Perill, fòrums proanorèxia

Durant aquests dies, s'ha parlat força de l'anorèxia nerviosa i la bulímia, després que l'organització de la passarel·la de Milà hagi vetat la participació a la firma Elena Miró, més propera a la figura d'allò que es ve anomenant dona real. Decisions tan pernicioses com aquestes transmeten un missatge d'encoratjament a les noies -i també nois- que es troben dins l'absorbent engranatge d'un trastorn de la conducta alimentària. Si fa no fa, seria com si una estrella del futbol animés la gent jove a consumir substàncies tòxiques, per establir un símil fàcil i comprensible. Entec que algú pugui jutjar la comparació d'exagerada però és perquè no coneix la gravetat del problema que ens ocupa. De tota manera, també cal assenyalar que hi ha professionals que adverteixen de la inclinació a generar una alarma excessiva i sobrevalorar la importància de la incidència de la patologia i els factors socioculturals que la desencadenen. Des d'un punt de vista clínic, en ocasions, es tracta de casos extremadament complexes, sobretot quan porten un curs considerable. Inclouen components fòbics, obsessius i també addictius, de difícil tractament. No fa gaire que hem esmentat els concursos de bellesa i els models televisius impossibles, com a altres formes de potenciar aquesta tendència psicològica autodestructiva. En la categoria de components 'engrescadors' hi trobem els fòrums proanorèxia i bulímia, els quals, incomprensiblement, encara es mantenen actius a Internet i generen una autèntica dependència entre les afectades. En aquest punt, entrem en un àmbit encara més polèmic i espinós. La xarxa és un terreny extremadament selvàtic. A qualsevol cantonada, et pots topar amb el més inesperat dels perills, especialment quan no disposes dels recursos educatius adients o et trobes en un moment vital de vulnerabilitat. Comprenc que hi hagi una preocupació -a la qual em sumo- per a preservar de totes totes la llibertat d'expressió. Ara bé, no és menys cert que caldria distingir-la més clarament de la il·legalitat i comptar amb recursos adequats per a combatre actes delictius tan flagrants com aquest. Confio que, malgrat que sigui lentament, traçarem nous camins.