La cèlebre frase de Flaubert

Madame Bovary somia desperta, en l'adaptació per al cinema de Claude Chabrol

Segons vaig sentir a L'hora del lector, quan Gustave Flaubert expressava allò tan conegut de Madame Bovary c'est moi, no es referia pas exclusivament a les passions romàntiques frustrades sinó a la distància que en general s'imposa entre els ideals i la realitat precària amb la qual ensopeguem tan sovint. Si era aquesta la intenció de Flaubert, a l'hora de citar la famosa sentència, podem acordar que una àmplia majoria de mortals ens identifiquem amb Emma Bovary -independentment que el personatge desperti més animadversió que simpatia-. Pensem, per exemple, en el munt de papallones que voleien pel cervell d’un estudiant en època universitària i de quina manera moren fumigades, pobrissones, quan entren en contacte amb el gas tòxic de la realitat quotidiana. En aquest sentit, recordo un company que detestava la pel·lícula El club dels poetes morts: defensava que el professor, en alimentar uns ideals fortament en contrast amb el context polític i cultural de l’època, empenyia els estudiants cap a l’abisme existencial. O sigui, segons el seu criteri, més que un bon mestre, Robin Willians era un autèntic botxí. Em va sobtar la seva contundència però penso que en el fons tenia raó. El romanticisme exaltat resulta francament traumàtic. Personalment, hagués agratït que no m’haguessin mentit amb tanta insistència sobre les crueses del país en què vivim -estava gairebé tot per fer i pràcticament res no era possible-. Segurament m’hauria estalviat desenganys d’una profunditat oceànica, dels quals encara m’estic refent. Per altra banda, hom suposa molt alegrement que hi ha una sèrie d'elements que haurien de formar part de la vida i, en no trobar-s'hi, generen un intens sentiment d'infelicitat. Topo sovint amb aquest dilema, que també és una qüestió de cicle vital. A cada etapa, plantegem de manera més o menys explícita uns objectius que no sempre es veuen acomplerts. En ocasions, quan intentem forçar la situació, les conseqüències són terribles. Fabulem estampes ben tòpiques, que no per ser-ho deixen de ser freqüents. Quan la rutina i els estralls de la vida imposen la seva simfonia odiosa i desafinada, els maldecaps es multipliquen. Penso que manca una educació sòlida en relació als desenganys i la desesperança. Si no aprenem a transitar-hi, l’amargor es pot apoderar fàcilment de nosaltres. Malgrat les patacades, no obstant, semblem entestats en mantenir determinades postals estàtiques i kitsch, sobre la felicitat personal o el futur de la humanitat. Suposo que aquesta insistència es cura amb l'edat, encara que difícilment desapareix. I aquí arriba la contradicció. És possible sobreviure en aquest món sense perseguir somnis impossibles? Mentre intentem abastar-los, no recollim uns fruits inestimables? L’estira-i-arronsa no té final. Madame Bovary c’est moi!