L'ocàs del dictador



Hosni Mubàrak pateix depressió. Està greument malalt. Pobre rais. Als seus vuitanta-dos anys, amb tres dècades de tirania a l’esquena, ha arribat un punt que l’organimse li ha fet figa. Als egipcis torturats a les presons d'El Caire no els ha calgut tant de temps, per desmuntar-se. Als assassinats, tampoc, per caure fulminats. Es miri per on es miri, un dictador és un trastornat mental. Un pertorbat desconnectat del món. Durant el seu mandat despòtic, el règim que el sosté, els països amics i el poble que governa amb mà de ferro li fan creure, d’una o altra manera, que el seu univers delirant és l’única certesa possible. Però quan el bròquil s’acaba -sempre s’acaba- la bombolla de la fantasia demencial es peta i cal retornar a la crua realitat. És llavors quan el deliri megalòman esdevé depressió profunda. Només queden la catacumba anímica i la mort. Altres dictadors caiguts es suïciden, simulen falses patologies o són executats. No hi ha més alternatives. Recordem Hitler i el seu untergang. Finalment, s’imposa la veritat amb majúscules. El petit gran home tans sols és un titella grotesc, al servei del mal. Ja no caldrà que li posin salmons al final de la canya, per fer-li creure que és un mestre en l’art de la pesca. Tampoc que l’aplaudeixin, com si es tractés d’un orador brillant, quan només repapieja i li tremolen les mans. Em direu que alguns monstres moren plàcidament al llit. Que tot aquest declivi és en bona part una construcció mediàtica. És cert, però vull creure –segurament de forma ingènua- que són conscients de la seva horrible mediocritat i del llegat de mort i destrucció que han deixat pel camí. Com si de debò existís la justícia poètica i rebessin tot allò que mereixen, encara que només fos una fuetada de darrera hora. Segons informa la premsa, Mubàrak es troba còmodament instal·lat al seu palau de Sharm el Sheij. Refusa prendre la medicació prescrita i es desmaia constantment. Si no fos per tot l'horror i la misèria, l’estampa seria de pura comèdia. Darrere seu, en vindran altres, si. És probable que tampoc toquin de peus a terra. Potser creuran que lluiten contra diverses forces diabòliques. Sempre és necessari algun eix del mal, aquella paranoia col·lectiva. El poder enlluerna i és altament alienant. Aquí, a Egipte i a la Xina popular. Si existís una mena d’oposició, la follia esdevindria menys sanguinària. I l’ocàs, igualment, seria inevitable.


Comentaris

Traducció del blog