La cèlebre frase de Flaubert


Madame Bovary somia desperta, en l'adaptació per al cinema de Claude Chabrol


Segons vaig sentir a L'hora del lector, quan Gustave Flaubert expressava allò tan conegut de Madame Bovary c'est moi, no es referia pas exclusivament a les passions romàntiques frustrades sinó a la distància que en general s'imposa entre els ideals i la realitat precària amb la qual ensopeguem tan sovint. Si era aquesta la intenció de Flaubert, a l'hora de citar la famosa sentència, podem acordar que una àmplia majoria de mortals ens identifiquem amb Emma Bovary -independentment que el personatge desperti més animadversió que simpatia-. Pensem, per exemple, en el munt de papallones que voleien pel cervell d’un estudiant en època universitària i de quina manera moren fumigades, pobrissones, quan entren en contacte amb el gas tòxic de la realitat quotidiana. En aquest sentit, recordo un company que detestava la pel·lícula El club dels poetes morts: defensava que el professor, en alimentar uns ideals fortament en contrast amb el context polític i cultural de l’època, empenyia els estudiants cap a l’abisme existencial. O sigui, segons el seu criteri, més que un bon mestre, Robin Willians era un autèntic botxí. Em va sobtar la seva contundència però penso que en el fons tenia raó. El romanticisme exaltat resulta francament traumàtic. Personalment, hagués agratït que no m’haguessin mentit amb tanta insistència sobre les crueses del país en què vivim -estava gairebé tot per fer i pràcticament res no era possible-. Segurament m’hauria estalviat desenganys d’una profunditat oceànica, dels quals encara m’estic refent. Per altra banda, hom suposa molt alegrement que hi ha una sèrie d'elements que haurien de formar part de la vida i, en no trobar-s'hi, generen un intens sentiment d'infelicitat. Topo sovint amb aquest dilema, que també és una qüestió de cicle vital. A cada etapa, plantegem de manera més o menys explícita uns objectius que no sempre es veuen acomplerts. En ocasions, quan intentem forçar la situació, les conseqüències són terribles. Fabulem estampes ben tòpiques, que no per ser-ho deixen de ser freqüents. Quan la rutina i els estralls de la vida imposen la seva simfonia odiosa i desafinada, els maldecaps es multipliquen. Penso que manca una educació sòlida en relació als desenganys i la desesperança. Si no aprenem a transitar-hi, l’amargor es pot apoderar fàcilment de nosaltres. Malgrat les patacades, no obstant, semblem entestats en mantenir determinades postals estàtiques i kitsch, sobre la felicitat personal o el futur de la humanitat. Suposo que aquesta insistència es cura amb l'edat, encara que difícilment desapareix. I aquí arriba la contradicció. És possible sobreviure en aquest món sense perseguir somnis impossibles? Mentre intentem abastar-los, no recollim uns fruits inestimables? L’estira-i-arronsa no té final. Madame Bovary c’est moi!


Comentaris

Clidice ha dit…
Sempre m'he preguntat el perquè de la distància tan abismal entre l'educació que rebem i la realitat. De fet, sempre que he hagut de dur a terme projectes en comú amb professionals de l'educació, amb tots els meus respectes, sempre m'he topat amb persones absolutament reàcies a acceptar el món "de fora" i entestades en fer prevaler el seu criteri pel damunt d'allò que és, els agradés o no. En tot plegat hi ha alguna cosa força inquietant, perquè tinc la sensació que l'allunyament de l'educació i la realitat és força nou en el nostre món. Criem infants com si fossin prínceps, primus inter pares, i després els llencem al món. Alguna cosa no estem fent bé.
Jo també em pregunto perquè hi ha aquest esvoranc insodable entre l'educació que hem rebut a l'escola i el que hem trobat al carrer, et fan creure que vius en un país irreal que no té absolutament res a veure amb el que després trobaràs en el teu dia a dia. El que no tinc tan clar és que sigui un fenomen nou... si més no, ara els joves reben fonts d'informació alternatives, via internet, privilegi del qual nosaltres no vàrem gaudir...
Clidice ha dit…
No ho sé Clara, serà que em faig vella, però tinc la sensació que, abans, fins i tot quan jo era petita, l'escola era només una petita part de la nostra vida. Tinc 47 anys i amb 9 ja treballava al negoci familiar, abans d'anar a l'escola, als migdies i en sortir de l'escola, i els caps de setmana tres quarts del mateix. Quan moria algú a casa no ens estalviaven ni un gram de patiment. Rebíem càstigs severs, malgrat que a casa no eren massa de pegar, i tincs uns records excel·lents de totes les hores passades amb pares i avis, que, d'altra banda, també vivíen amb nosaltres. També creixíem al carrer, perquè era el lloc de joc natural, que encara no s'havien inventat els extraescolars, i així convivíem amb realitats molt distintes. Ara, quan tenim un fill, el posem en una urna i, des del seu naixement, la criatura té una agenda reblerta d'activitats i normes. Perquè el políticament correcte és el que ens mena, això i que no tinguin traumes. I seguiria, però seria abusar. No dic allò de "qualsevol temps passat fou millor", però quan he viatjat, sobretot a països dels que es considera Tercer Món, he vist que els nens, en els llocs on no hi havia riquesa, però tampoc la misèria associada als conflictes bèl·lics, viuen més o menys com ho fèiem nosaltres no fa ni cinquanta anys. Ara estem instal·lats en una mena de món feliç i no ens adonem que ens l'hem inventat, intentant imitar una suposada Europa feliç, la vida de les classes "superiors", durant les últimes dècades, i no sé si els hem fet gaire favor als nens criats en aquest moment, perquè el món va a menys, no al més que els hem venut.

Disculpa per la llargària.
No t'has de disculpar, al contrari, agraeixo la reflexió. Entenc el que escrius i ho comparteixo, abans les criatures estaven més connectades als cicles de la vida, les èpoques de bonança i depressió eren viscudes amb més naturalitat, una tendència que algunes escoles pretenen recuperar actualment. De tota manera, també cal recordar que la fèrria educació nacionalcatòlica, per exemple, va causar estralls gens menyspreables. Crec que hi ha una qüestió important que té molt a veure amb els dèficits democràtics d'aquest país, no hi ha un interès autèntic en fomentar una educació realista i crítica, la cultura és massa subversiva. D'aquesta manera, et plantegen un món ensucrat i planer, no et preparen per totes les limitacions que hauràs d'acceptar i els interminables obstacles que hauràs de superar...

Traducció del blog