només repapieja i li tremolen les mans. Em direu que alguns monstres moren plàcidament al llit. Que tot aquest declivi és en bona part una construcció mediàtica. És cert, però vull creure –segurament de forma ingènua- que són conscients de la seva horrible mediocritat i del llegat de mort i destrucció que han deixat pel camí. Com si de debò existís la justícia poètica i rebessin tot allò que mereixen, encara que només fos una fuetada de darrera hora. Segons informa la premsa, Mubàrak es troba còmodament instal·lat al seu palau de Sharm el Sheij. Refusa prendre la medicació prescrita i es desmaia constantment. Si no fos per tot l'horror i la misèria, l’estampa seria de pura comèdia. Darrere seu, en vindran altres, si. És probable que tampoc toquin de peus a terra. Potser creuran que lluiten contra diverses forces diabòliques. Sempre és necessari algun eix del mal, aquella paranoia col·lectiva. El poder enlluerna i és altament alienant. Aquí, a Egipte i a la Xina popular. Si existís una mena d’oposició, la follia esdevindria menys sanguinària. I l’ocàs, igualment, seria inevitable.


dijous, 17 de febrer de 2011

La mort, altra vegada



Santi Santamaria va patir un fulminant atac de cor, en una estada a Singapur. La seva pèrdua ha ocupat bona part dels informatius d’aquest país. A banda del buit insondable que deixa entre la gent propera i també en l'àmbit de la gastronomia, la desaparició del carismàtic xef ens ha recordat novament la mort. Aquella ineludible companya, que tant inoportunament ha vingut a buscar algú, quan menys l’esperàvem... Ens ha sorprès, fins i tot quan sabíem del cert que havia d'arribar, més aviat que tard. A vegades, ens ha gelat l’ànima, ens ha colpit tan ferotgement que una part de nosaltres també s'ha esvaït, per no tornar mai més. Altres cops, encara que només hagi estat una breu estona, ens ha embolcallat amb una brisa esperançadora. Una alegria pausada, serena i fugaç, ens ha tocat ben endins. En ocasions, hem volgut fer la viu-viu. Hem dissimulat, com si no l’haguéssim vista i, un bon dia, de sobte, com deia Sándor Márai, al cap d’uns quants anys, hem girat una cantonada i ens hem adonat de tot. Ens ha caigut la certesa absoluta al damunt, com una llosa implacable. Llavors ens ha fet l’efecte que tot el que ocupava la nostra existència era un absurd rebombori per a distreure’ns de la seva presència. Envellir, morir, era l’únic argument de l’obra, com en els celebrats versos de Gil de Biedma. Si. La mort i el seu misteri ens conviden, una vegada i una altra, a aturar-nos una estona per recordar que no serem en aquest món per sempre. Potser hi ha quelcom que el transcendeix però ens manca l'anhelada garantia. Només uns tímids fenòmens suggereixen continuïtat. Somnis corprenedors, suposats retorns del més enllà, experiències fora del cos, mites egipcis o la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Diverses religions i la parapsicologia ofereixen respostes a la desesperació. També la física ha provat de trucar aquesta porta. Eduard Punset diu que no està segur de si morirà, desconeix on aniran a parar tots els àtoms que el conformen. Ignorem si l'organisme biològic se separarà de l’ànima. Santamaria també s'ho qüestionava. On anirem, si és que anem a algun lloc i durant quant de temps. Quan arribarà, exactament, la nostra hora i si algú l’ha decidit. Potser ens retrobarem amb els éssers estimats. Tal vegada hi mantindrem una llarga conversa i oblidarem els comptes pendents. Qui sap, potser tot és una vaporosa fantasia, que té algun gegant en un món paral·lel. Existeix la possiblitat que esdevinguem quelcom més, en un futur. Una vaca, un peix, una planta. Un sospir. O un bon cuiner. Chi lo sa.


diumenge, 13 de febrer de 2011

Dictadura 'amiga'


José Bono ha establert contactes comercials recents amb el dictador guineà Obiang, amb el qual, segons assegura, ens hi uneixen moltíssimes més coses que no ens separen


Darrerament, el terme “dictadura amiga” s’ha posat de moda, en els mitjans de comunicació, per fer referència a aquells països, o grans potències mundials, amb les quals està plenament justificat establir-hi transaccions comercials, malgrat que s’hi violin els drets humans de forma sistemàtica. Si cal decidir entre caixa o faixa, està ben clar cap a on es decantarà la balança. Els diners mouen el món i tancar els ulls és ben fàcil. L’ésser humà no vol complicacions. Només hem de recordar la càlida vinculació que fins fa poc unia el tirà egipci Mubàrak amb els líders de diversos països europeus –inclòs Espanya, si realment entra en aquesta categoria-. També tenim la Xina o Qatar, per posar un parell d’exemples a l’atzar. Sembla, però, que amb l’aroma de llibertat que desprenen les revoltes nord-africanes, la foto de família de José Bono amb el dictador guineà d’última generació, Obiang Nguema, ha caigut especialment malament. Com si es tractés d’un fet gaire sorprenent, insisteixo, fer valer els interessos empresarials i el petroli, per damunt de la supervivència de les persones. Sempre ha sigut així. Encara que no sabem si canviarà la tendència, a vegades, només es tracta de modificar els discursos. Al recomanable i entenedor Pallasos i Monstres, dedicat a glossar el perfil bàrbar i grotesc de diferents dictadors africans, Albert Sánchez Piñol escriu (pàg. 215):

“Aquest militar -Obiang-, educat en ple franquisme a l’Acadèmia Militar de Saragossa, ha patit una profunda transformació. Avui en dia s’omple la boca de discursos sobre els drets humans i la democràcia i fins i tot hi ha qui fa com si s’ho cregués. Una societat italiana amb interessos a Guinea va reconèixer el savoir faire del cap d’estat i li va oferir el Premi Umberto Biancamano, que se li va atorgar “pel seu respecte als drets humans”. És molt lamentable que la societat italiana no expliqués quins drets humans respectava exactament”


dissabte, 12 de febrer de 2011

Apunts sobre l'orientalisme





El professor Edward W. Said és autor de la cèlebre obra Orientalisme, publicada l'any 1978, una referència ineludible per entendre el món actual i les arrels dels seus conflictes convulsos. A baix, una imatge per al record: Said compartia taula amb Barack i Michelle Obama.


Darrerament, per un motiu o altre, topo amb referències constants al llibre Orientalisme, del professor de la Universitat de Columbia i activista palestí Edward W. Said, desaparegut l'any 2003. No m'he pogut estar de recórrer a aquesta obra, citada amb tanta insistència, tot i que tenia un cert temor a no entendre-la prou, atès que es tracta d'un assaig d'història i no estic gaire avesada a aquesta mena de lectures. Al principi, costa un xic entrar en matèria però el text flueix de manera tan extraordinària que Said fa assequibles per al gran públic alguns dels temes més profunds i tanscendentals que afecten el món actual i que, fonamentalment, planten les seves arrels en l'era del colonialisme. Al meu entendre, aquesta és una de les màximes virtuts dels grans escriptors. Evidentment, se li podrien fer algunes crítiques i retrets però és indiscutible el rigor i la solidesa intel·lectuals amb les quals qüestiona els clixés orientals més sòlidament implantats en la mentalitat occidental, forjats a còpia d'anys per historiadors, polítics, novel·listes o mitjans de comunicació. Segons el periodista Joan Roura, aquests estereotips grotescos es troben també en la base de la recolonització de l'Orient Mitjà i els virulents conflictes que l'han assotat en les darreres dècades. També podem descobrir-los en la manera com enfoquen alguns columnistes o tertulians omnipresents les revoltes recentment ocorregudes al nord d'Àfrica. Com a possible antídot, recordo una entrevista al cineasta marroquí Nour-Eddine Lakhmari, en la qual el director exposava la necessitat d'exportar al món un imaginari propi, que contrarestés l'efecte aclaparador de la indústria nord-americana. Una de les medicines per a pal·liar aquesta rigidesa, doncs, podria ser la producció cultural elaborada a Egipte, Palestina o el Líban -malgrat totes les dificultats que sorgeixin- que tenen prou capacitat de transformació com per dissoldre els esquemes escleròtics i oferir una visió més rica i humana de la polièdrica realitat. Orientalisme és una lectura tan apassionant, implacable, contemporània i reveladora que no puc deixar de recomanar-la vivament. Vet aquí alguns fragments introductoris:


"Mi punto de vista es que el orientalismo proviene de una relación muy particular que mantuvieron Francia y Gran Bretaña con Oriente que hasta principios del siglo XIX solo se había limitado a la India y a las tierras bíblicas. Desde el comienzo del siglo XIX, y hasta el fin de la Segunda Guerra Mundial, Francia y Gran Bretaña dominaron Oriente y el orientalismo; desde la Segunda Guerra Mundial, Estados Unidos ha dominado Oriente y se relaciona con él del mismo modo en que Francia y Gran Bretaña lo hicieron en otra época. De esta relación, cuya dinámica es muy fructífera, incluso aunque siempre manifieste la fuerza hegemónica de Occidente (Gran Bretaña, Francia o Estados Unidos), proviene el enorme volumen de textos que yo denomino orientalistas" (pàgs. 22-23)

"Uno de los aspectos que el mundo electrónico posmoderno ha traído consigo es un reforzamiento de los estereotipos a través de los cuales se observa Oriente; la televisión, las películas y todos los recursos de los medios de comunicación han contribuido a que la información utilice moldes cada vez más estandarizados. En lo que se refiere a Oriente, la estandarización y la formación de estereotipos culturales han reforzado el mantenimiento de la demonología del "misterioso Oriente" que en el siglo XIX era dominio del mundo académico y de la imaginación. [...] No es necesario decir que, como Oriente Próximo se identifica con la política de las grandes potencias, la economía del petróleo y la dicotomía simplista que califica a Israel de libre y democrático y a los árabes de diabólicos, totalitarios y terroristas, las oportunidades de saber claramente de qué se habla cuando se habla de Oriente Próximo son muy pequeñas, lo que no deja de ser deprimente. Una de las razones que me ha empujado a escribir este libro es mi propia experiencia personal. La vida de un palestino árabe en Occidente, particularmente en Estados Unidos, es descorazonadora. Existe en este país un consenso casi unánime de que políticamente no existe y si se le permite existir es como un estorbo o como un oriental" (pàgs. 52-53)

"En tercer lugar Napoleón consideró que Egipto era un proyecto viable precisamente porque lo conocía desde un punto de vista táctico, estratégico, histórico y -no subestimemos- textual, a través de la lectura de los textos de las autoridades europeas clásicas y recientes. Todo esto indica que, para Napoleón, Egipto era un proyecto que fue adquiriendo realidad primero en su mente y después a través de sus preparativos de la conquista, gracias a unas experiencias que pertenecen más al ámbito de las ideas y de los mitos reunidos en los textos que al de la realidad empírica. Por tanto, sus planes para Egipto se convirtieron en el primero de una serie de contactos entre Europa y Oriente en los que la especialidad del orientalista se ponía directamente al servicio de la conquista colonial" (pàg. 119)

"Como jueces de Oriente, los orientalistas modernos no adoptan la posición objetiva que creen e incluso dicen adoptar. Su distanciamiento humano, cuyo máximo distintivo es una falta de solidaridad encubierta por los conocimientos profesionales, se ve acompañado del peso de todas las actitudes, las perspectivas y los humores ortodoxos del orientalismo que he descrito. Su Oriente no es Oriente tal y como es, es Oriente tal y como ha sido orientalizado. Un arco ininterrumpido de conocimiento y poder conecta a los hombres de Estado europeos u occidentales con los orientalistas occidentales y conforma el perfil del escenario que contiene a Oriente. Al final de la Primera Guerra Mundial, África y Oriente constituían para Occidente no ya un espectáculo intelectual, sino un terreno privilegiado. El ámbito del orientalismo coincidía exactamente con el del imperio y fue esta la historia del pensamiento occidental referente a Oriente. Y esta crisis todavía continúa." (pàg. 149)

"Estas actitudes orientalistas contemporáneas inundan la prensa y el espíritu popular. La imagen que se tiene de los árabes es la de camelleros, terroristas, gentes con nariz ganchuda o libertinos cuya inmerecida riqueza es una afrenta para la verdadera civilización. Se supone, siempre de manera oculta, que aunque el consumidor occidental pertenece a una minoría numérica, tiene el derecho de poseer o de gastar (o las dos cosas) la mayor parte de los recursos de la Tierra. ¿Por qué?, porque él, al contrario que el oriental, es un ser humano verdadero" (pàg. 155)



dimecres, 9 de febrer de 2011

Un reflex patètic


Cedenilla i les polèmiques felicitacions. Foto: Periodista Digital


Hauria de ser una notícia pràcticament anecdòtica, si no fos perquè és un reflex patètic de la part més fosca d'aquest país. L'aluminosi que rebenta les estructures del poder i mina la moral ciutadana, té nom de felicitació nadalenca. No es tracta només del fet que Aurora Cedenilla enviés missatges xavacans als seus empleats -si hagués estat un home, com a mínim, el titllarien d'assetjador sexual-, ni tampoc que hagin acomiadat vilment l'única persona que va gosar denunciar-ho, quan només li faltaven dos mesos per jubilar-se. Es tracta, també, de comprendre els mecanismes a través dels quals una dona amb un estil tan barroer ha assolit el càrrec de sotsdirectora general de Formació per a la Seguretat Viària. Encara més. Es tracta d'entendre per quin motiu el director de la DGT, Pere Navarro, la defensa aferrissadament, fins al punt de cometre la flagrant irregularitat de donar una puntada de peu al cul a un treballador, que ha expressat una queixa més que raonable. No sé si a vosaltres us sona aquesta cançoneta però a mi em resulta tristament familiar. És un argument bastant trillat, en el serial de la vida laboral espanyola. No és la primera vegada que em pregunto perquè personatges d'aquesta estofa aconsegueixen escalar posicions fins a cotes insospitades i, de retruc, són benficiàries d'un injustificat proteccionisme. Generalment, ens ho mirem amb incredulitat i resignació, poques vegades gosem dir amb veu alta que l'emperador va despullat, malgrat que això ens costi la frustració diària. Ja ho veieu, les represàlies existeixen. Personalment, per explicar tan misterioses designacions -que esquitxen molts àmbits de la societat en què vivim- tinc unes quantes hipòtesis, que no esmentaré, per no ser acusada de demagoga. Atès que els diaris s'omplen amb columnes i més columnes sobre les orgies de Berlusconi, no seria sobrer aprofitar aquesta sensibilitat per aprofundir en les arrels d'informacions tan aparentment intranscendents i puntuals com aquesta. Per acabar, una idea. No volien aprimar l'Adminstració? Podrien començar per individus amb aquest perfil i altres sàtrapes de la mateixa família.


diumenge, 6 de febrer de 2011

La vida de Noelia


Aina Calpe és Noelia, a La línea recta, òpera prima de José María de Orbe


Tot fent zàping, ahir vaig ensopegar al Canal 33 amb La línea recta, la primera pel·lícula de José María de Orbe. Està produïda per Jaime Rosales, la qual cosa ja dóna una idea aproximada d'allò que veurem en els propers minuts. Un treball que pot commoure tant com irritar. L'acció no té un punt de partida narratiu convencional però s'hi entreveu una història ben travada. Aquest em va semblar el mèrit principal del film. Personalment, no tinc un interès especial en aquesta mena de cinema, sóc incapaç de citar cap referència sobre les fonts de les quals ha begut el director. Tampoc m'importa. La vida de Noelia em va captivar de seguida per la seva extraordinària similitud amb la realitat quotidiana i el cabdalós riu subterrani que la recorre. Aparentment, és una obra anodina, a cavall entre la ficció i el documental, que no aporta gran cosa. Un cop passades unes quantes seqüències, però, t'adones que és molt més que això. Malgrat que el director ha insistit en el fet que no es tracta d'un film psicologista a mi em va semblar que feia un retrat minuciós de la fragilitat interior d'una noia que sobreviu a base de feines escombraria, a la perifèria de Barcelona. Tant és així, que el trobo una proposta més que acceptable pel cine fòrum de qualsevol facultat de psicologia. Els gestos autòmats, les borratxeres, les paraules que no diu i el fet que defugi els vincles afectius, donen peu a especular sobre un ampli ventall de possibilitats referents al seu passat i el futur que li espera, atesos els rajos de llum que s'intueixen al final. La interpretació d'Aina Calpe em va tocar la fibra, aconseguia un retrat sensible, despullat i molt necessari de la crua realitat que viuen milers de joves a les grans urbs, que caminen al llindar d'un absime que la rutina impedeix percebre. Una de tantes ombres anònimes, absorbides per un engranantge impredictible. Noelia no era cap extraterrestre, malgrat que ho pogués semblar. Quan m'he llevat, he pensat que n'escriuria alguna cosa. La sorpresa l'he tingut quan he sabut com l'han vist altres espectadors. Abans d'elaborar aquest post, m'he pres la molèstia de llegir unes quantes opinions, suposadament acreditades, per la xarxa i m'ha indignat com en poden arribar a ser de pedants i cruels, alguns crítics. Quina feina més mesquina! Al marge de les sanes objeccions i discrepàncies, penso que alguns individus, asseguts davant de la pantalla, creuen que han assolit definitivament la categoria de divinitat. Es poden carregar una obra en un tres i no res. Tris, tras i ja l'han llançat a les escombaries. La tasca entregada i compromesa d'hores i més hores, esborrada d'un cop de teclat. Sincerament, m'agradaria veure'ls a ells, darrere d'una càmera. Si hagués de fer cas a segons qui, no hauria conegut la vida de Noelia ni de tantes heroïnes de ficció. Aquestes pel·lícules s'han de veure.


dissabte, 5 de febrer de 2011

Combat



La vida és meravellosa fins que deixa de ser-ho. Determinats sopars traurien de polleguera al més pintat, encara que hi ha comensals que s'esforcen de valent per demostrar el contrari. Hi vas a contracor, perquè intueixes què passarà. Però hi vas, malgrat tot. No vols quedar malament. Ser antipàtica és inadmissible. Una màcula horrible. Mostrar-se infeliç encara és més terrible. D'acord, anem-hi. Com era de preveure, ensopegues amb un festival desacomplexat de narcisisme. T'adones que hi ha persones que mai no es cansaran de parlar ampul·losament de si mateixes. Et preguntes si, de tant en tant, donen una ullada al món que les envolta. Per simple curiositat. Gradualment, un avorriment infernal s'apodera de tu. Ni tan sols l'humor et salva del tedi. Tens unes ganes boges d'aixecar-te i dir: perdoneu, no puc més, sou impresentables. Adéu. Però et quedes. La impresentable series tu. Cap baix: ara toca menjar i somriure. Si fas mala cara, has begut oli. Viatges trepidants, casetes acollidores, projectes envejables, famílies amoroses i passió conjugal. Ja és hora de marxar cap a casa. Te'n vas amb un nus a l'estómac. Aparentment, tot han estat guspires de joia. Per sota la taula, però, s'ha lliurat un renyit combat de sumo. De l'amistat, ni rastre.


divendres, 4 de febrer de 2011

Bragueta d'or


En ocasions, no pots evitar escoltar determinades converses. Especialment, quan tens persones al teu voltant que xisclen arran d'orella. Prou que voldries quedar-ne al marge però la cridòria s'escola inexorablement per la trompa d'eustaqui, fins que penetra al cervell de forma definitiva. Fa uns dies, el tema que ocupava l'atenció d'un grup de joves esvalotats, en una cèntrica cafeteria de Barcelona, era la Pilota d'Or i el seu suposat equivalent femení: la bragueta d'or. Els engrescats tertulians -també hi havia alguna tertuliana- devien rondar la trentena i tenien aspecte d'eterns adolescents. Potser és un judici precipitat però em va semblar que ja estaven un xic crescudets com per entretenir-se amb segons quines bajanades. Em va fer ben bé la impressió que algun plató de televisió s'havia traslladat a aquella terrassa de la ciutat. El fet és que discutien acaloradament sobre quina de les espectaculars parelles de reconeguts futbolistes mediàtics i milionaris havia fet el pelotazo més meritori. O sigui, la que havia tret un partit més notable a la seva relació sentimental, des d'un punt de vista estrictament econòmic o professional. La veritat és que hi havia força candidates que desconeixia i l'improvisat jurat no tenia gens clar quina d'elles mereixeria el dubtós guardó: que si aquella ja es guanyava bé la vida i no li calia lligar amb ningú; que si l'altra tenia la carrera ben apagada, abans de posar-se al llit amb un famós... En cap moment van esmentar que la relació que mantenien pogués tenir una altra intenció que no fos el mesquí interès per l'estatus social. Suposo que si algú hagués gosat anomenar paraules com amor, afecte o sinceritat, la riallada hauria estat generalitzada. No es tracta de pecar d'ingenuïtat, quan hi ha tants ganivets damunt la taula. Per altra banda, l'accent es col·locava en la presumpta naturalesa rèptil de les noies i no es contemplava en absolut el fet que els futbolistes podien ser uns autèntics caps de suro, babaus, immadurs o bé tan interessats com elles. Dit sigui de passada, tampoc considero que els vincles basats en la butxaca siguin exclusius de les altes esferes. Reconec que les brometes eren prou enginyoses i entretingudes -al final m'hi vaig enganxar- però no per això deixaven de despendre una aroma rància. De fet, vaig pensar, si estaven discutint amb tanta passió i coneixement de causa, devia ser que miraven amb atenció determinats programes i revistes del cor. D'altra manera, no s'entendria la fal·lera desbocada. Si no fos per una audiència tan entregada, segons quines empreses no sol·licitarien aquelles models, els directius de les cadenes importants tampoc els farien signar contractes sucosos, ni els assignarien càrrecs per damunt de les seves capacitats, tot deixant enrere professionals altament qualificades. Els diaris no col·locarien a primera plana la informació relativa als seu currículum sentimental, infidelitats o lucratius treballs publicitaris. Potser és que, tots plegats, ens mereixeríem un altre premi: el de badocs d'or, davant de les debilitats humanes.


dijous, 3 de febrer de 2011

Com un hàmster a la roda



El periodista Toni Clapés, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia, confessava que, atesa la seva rutina laboral, se sentia com el típic hàmster que circula sense parar a la roda d'una gàbia. Malgrat que el polifacètic Víctor Amela apuntava com n'era de bonica la seva feina, Clapés insistia en una sensació de déjà vu. Sempre els mateixos temes, un any rere l'altre. Aquestes declaracions sinceres al diari dels Godó no són cap novetat, perquè els oients del seu programa a RAC1 ja l'hem sentit queixar-se en antena en més d'una ocasió.
La metàfora de l'hàmster i la roda, que va popularitzar la marca Volkswagen en un dels seus famosos anuncis, l'he escoltada també en boca d'algunes persones properes, que ronden la quarantena. Parlen d'una mena de crisi existencial, com si tinguessin la sensació que la vida hauria de ser quelcom més que un conjunt de jornades que no aporten elements substancials de plaer ni tampoc de sentit. La còpia reiterativa dels mateixos gestos i moviments, els esgota moralment. Com aquell comprador que ha adquirit un producte llargament cobejat i, finalment, s'adona que l'hi han venut defectuós, es senten estafades o desenganyades. El temps apreta i la consciència de finitud és acusada. Queda allunyada la sensació de pletòrica immortalitat que impregnava l'adolescència i la primera joventut. En aquest sentit, recordo la teoria evolutiva del psicòleg nord-americà Erik Erikson, en la qual exposava com, en aquesta etapa del cicle vital, l'ésser humà ha de lliurar un combat entre dos pols: la generativitat i l'estancament. Es tracta d'un moment clau, en el qual l'individu es pregunta especialment sobre el llegat que deixarà i si el camí que ha escollit és el que realment omple els seus anhels. Quina llavor vol plantar, en el món dels descendents? Si entra en un carreró sense sortida, és probable que comenci a experimentar una sacsejada interior, més o menys profunda. Un sofriment que no serà traumàtic si se sap interpretar de forma adequada. En aquest punt, tots hem conegut exemples de persones que han canviat radicalment de rumb. Han fet un cop de timó que requereix molta valentia. Val a dir que alguns ho han intentat però la seva realitat econòmica els ho ha impedit. Això no obstant, han aconseguit obrir algunes finestres per tal que entrés una mica d'aire fresc en el clima aviciat en el qual subsistien. També cal tenir en compte, i aquest no és un aspecte gens banal, que algunes empreses faciliten l'estancament del treballador. N'hi ha d'altres, en canvi, que han estat prou intel·ligents com per llegir o anticipar les causes de la crisi i opten perquè aquest pugui desplegar el potencial creatiu, a favor del seu equilibri emocional i també de la productivitat general. Malauradament, encara hi ha universos professionals en els quals prevalen els principis tronats que impedeixen el progrés, només pel benefici lucratiu d'uns quants privilegiats. Si no es fan canvis substancials, penso que cada vegada hi haurà més hàmsters que optaran per cercar un ecosistema més respectuós, que garanteixi un futur digne als fills i els néts. Afortunadament, encara que soni a tòpic, la naturalesa és molt sàvia.