Ícar en temps de crisi

Com en el fascinant mite clàssic de Dèdal i Ícar, moltes persones han volat tan alt que s'han cremat les ales. El gravat és de Hendrick Goltzius.

Si hagués de triar algun Ícar cèlebre de la història recent d'aquest país, tal vegada escolliria determinat banquer repentinat amb brillantina, que es va fer multimilionari, de la nit al dia. Com que res no dura eternament, va passar de la glòria dels despatxos bancaris, la més alta cima del poder monetari, a la foscor d'una presó madrilenya, abandonat a la seva sort. Tot per volar massa prop del sol. La cera que mantenia unides les ales es va desfer ràpidament i la caiguda lliure fou inevitable. Ara prova de redimir-se, llibre per aquí, tertúlia per allà. He llegit en alguna banda, no recordo la font, que l'ascensor social a Espanya està espatllat i només funciona en alguns casos molt concrets. Si no pertanys a l'elit de la classe poderosa, igual que has pujat ben amunt, corres el perill de caure inesperadament a les profunditats més pregones, perquè no hi ha cap xarxa que et protegeixi. En aquest sentit, ens hem emmirallat en el model nord-americà, Ícar també és el Gordon Gekko que triomfava a Wall Street. Quants corruptes de pa sucat amb oli, temen el seu destí? Alguns Ícars amb pedigrí -llegeixi's saquejadors de temples culturals- se salven de determinades conseqüències judicials, suposo que per la lògica protectora del sistema, malgrat que la derrota interna sigui gairebé inevitable. O així ens ho ensenya el mite clàssic. Una narració al voltant de l'enveja, la frustració i la ceguesa del poder. Potser també podríem llegir-lo en les batalles intestines que es lliuren actualment en determinats clubs esportius i han posat algun líder polític entre les cordes. Sense picar tan alt, molts mortals han estirat més el braç que la màniga i ara es troben amb l'aigua al coll. Banquers, empresaris, aspirants al Parlament o ciutadans comuns. Tant se val. Després d'aquesta caiguda, aprendrem novament a volar?