Solidaritat a la deriva




Refugiats afganesos al Mediterrani. Foto:Will Rose. 



Davant de l'escàndol sexual destapat a Haití, que implica Intermón Oxfam i del degoteig de nous casos d'abusos perpetrats per cooperants en aquesta i altres ONGs, han sorgit dures crítiques al món de l'ajuda humanitària, esperables en situacions tan esfereïdores de violència sobre els més desemparats.  Per un costat, es qüestiona un model de "solidaritat" que en certs aspectes no fa altra cosa que perpetuar un vell despotisme colonialista. És innegable la posició de privilegi dels anomenats treballadors humanitaris: sens dubte, estem davant d'un important problema estructural que cal atendre amb urgència. Tanmateix,  hi ha veus que fan una esmena a la totalitat que trobo excessiva, especialment si tenim en compte les persones que es deixen la pell de debò en la tasca de pal·liar drames inenarrables i que, al damunt, han d'afrontar persecucions, atacs i amenaces pel fet d'haver denunciat incomptables injustícies. Només falta que ara també els criminalitzin per unes agressions abominables, en les quals no tenen cap responsabilitat. Convé recordar que, a l'altra banda, hi apareixen discursos sarcàstics com el del Ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, que ja ha aprofitat l'avinentesa per rebatre les encertades crítiques d'Oxfam a les polítiques econòmiques de desigualtat espanyoles, tot assenyalant que "es cuidin de la seva pròpia casa, abans de parlar de la dels altres". M'atreveixo a aventurar que està al caure un argument similar per retallar tot tipus d'ajudes a la cooperació. 

Aquesta onada de desprestigi m'ha fet recordar el relat de l'activista, investigadora i periodista Helena Maleno, que recentment ha intervingut en diversos mitjans, a causa del recargolat procés judicial -Franz Kafka, quanta raó tenies- al qual s'ha vist abocada per la tasca impressionant que desenvolupa en l'ONG "Caminando Fronteras". Malgrat que l'Helena és una de les persones que ha salvat més vides en la frontera sud, se l'acusa d'associació de malfactors i de foment de la immigració irregular. Ara està a l'espera de saber si haurà d'ingressar en una presó marroquina o bé s'arxivarà definitivament el seu cas, impulsat per la policia espanyola. És interessant de saber que ella va créixer al poble d'El Ejido i és especialment conscient dels efectes que té el racisme institucionalitzat sobre la convivència ciutadana. Un dels aspectes que més l'amoïnen del seu cas i el d'altres companys que també treballen infatigablement perquè es respectin uns drets mínims en les fronteres controlades per la indústria de la guerra, és que s'aconsegueixi de dissuadir tota la gent que allargaria la mà per ajudar l'altre però que finalment no ho farà per temor a les represàlies. És una preocupació que tothom hauria de compartir, vista la tendència actual a castigar severament la sensibilitat social i democràtica. Podríem posar exemples a cabassos, des dels rapers als humoristes, passant pels periodistes compromesos amb la veritat i acabant amb aquells que exhibeixen llaços grocs. Penso en el model de ciutadà del futur i m'esgarrifo: és un ésser apàtic, cínic, intolerant i oprimit. Algú de qui desitjaria mantenir-me completament allunyada. No vull mirar-me al mirall el dia de demà i trobar-m'hi una persona tan pervertida. Gràcies de tot cor pel teu testimoni, Helena Maleno. 







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tertúlia sobre loteria

El Dragon Khan com a metàfora

No abaixem la guàrdia