El mal de la Mila

La literatura sol aportar el context necessari per a comprendre els problemes psicològics des d'una perspectiva despatologitzadora. «Solitud», de Caterina Albert, admet moltes interpretacions, una d'elles podria ser una mirada contemporània de la depressió i la teràpia més adequada per abordar-la. Imatge extreta de Cultura Colectiva. 

Fa un parell de setmanes els parlava de la vigència de la vida de l'Offred, la protagonista de la novel·la que Margaret Atwood publicà als anys vuitanta, «El conte de la Serventa», que ha despertat novament l'interès del públic a causa de la popular sèrie televisiva, emesa a Espanya per Antena 3. Tant el cinema com la literatura són magnífics aliats en la comprensió dels problemes psicològics perquè contextualitzen el patiment dels protagonistes en un moment  biogràfic, històric, social o cultural determinats, quelcom que es troba a faltar tot sovint en el panorama de l'anomenada salut mental, una mancança que deriva en gravíssimes negligències, a bastament exposades en aquest blog. 

Avui m'agradaria fer una modesta pinzellada sobre el procés de maduració de la Mila, la protagonista de «Solitud», la inoblidable tragèdia rural que Caterina Albert publicà a principis del segle XX per fascicles a la revista «Joventut», com tothom sap, amb el pseudònim de Víctor Català. Si en el cas de l'Offred -Of Fred, propietat d'en Fred- es posava l'accent en l'experiència subjectiva de l'esclavitud domèstica, en el cas de la Mila, el desconsol femení es situa al voltant de l'aïllament de l'heroïna, igualment atrapada en un entorn hostil del qual acabarà fugint, en un radical acte d'alliberament que clourà la novel·la i que encara avui ens sobta per l'enorme coratge que requereix. 

L'obra es manté com un referent actual en diversos temes però em sembla particularment digne de rescatar, per allò que aquí més ens interessa, el retrat que l'autora hi fa de la depressió -anomenada mal de muntanya-, la qual no es planteja com una reacció patològica de la jove sinó com la resposta esperable d'una esposa que no se sent desitjada per un marit abúlic, en Matias, que s'estima més les timbes i les pitjors companyies. La Mila viu isolada en una ermita de mala mort, assetjada per les llengües viperines i els depredadors més salvatges. A diferència del que succeeix amb altres mullers insatisfetes -Emma Bovary,  per exemple- la solidaritat i la comprensió vers els sentiments de la Mila acompanyen la lectura, com ho fan els bons d'en Baldiret i el pastor, en Gaietà, sempre al costat de la desconsolada ermitana. La corprenedora descripció que Caterina Albert féu d'aquell dolor val més que cent manuals de diagnòstic (pàgs. 229-231):

«Sola en la casa tot el sant dia, sola en la cuina fosca i deserta en les vetlles interminables i plenes de fredolins, sense feines precises que se li mengessin les hores balderes, anava sentint-se invadir per la tristor més forta i dolorosa. A mig matí havia aconduït a homes i bèsties;  el dinar feia son xup-xup en el fogó, i ella, lliure de tota obligança i de tot desig de fer res, es recolzava en l'ampit de la finestra de la cuina, que donava cara a l'esquenada del Roquís Mitjà, o bé en la barana del terrat que mirava a llevant; i d'allà estant veia sortir a la ramada, precedida pels crits d'en Baldiret, enrondada pels ahucs i corredisses esperitades del Mussol i seguida pel pastor, a reraguarda, amb son sarró tofut de pell d'ovella encorretjat sobre la geca de burell, el pelut ben ficat a la testa, la capa plegada sobre el muscle, suspès horitzontalment de la mà dreta el bastó de lledoner, i petjant ses sabates ferrades amb catxassa solemniosa, erma de mandra o entorpiment. 

Les ovelles s'escampaven ara d'aquesta, ara de l'altra banda de la muntanya, estenent-se sobre la terra humida i bruna, com una nevada corredora; el vailet saltava empassegant i girant-se a cada punt per a enviar a la Mila mots de despedida i somriures enjogassats; l'home també solia tombar-se una o dues voltes per a fer amb el bastó un moviment afectuós, i quan la nevada es perdia enllà i devenia subtil com una polseguera i els guardians s'havien fos en ella, la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestellaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes, i a la fi venia l'esclat de plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella. Després, esmaperduda, lassa i embeneitida, rodava per la casa o pels erms, topant i retopant la mirada tèrbola de sos ulls sanguinosos tantost per les parets tristament emblanquides, tantost pel cel pur i sense calitxes o per les muntanyes retallades, de termes nets i precisos, que ja començaven a prendre els tons d'hivern. 

Veient-la anar d'una banda a l'altra sense nord ni propòsit, com una ànima en pena, s'hauria dit que esperava quelcom incert, inquietador, que havia de venir i no venia. Després ni ganes de transitar tingué, caient en una peresa ensonyada que la tenia hores i hores tirada sobre el llit, o asseguda en una cadira i de cara a la taula, fugint de la claror.

Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res, i ella mateixa sentia fugir el colors i la tendror de la pell i esborrar-se la claredat i vivesa de la mirada, per a devenir-li apagada i feble com la de la viuda rica, la mare del jovenet escrofulós. Perdé el gust de tot, fins de la condícia, i anava mal escarpida, amb les faldilles tortes i les mitges amb punts escorreguts, i deixava destriar-se sense parar-hi ment els cozes del gec d'en Matias i esbocar-se-li, esqueixades, les butxaques de les calces» 

El capítol immediatament posterior a la descripció del mal de muntanya, s'anomena «Vida enrera» i em resultà proper a un dels passos del procés psicoterapèutic, atès que aquest acostuma a incloure la narració de la biografia de la persona afectada. En aquest moment, descobrim les circumstàncies familiars que van portar la Mila a contraure matrimoni amb la toia d'en Matias i així comprenem com ha arribat a l'angoixant situació que la manté reclosa a l'ermita. Crec que si hagués rebut el consell d'un psiquiatre amb bata blanca i no pas el suport d'en Gaietà, una mena de guia iniciàtic, la dona difícilment hauria pogut emprendre l'heroica davallada de la muntanya, amb el dolorós coneixement del món carregat a l'esquena. Me la imagino sedada en qualsevol racó, suportant un abús rere l'altre.  

El ric entorn paisatgístic, mirall del convuls univers interior de la protagonista, contribueix a establir el lligam entre la solitud i la tristesa, perfectament vigent en l'actualitat per bé que el nostre moment històric el proveeixi de nous matisos. La destrucció dels vincles comunitaris inherent a l'expansió del neoliberalisme pot resultar mortal per a les dones maltractades. Nombrosos investigadors i professionals reconeixen la solitud no desitjada com una font de profund malestar que caldria abordar amb polítiques  socials i no pas a través de psicofàrmacs. Més de cent anys després de la publicació de «Solitud», la ploma de Caterina Albert encara ens il·lumina. Més narrativa i menys Prozac.

Referència 

• Català, V. (2014). Solitud. Barcelona: Edicions 62.