La petjada de la violència

A El americano George Clooney es posa a la pell d'un assassí a sou que prova de reconstruir la seva vida

Considero que un dels temes més complexos de tractar en la ficció és la violència, especialment des de la perspectiva de qui l'exerceix. Un enfocament sovint banalitzat en projectes de baixa volada o en els exitosos videojocs bèl·lics, cada cop més realistes i letals. Per un costat, es fa difícil no caure en interpretacions simplistes o empàtiques, fins al punt que doni la impressió que es justifica els criminals. Per l'altra, es corre el perill d'oferir una visió políticament interessada, excessivament moralista o maniquea, que oblidi alguna de les cares del conflicte. Per abordar la qüestió fan falta bones dosis d'intel·ligència, talent, sensibilitat i compromís. Un còctel creatiu a l'abast de ben pocs. Aquest cap de setmana he vist un parell de pel·lícules que m'hi han fet reflexionar. Una és la peça d'orfebreria Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales, que aborda de manera singular el sempre controvertit terrorisme etarra. El cineasta s'acosta a la quotidianitat d'una persona corrent, que es veu arrossegada cap al món de la criminalitat. En paraules del mateix Rosales, la violència és com una febre, que pot atacar l'individu en un moment determinat fins a conduir-lo cap a camins insospitats. Malgrat que és un recomanable i valent treball d'autor, finalitza sense que l'espectador percebi quina petjada han deixat els crims en la vida del protagonista i el seu entorn -potser tampoc calia-. En aquest punt, precisament, podem enllaçar amb El americano, protagonitzada per George Clooney. El film mostra les peripècies d'un mercenari assassí, que prova de construir-se una vida pròpia, turmentat pels morts que carrega a les espatlles i li repiquen incansablement la consciència. La cinta transmet clarament la tensió, solitud i paranoia constants amb les quals ha de conviure. Aquest és l'únic aspecte que se salva de la història. Tota la resta, en la meva opinió, és una immenjable macedònia de tòpics, elaborada pel lluïment personal de l'actor, encara de molt bon veure, malgrat que no brilli en l'ofici interpretatiu. En qualsevol cas, els directors creen universos propis sobre la barbàrie i els espectadors cerquem explicacions a la brutalitat humana, ja sigui en una sala de cinema o a través de la novel·la negra, per exemple, que no deixa de ser una altra manera de construir una història ordenada al voltant de l'horror. Un treball necessari i demandat, com mostren les llistes de vendes. Tal i com tenim el món, amb més o menys fortuna, continuarem buscant. Això és segur.