Ser-hi



 La capçalera de la manifestació d'ahir a Barcelona, organitzada sota el lema «Ni presó ni exili, us volem a casa», avançava en el tram final del seu recorregut, a davant de la presó Model. Foto: Clara Esquena i Freixas.


Recordo que, en una ocasió, l'escriptor Quim Monzó confessava a la premsa que, a l'hora d'escriure cartes als presos polítics -crec que es referia als Jordis perquè en aquell moment no hi havia més represaliats- es quedava bloquejat, sense saber exactament què dir-los atès que s'imaginava la cel·la on estaven tancats i qualsevol cosa que pogués transmetre'ls, en aquelles circumstàncies, li semblava mancada de sentit. L'esmentat temor, expressat en veu alta, salvant totes les distàncies, em va fer pensar en els dubtes que de vegades ens envaeixen quan una persona propera pateix un revés important, com pot ser el diagnòstic d'una malaltia que amenaça la seva vida. «És que no sé què dir-li!», exclamem amb frustració. Ens esforcem per trobar les paraules o els gestos adients, com si aquests, per art de màgia, fossin capaços de bandejar un sofriment intolerable. 

En canvi, quan escoltem la veu de la persona directament afectada, ens sorprenem de constatar que, de fet, aquesta no demana pas gran cosa. En cas de sentir-se sola, lamenta: «Però si jo només vull que algú estigui al meu costat!». Simplement, reclama «presència»: algú que no provi d'aconseguir allò impossible -eliminar el patiment- sinó que sigui capaç de «sostenir-lo» perquè el llast resulti suportable en el dia a dia. Si retornem al cas de les persones preses i exiliades, penso que el fet de ser-hi ja suposa un suport apreciable, tal com les mateixes famílies s'han encarregat de transmetre'ns. Un dels clams que més han sentit en els darrers temps ha estat «no esteu sols». La participació en les manifestacions, la col·laboració en les caixes de resistència o l'escriptura de cartes, malgrat que semblin matusseres, contribueixen a fer costat a les persones perseguides políticament. Val a dir que en la mobilització d'ahir no es va fer només referència al món independentista sinó també als rapers, entre altres represaliats, la qual cosa ens fa pensar en la solidaritat que creix en els moments adversos. 

Discrepo de les queixes de qui sosté que aquesta mena de suport popular, diguem-ne que lacrimogen, deixa en un segon pla les demandes de fer efectiva la República. Ans al contrari: si els homes i dones que lluiten a primera línia no se senten emparats, difícilment aconseguirem la confiança necessària per tirar endavant un projecte col·lectiu tan arriscat. ¿Algú pensa que sense les manifestacions de l'onze de setembre -titllades tantes vegades d'ingènues- hauria estat possible l'u d'octubre?. La contundent resposta del tribunal alemany al jutge Llarena va ser una alenada d'aire fresc provinent novament d'Europa però cal tenir present, com recordava ahir mateix l'Elisenda Paluzie, que necessitem una mobilització constant perquè el camí serà llarg. D'una manera o altra, és important ser-hi.




 

Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Rates

Despertar-se a la nit, un apunt històric