Desobeir o no, aquesta és la qüestió


Una nodrida representació de la CUP es va donar un bany de masses al passeig Lluís Companys, després que els seus quatre diputats ocupessin l'escó al Parlament abans d'ahir a la tarda. Al centre de la imatge, el veterà Carles Riera amb el puny alçat. 
Foto: Clara Esquena i Freixas.




"Les rieres desborden els torrents"

Llegit a Twitter el 30/01/2018.


Al voltant de les tres, l'ambient era immillorable davant del parc de la Ciutadella, malgrat que des del matí ja se sabia que el ple  d'investidura havia estat ajornat pel president del Parlament, Roger Torrent (ERC), la qual cosa no deixa de ser un èxit extraordinari de convocatòria. A mesura que arribaven els manifestants, convocats per l'ANC, Òmnium i els CDRs de diferents punts del territori, el bullici anava en augment, així com la diversitat d'opinions sobre aquella sorpresa de darrera hora -tot un clàssic pels soferts seguidors del procés-. Per alguns dels congregats, que receptaven unitat i paciència a dojo, es tractava d'un pas meditat en la bona direcció, mentre que per altres -la majoria, pel que modestament vaig poder observar- estàvem patint una nova estratègia dilatòria, que ens deixava en mans del poderós adversari. Que si això és un cop baix al president Puigdemont, que si d'aquests d'Esquerra què se'n pot esperar, si ja van rebutjar la llista unitària...

Algunes persones, no massa avesades al joc de la política, hi havien acudit bàsicament colpides per fets recents, com la brutalitat policial de l'u d'octubre. D'altres, amb una prodigiosa memòria d'elefant, eren vertaderes matrícules d'honor cum laude en tots els episodis presents, passats i potser futurs vinculats a la República en construcció. Entremig, un ampli ventall de ciutadans moguts per les més variades motivacions: antifeixistes, catalanistes, pro democràtiques, etcètera. Em fa mandra haver d'insistir en el caràcter festiu i cívic de les mobilitzacions, que només es caldegen en moments puntuals. Hem entrat en una espiral d'absurditat colossal, en la qual una simple escridassada o una tèbia reacció d'enfrontament amb els Mossos -absolutament esperables en el context involutiu actual- és resposta amb tota mena d'adjectius denigradors i consells paternalistes. Se suposa que cal abaixar el cap en senyal de contrició tot prometent que a partir d'ara serem bons minyons i no alçarem la veu més del compte. Ara mateix, sense moviments polítics clars, em sembla ben poc realista esperar tanta serenor en les files independentistes.

Al meu entendre, la guerra soterrada entre els partits  del bloc republicà també té el seu equivalent al carrer. En etapes anteriors era més senzill d'acordar estratègies conjuntes però ara prenen més protagonisme els partidaris que la desobediència -sí, pacífica, no pateixin- agafi múscul enfront de la implacable onada repressiva de l'Estat, la qual cosa no sembla compartida per les principals entitats sobiranistes. Quan van aparèixer els membres de la CUP al passeig Lluís Companys, un cop entomat el gerro d'aigua freda de la investidura fallida -Mireia Boya, Eulàlia Reguant, Natàlia Sànchez, Vidal Aragonés, etcètera- els allí presents els van rebre amb gran entusiasme, entre crits de "ni un pas enrere". La Gabriela Serra, molt amable i propera, explicava que no s'havia de menystenir mai l'oponent, ni tampoc els membres de les pròpies files que ens condueixen a escenaris incerts com l'actual. En la desigual partida d'escacs, més tard o més d'hora, caldrà decidir entre caixa o faixa. Desobeir o no, amb les dures conseqüències que cada decisió comporti. Aquesta és la qüestió.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa