Un bon rotllo al·lucinant

Foto El País

Arriba un punt que fan certa angúnia de mirar. Petons, abraçades, xiuixuejos a cau d'orella i complaença a dojo. Ballarugues damunt l'escenari. Una exhibició impúdica de bonrotllisme progessista, sense que hi falti el model de Prada, naturalment. No és possible dissimular que ja no queda ni una engruna de socialisme per enlloc. Tanta complicitat forçada no està a l'alçada de la dramàtica siutació econòmica ni tampoc de l'obra de govern de l'equip de Zapatero, incapaç de respondre amb una sola mesura que tingui un mínim de cara i ulls. Els observes amb atenció i et preguntes en quin planeta deuen viure. En el teu segur que no. De què riu González-Sinde? És que potser en té motius, després de la monumental gerra d'agua freda que li ha caigut al damunt, amb el tema del cànon digital? I la sempre radiant Trinidad Jiménez? Per què està tan contenta? Per què assumirà les responsabilitats de Moratinos? Per què l'han rescabalat de la derrota a les primàries de Madrid? O per la satisfacció d'haver gestionat encertadament la pandèmia de la Grip A? Després hi ha Leire Pajín. Una carrera meteòrica, la seva, difícil de justificar a través d'un currículum laboral i acadèmic més aviat pobre. Però tant se val, perquè a partir d'ara es farà càrrec del Ministeri de Sanitat i Afers Socials. Ella ben satisfeta i agraïda, això si que ho té. És molt positiva. Bibiana Aído, per la seva banda, manté igualment l'alegria, malgrat que hagin liquidat el Ministeri d'Igualtat. No serà perquè les mesures que va adoptar fossin populistes i majoritàrimaent absurdes. La mateixa delirant felicitat és aplicable a Zapatero, José Blanco o Rubalcaba. De fet, són les cares de sempre, recol·locades per despistar una xic el personal. Per compensar-ho, cal transmetre que l'equip desprèn una aura d'encegadora benaurança. Aquesta actitud incomprensible només es justifica a través de les famoses estratègies de comunicació, que són el que realment els preocupa. Com aparentar que tot funciona a les mil meravelles, malgrat que no hi hagi res realment constructiu per destacar. El pueril recurs de posar el millor dels somriures, quan el vent no ve de cara. I els mitjans afins ja fan la resta. A veure quin dia cauen de la figuera i s'adonen que els ciutadans no som menors d'edat i seguim amb el mal costum de pensar pel nostre compte. En tenim els nassos ben plens. El més trist és que, quan contemples l'alternativa de l'oposició, tampoc hi veus una sortida digna. Motius per somriure, pocs.